El carrer dels Caputxins



Dibuix extret del web dels Caputxins de Catalunya i Balears

Aquests dies que encara estic de vacances, els dedico a fer allò que durant l’any ni se m’havia passat pel cap com, per exemple, anar a fer rutes pels carrers del meu poble. Bé, ara és ciutat; però per a mi sempre serà el meu poble.

La ruta d’avui ha estat la mateixa que feien el segle XIX els monjos caputxins per anar al seu convent des del centre de la vila.
Com si d’un pelegrinatge es tractés, he preparat el camí. Un calçat còmode, aigua, crema solar i molta imaginació.

Ha començat a la punta del carrer dels Caputxins, el qual s’enfila des del costat de la Fonda Europa.
Amb la motxilla a l’esquena, m’endinsaré mentalment en l’època. He decidit, per no perdre’m, seguir amb la imaginació un d’aquests monjos de túnica fosca de camí cap al convent. Probablement, el que jo us descriuré potser el monjo no ho va arribar a veure.

A poc a poc —no crec que tinguessin tantes presses com ara—, faig el primer pas i imagino com trepitjo una de les seves empremtes enterrades sota l’asfalt. Molt aviat, arribo a les obres del nou edifici que la Mútua del Carme està construint a la cantonada del carrer de Sans. Aquí faig parada.

Tanco els ulls i deixo que les imatges dels records apareguin; a l’esquerra, Cala Sila, un bar emblemàtic per excel·lència. Recordo les seves portes i els seus cambrers.

Encara amb els ulls tancats, visualitzo on ara hi ha Correus i l’actual plaça de Baranger —més coneguda per la plaça del Cony, perquè mentrestant l’estaven construint la gent gran quan hi passava anava dient: “Però, què cony serà això!”

Certament, va ser i és una plaça molt desafortunada per als que hi vivim. El parc que hi havia era ple de grans plataners que donaven molta ombra; imagino si no els haguessin tallat com seria ara la gruixària dels seus troncs centenaris.

Més endavant, el Casino i l’actual carrer de Girona; abans, les vies del ferrocarril i l’estació allà a prop.

Al monjo, però, no li cal vigilar la via, no hi ha tren encara. Jo he d’obrir bé els ulls perquè els cotxes circulen ràpids.

Quan he travessat el carrer, he fet la segona parada.

Torno a tancar els ulls i em concentro; el soroll dels motors s’esvaeix a poc a poc, i sento els cascs dels cavalls que entren i surten de l’Agència, que és com anomenaven a aquesta empresa de transports de mercaderies.

Jo tinc la sort de conèixer encara alguns dels seus treballadors. Ara que ho dic, un dia d’aquests aniré a fer-los una visita per poder contrastar records i escriure’ls aquí al bloc.

Em despisto i el monjo va fent via; no puc badar tant, he d’alleugerir el pas per seguir-lo. Va en silenci amb la caputxa posada, la qual se li veu vella, i porta la roba empolsinada.

Després de l’agència, una filera de modestes cases. El monjo no les mira, no hi deuen ser encara; ell només deu veure camps i escoltar moixons.
Jo veig com algunes són tancades des de fa anys; encara recordo com es va temptar els veïns amb diners o habitatges a d’altres barris.

Arribem al pont , per sota del qual hi passa el tren de l’actual Estació de França; el monjo no en sap res de trens, però sí que s’adona que ha arribat a una font; es treu lentament la caputxa i amb la mà beu aigua fresca.

Encara no se’n diu Font Verda, però és a mig camí entre el convent i la vila; cal fer-hi parada a resguard d’un arbre perquè el sol comença a picar.
Ara m’adono que, actualment, sí que es diu Font Verda, però no és verda, ni hi ha aigua, ni arbres, ni els pedrissos del costat per seure-hi, com quan jo era petita.

Després del descans, enfilem muntanya amunt —ara sense gota de verd—. Només veig edificis, sort, però, que encara em queda la vista del cel blau al meu davant. Crec que estic a punt d’assolir la meva última etapa del recorregut: cerco el carrer de Veneçuela on hi havia el convent, segons la meva àvia.

El monjo minora el pas; ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i d’un petit hort que conreen entre tota la comunitat: quatre pebroteres, un parell de fileres de mongeteres i unes canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar.

Ell, aliè a les meves aventures, toca el picador; li obren la porta i entra.
Jo, amb un sospir de nostàlgia, admiro des d’allà dalt el paisatge i emprenc camí de retorn. Una aventura imaginària d’aquelles que no ofereixen ni les millors oficines de turisme. I tot això sense gastar ni un euro!

2 comentaris:

anna ha dit...

Aquest passeig virtual amb el monjo caputxí em sembla molt ben trobat, més ara que conec algun dels escenaris del recorregut! Espero que ben aviat pengis més posts recuperant records de Granollers.

esther ha dit...

Amb aquesta imaginació tan prolífica, m'has conduït per records mig oblidats del nostre poble. M'he imbuït en el relat gaudint-ne en extrem. No cal dir que enyoro la font i l'ombra dels plataners entre altres coses. Però el més important és que m'has fet perdre pels carres i somiar durant una estona gratuïtament.
No perdis el ritme, segueix delectant-nos.
Esther