SER O NO SER...


Fotografia de Viquipèdia

La reflexió d’avui sorgeix després d’una petita conversa que he tingut amb un amic que vol fer teatre.
El meu amic em deia que era difícil que ell pogués fer teatre, en una obra més o menys de qualitat.

Per què? Doncs, perquè és una persona amb una disminució física.
Ell i jo hem mantingut un estira i arronsa amb els nostres punts de vista. Ell creu que no té lloc en totes les obres i jo crec que sí en té.

Si bé no a totes les obres teatrals hi ha un personatge amb un problema de deambulació, entenc que si es veiés la disminució física com una cosa quotidiana no ens estranyaria veure un coix/a a dalt d’un escenari sense fer, en cap moment, menció de la seva coixesa.
Sota el meu punt de vista, crec que això no és més que un reflex per mostrar-nos que no estan assumides les discapacitats dins d’aquesta societat actual per molt que es faci veure el contrari.

Un altre exemple, el trobem si observem el poc seguiment que s’ha fet dels jocs paralímpics (i no parlo només dels mitjans de comunicació). D’esquitllada vaig sentir una conversa de la taula del costat a la cafeteria, deien que preferien no seguir-los perquè els feia mal al cor veure els atletes amb alguna mancança física.
Sense comentaris...

No em vull posar guerrera, però sí que m’agradaria que reflexionéssiu quantes persones amb discapacitat física es veuen als mitjans de comunicacions i me’n féssiu una llista. És que tinc poca memòria.

Ah! Si torno a néixer hauré de pensar si vull o no vull tornar a ser coixa. Després de tot, penso que encara hi ha coses molt pitjors, com per exemple ser mala persona.

Això sí, si decideixo tornar-ho a ser que sigui amb la bossa plena!
Tenir una disminució física resulta molt i molt cara si es vol viure amb una mica de qualitat de vida. Potser un dia faré comptes i us en faig un post.

Un vídeo digne de veure del bloc de GAS A FONS o aquest altre de YouTube directament



Ser o no ser artista, aquesta és la qüestió!