Fem ganyotes?


Fa molta estona que estàs davant de la pantalla del teu ordinador?

Vols que fem ganyotes per estirar una mica els músculs de la cara?

a) Estira les celles cap amunt i baixa-les. Fes-ho un parell de vegades.
b) Obra i tanca la boca.
c) Obra la boca i treu la llengua.
d) Fes moviments amb els músculs de la cara.

Espero que no tinguessis la webcam engegada mentrestant ho feies!
Ah! I recorda, a tornar a la postura inicial.

Els animals són de carn i ossos


Imatge: FreeFoto.com

Avui ha fet una gran xafogor al poble, tanta que he anat a fer un encàrrec a les cinc de la tarda i he anat fent drecera per tots els carrers amb una mica d’ombra. Cansada m’he aturat en una d’aquestes places despullades d’arbres i on només el sol és benèvol darrere d’un “mazacote” de pisos. Sota d’aquesta mola de formigó, hi havia un vell banc de fusta on he fet parada.

De lluny i travessant la plaça, venien tres dones; una d’elles duia un gos gros i vell, lligat pel coll amb una corretja. No sé la raça de l’animal, però era de pèl llarg i ros. A la bèstia se li veia que tenia pressa; com podia, intentava alleugerir el pas per marxar aviat del sol.

La seva mestressa, que estava parlant amb les acompanyants, el renyava perquè minorés el pas. M’ha fet mal al cor per la seva manera de renyar-lo i per les estrebades que li feia al coll amb la corretja. Ell, pobre, ni gosava mirar-la, ajupia el cap i caminava per uns instants més lent. Llavors, tornava a estirar la corda. M’ha passat pel cap que ella hi descarregava alguna cosa seva en aquesta acció. També he pensat que el pobre gos tenia set.

Han passat a pas lent pel meu costat; primer, les amigues i ella, després, amb el gos; el pas era estret i, per culpa d’unes obres, han passat arran meu. A mi se m’ha escapat dir en veu alta: “No el renyis, pobret”

Ella ha passat tibada com qui no sent res, m’ha ignorat del tot, i així ho he preferit.

Quan m’he recuperat del cansament, he marxat pensant en el problema de l’abandonament dels animals, sobretot dels gossos a l’estiu.

Hi ha hotels que admeten mascotes, només cal saber buscar-los; hi ha “guarderies”, hi ha amics, hi ha veïns...

No ho entenc; els seus ulls són com els nostres i el seu patiment, també.

El silenci


Avui, a ioga, s’ha parlat del silenci i del soroll.
D’aquell que ve no només de l’exterior. M’ha agradat molt la classe; els exercicis i la relaxació, m'han deixat com nova.

Sense fer soroll, us deixo aquí una cançó de Joan Baptista Humet. És de la seva pàgina oficial, podreu escoltar-hi i llegir-hi la cançó.
Està molt bé.

Fins que el silenci ve (Joan Baptista Humet)

L'home del carrer. Escenificat per Florenci Salesas

Ahir vaig ser incapaç d’inserir el vídeo de la revetlla de Sant Joan amb la cançó de Jaume Sisa. Avui m’hi he capficat i, després de moltes proves, sembla que he aconseguit saber-ho fer. La revetlla ens ha dit adéu i el tema ja no em sembla actual. No us deixo sense vídeo, però, i l’he canviat per un altre que m’encanta; és un tema de Francesc Pi de la Serra, titulat L’home del carrer, que ha escenificat Florenci Salesas (un expert en cinema mut) per fer-li a Pi de la Serra el seu particular homenatge, tal com ens explica a YouTube.

El dia que, per primer cop, vaig veure el seu vídeo amb aquesta escenificació em va captivar, se’m va enduu molt enllà, cap al temps de la meva besàvia. Un temps llunyà, però no oblidat per mi.

Els artistes d’aleshores sabien entrar dins el cor de l’espectador sense gaires efectes especials.

Aquesta cançó de Pi de la Serra és una cançó plena de tendresa i sentiments que ens recorda els temps de les vaques flaques, amb el qual convivim tan a prop.

He fet la meva recerca habitual per la xarxa a fi de llegir coses sobre el cinema mut i us deixo aquest enllaç. M’hagués agradat fer-ne un des de Viquipèdia, però hi ha poca cosa sobre aquest tema.

Víedeo poema: L'amor mai no s'oblida

video

Vaig fent canvis


Fa poc que escric al bloc i faig canvis contínuament. Les meves disculpes!
Estic descobrint tot el que s'hi pot fer, i això vol dir experimentar amb el disseny...

Un regal



Una amiga em va enviar aquest poema de Miquel Martí i Pol en un dia molt especial per a mi. Ho recordaré sempre.

Deixa que els mots conservin el misteri
del seu origen, per impur que sigui;
però salva'ls si pots de la feixuga
servitud que els sotmet a gratuïtes
verbositats, a incerts malabarismes.
L'essencial es diu amb senzillesa.

Un nom molt poc afortunat!


Volia descansar tranquil·lament i mentrestant llegir el butlletí Info 41 que edita el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. A la quarta pàgina se m’ha clavat la vista en un titular de lletres vermelles i orgulloses. La síndrome de la Mari Pili, la por de les dones a no ser estimades.

Segons el citat butlletí, aquesta síndrome la pateixen algunes dones que lluiten per ser bones en cada un dels rols de la vida, encara que això els comporti un desgast físic o emocional extremat i que s’enfonsin quan rebin un missatge de rebuig... (llegir més)

Aquesta va ser una de les xerrades en un dels actes que es van organitzar amb motiu del Dia Internacional de la Infermeria, el maig de 2008, a l’Hospital de Martorell. També explica el butlletí que la conferenciant és periodista i professora de comunicació.

Ràpidament, vaig cap al meu Google i li pregunto si coneix aquesta nova síndrome.
Em surt aquest enllaç.

Tinc curiositat de saber perquè li han posat aquest nom tant poc afortunat i també saber si quan un posa un nom a una síndrome, cal enregistrar-lo, com se sol fer amb les obres literàries. I, sense ànim de molestar, si pogués, de passada saber, quin nom hi ha pensat per al sexe masculí... Ui! ja està, indagant una mica més i amb l’ajuda d’una amiga que m’ha enviat un correu, apareix aquest enllaç del diari “20 minutos” on aquesta pregunta ja queda clara.

Què en deuen pensar els preofessionals de la salut d’aquest tema i, que van pensar totes aquelles infermeres que surten a la fotografia i si en van dir res, de tot això. Llàstima de no ser-hi!

Res, coses meves!

Reflexions matutines

(Fotografia: Viquipèdia)
El tema d’avui —encara que indirectament— és fruit de la presentació d’un llibre a la qual vaig anar ahir. Dic indirectament perquè aquestes reflexions i el que van dir només deuen tenir en comú alguna paraula que segurament sortirà al llarg de l’escrit.

Es tracta, doncs, que m’ha vingut al cap el tema de l’aigua, de tot el que va passar quan vàrem sentir-nos dins d’un pànic col·lectiu —prefereixo dir-ho així—. Cada cop que l’engegaves la televisió, la ràdio o llegies el diari tenies la sensació d’estar a punt de l’apocalipsi.
Digueu-me inconscient, digueu-me entrada en anys, però dins meu encara conservava la calma perquè recordava les temporades de sequera que havíem passat quan era petita i també les dites populars. Tot i que confesso que vaig tenir una mica de rau-rau quan per l’abril i no hi va haver “aigües mil”, em va quedar l’esperança que “Pel maig cada dia un raig”.

Voldria deixar molt clar que tots hem de ser conscients que s’ha d’aprendre a fer servir l’aigua; de fet, als de la meva generació els nostres pares ja ens van ensenyar de petits a tenir cura de l’aigua, i a mi no se m’ha oblidat.

Durant aquest temps de sequera, els mitjans ens van anar repetint i repetint el cicle de l’aigua; però... algú va anar una mica més lluny amb l’explicació i, a fi d’il·lustrar-ho més, va dir a títol anecdòtic que segurament estàvem bevent-nos la mateixa aigua que un prestigiós científic havia begut cent anys enrere.

El primer que em va passar pel cap va ser un ecs! També conec el cicle humà! —Tot el que entra surt—.

Dit això —que, segurament, va passar desapercebut per alguns oients— vaig realment témer que no hagués estat així per a segons quines indústries farmacèutiques. El que sí que em va espantar, va ser el fet que no se l’hi ocorregués fer un estudi de l’aigua per esbrinar si hi havien quedat propietats miraculoses, després de passar pel cervell dels genis, i en poguessin fer pindoletes per repartir-les com a vitamines.

Per cert, la presentació del llibre és deia La salut avui, ciència o negoci? Em van agradar els arguments dels ponents i el fet que vagin dir que el llibre estava obert a reflexions.

Premi a Montserrat Abelló i dones poetesses


Font de la imatge: Vilaweb

M’he alegrat molt que hagin donat el 40è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló. M’ha agradat la franquesa amb la qual s’explica en aquest vídeo de Vilaweb que us enllaço —m’ha encantat la seva espontaneïtat—. He estat contenta que s’hagi donat a una dona. Ui, que he dit!

A vegades, quan llegeixo una notícia que em crida l’atenció, entro a Internet. Internet per a mi fa la funció d’un llibre que vaig tenir a les mans quan era petita i que es deia El porqué de la cosas; no puc pas dir ni què hi havia, mai no el vaig arribar a llegir, però amb el títol en vaig tenir prou. Sabia que si alguna cosa no l’entenia prou bé, podria anar a la biblioteca.

Doncs bé, per a mi Google és aquest llibre elevat a la màxima potència; faig la cerca al cercador i voilà! Per ara, no m’ha defraudat mai, per més beneita que sigui la pregunta. Aquest cop, però, vaig directa al gra a buscar poetesses; en vull treure un llistat.

La veritat és que no ha estat cosa fàcil, però en demanar-li “nom de dones poetesses”, em va sortir aquest enllaç QUARKpoesia-UAB. I cap aquí a fer la primera capbussada, sobretot perquè no fa ni quatre dies, a la llibreria Pla de la Calma, vaig saludar dues dones que estan treballant, precisament, en aquest projecte —una d’elles em va dir que un dia en parlarem amb tranquil·litat, perquè tots anàvem amb una mica de presses, t’he pres la paraula Anna L!—, tot i que jo no ho vaig saber fins aquell moment.

La meva segona cerca va ser conèixer una mica l’obra de la guardonada i vaig entrar el seu nom, Montserrat Abelló, i començo a llegir i penso que aniré demà a la biblioteca.

Després de trobar tot això, em va quedar el cap ple de preguntes i una d’elles és: on són les poetesses?, sóc jo qui no les sap trobar o estan en minoria? Potser estan als fogons, penso; però llavors caic que només hi tenim a la Carme Ruscalleda en aquest camp, i penso si no serà que estan preparant una sopa de lletres a casa i encara no està a punt, o potser s’han tornat transparents. Hi ha qui diu que, amb l’edat, les dones ens en tornem!

No em feu cas, dec ser jo que no en sé, d’estadística; hauré d’escriure la pregunta al bloc de l’annadiu.

No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré...


No es pot dir mai “d’aquesta aigua no en beuré”. Ho he sentit a dir des de ben jove, i jo, obedient, procuro no dir les coses sense el dret a apel·lació.
Aquest cop, però, ho tenia del tot clar: faria un bloc anònim i només hi posaria el nom de pila al títol. Un nom del qual estic molt contenta, Núria, perquè sona bé, perquè és curtet i perquè vaig tenir la sort que en l’època en què em van batejar no existien encara serials de la televisió —perquè no existia ni la mateixa televisió!— i els pares no van tenir la temptació de posar-me’n un d’aquells tan estranys (encara que dubto molt que ho haguessin fet).
Recordo que, durant la temporada en què van fer La casa de la pradera, hi va haver molts infants que van heretar els noms dels protagonistes, i així, amb cada nova sèrie, noms cada cop més estrafolaris. Bé, no hi tinc res en contra, però caldria preguntar-ho a qui els van posar.
Admeto que sóc més clàssica; a vegades el meu amic Antoni, de bon rotllo, em diu “carrinclona”; doncs, potser sí. Dic obertament que m’agraden “els Joseps, Joans i ases” perquè, com bé diu la dita, n’hi ha per totes les cases. Bé n’hi ha d’altres que m’agraden.
He trobat un rànquing dels noms més posats a Catalunya durant el 2006.

Avui el bloc ja té nom i cognom!

Va d’etiquetes, que no és el mateix que anar d’etiqueta


Avui he reflexionat sobre com som i com ens veuen les persones que ens envolten.

Tot i que la majoria diem que no ens agrada posar etiquetes o etiquetar a ningú, de ben segur que n’haurem posat més d’una; i si hi ha algú que cregui que no ho ha fet mai, que tiri la primera pedra. Us heu mirat les vostres? Jo ara ho faig
Ostres! És veritat, no me les havia vistes i les porto penjades com les llufes, només que aquestes són més difícils de treure perquè no són les del dia dels innocents.
Llàstima que no hi quedi imprès el nom de qui les ha col·locades! Li podríem enviar un correu perquè, de tant en tant, miri si estan actualitzades. El temps no passa en va i tots canviem. O no?

Aquest bloc cada dia és més caòtic; va començar amb poesia i potser acabarà com el famós bloc de “la fea” la sèrie que tothom diu que no mira, però que té superàvit d’audiència. És clar que, en el meu cas, no hi ha por; per un costat, perquè ni tan sols he posat etiquetes als escrits del bloc —tal com recomanen que es faci perquè els robots que recullen informació per Internet el localitzin—, i per l’altre, el més important, perquè no hi he inserit la meva foto.

L’Anna em va donar l’empenta per fer el bloc, i me n’alegro perquè és com parlar sol, sense que et titllin de boig. M’encanta que em llegiu, Anna i Quim, i m’agrada llegir-vos i llegir els escrits de la gent que teniu enllaçada al vostre.
Avui, prou rotllo; no sigui que em caigui alguna altra etiqueta!

La Font del Cargol



No sé pas què serà aquest bloc; més aviat una mena de calaix de sastre. Tan aviat estarem submergits en la infància com nedarem de la mà de la maduresa.

Avui he pensat en els cargols; és clar que no en va, sinó perquè s’estan menjant les poques flors que tinc als testos. Pobres, i què els he de fer! De fet, jo només me’ls miro i t’asseguro que estan ben grassonets aquest any amb tanta aigua. La veïna ja n’ha fet més d’un àpat.
Heu pensat en quina vida tan bona que tenen? Sense problemes d’habitatge, treuen les banyes quan volen...

Recordo la Font del Cargol que hi havia a la Torreta; els diumenges els pares preparaven la carmanyola, les tovalles a quadres vermells i blancs, els gots i plats d’alumini (alguns abonyegats) i enfilàvem tots cofois el camí cap a la font. La font era de pedra i tenia forma d’un gran cargol, s’hi baixava per una petita escala de pedres i terra, estava al costat d’una gran bassa, envoltada de frescos arbres que s’emmirallaven a l’aigua, també s’hi podien sentir cantar granotes i tota classe d’ocells. Altres famílies feien el mateix que nosaltres i la font aviat quedava animada.
Allà s’hi podia jugar a gust a córrer, saltar i inventar-se aventures màgiques mentre ens menjaven la truita o el conill amb samfaina.
Mentrestant els pares i els avis, que també ens acompanyaven, feien la migdiada, nosaltres compartíem jocs amb nens i nenes d’altres famílies. En aquell temps, no crec que se sabés què era avorrir-se.
Vaig tenir un gran disgust quan el progrés es menjà la font. Al menys, la font tal com era. Sort que encara conservo el seu record.

Cargol treu banya,
puja a la muntanya;
cargol treu vi,
puja al muntanyí.

Posa un pallasso a la teva vida



Un programa de ràdio va captar, l’altre dia, la meva atenció; parlaven d’entrenadors personals de cara a millorar la comunicació, en aquest cas per poder trobar parella (deixaven clar que no eren agències matrimonials). No aprofundiré en el tema perquè em podria quedar un article que, potser, fins i tot l’hauria de partir en capítols.

Només he fet la introducció perquè se’m va passar pel cap que, potser, el que realment ens aniria bé a tots plegats seria un entrenador que ens ensenyés a riure, perquè crec que, amb els anys, se’ns ha oblidat. Quina llàstima!

No m’estranya que hi hagin a la premsa i al televisió tants anuncis de potingues per a les arrugues de la cara, si només fem ganyotes i cara d’enfadats tot el dia! Si és que tenim els músculs facials encarcarats i només per treure’n la rigidesa cal riure una mica i no val ni un euro! Però no, encara hi ha gent que els hi vol tenir més, de rígids, i se’ls paralitza amb Botox; sense comentaris.

De petits, teníem els pallassos que ja tenien aquesta funció: ens ensenyaven que la vida trista —no ho negaré— ens l’havíem d’agafar amb humor; que caure era tornar-se a aixecar, rentar-se la ferida, aplicar-hi mercromina i somriure que no ha estat res. Tampoc no és que fos la panacea, però mentrestant érem feliços.

Ara veus els nens davant el televisor mirant algunes sèries de dibuixos amb noietes i noiets famèlics, amb ulleres profundes a la cara, que s’enfronten a un destí marcat per la desgràcia del qual gairebé mai no en sortiran perquè cada episodi porta a noves desgràcies. Vull dir també que per als més menuts hi ha algunes sèries molt maques, però ara parlo de dibuixos per a nens més grandets.

Resumint, aquí deixo la reflexió per a qui vulgui posar-hi cullerada. I dic que el que a mi m’agradaria és que es posés de moda tenir d’entrenador un pallasso personal; això sí, com els de tota la vida!

El meu amic de Llucà i MICORCOSMOS el poema d'aquest any


(fotografia Narcís)

Tinc un amic a Lluçà amb el qual compartim actes literaris de tant en tant; actes frescos i plens d’espontaneïtat amb altres lletraferits.Ell és poeta i escriptor, i ja ha fet dues novel·les detectivesques: Des de la mort amb amor i Mort al paradís.
És un escriptor que arribarà lluny —jo n’estic segura— perquè és un treballador nat i porta dins seu aquella guspira característica per fer-ho.Fa un any em va convidar a una trobada popular al seu poble: la Festa dels Exveïns. Hi vaig conèixer un munt de gent i vaig poder compartir taula amb ell, la seva família i els seus amics; realment, va ser una jornada que no podré oblidar perquè m’hi vaig sentir molt ben acollida.
El poble és realment petit; recordo que vaig quedar meravellada que encara hi hagués llocs amb aquesta aroma d’herbes remeieres que et permet respirar fondo sense por d’inhalar gasoil.
Els habitatges semblen cases de pessebre al voltant d’una església carregada d’art i de la qual ell en va ser el guia.
Va ser un plaer descansar asseguda sobre una pedra mil·lenària que em va ser impossible no acariciar ni pensar quanta gent ho havia fet abans que jo. Sota l’ombra d’un vell xiprer, vaig compartir espai amb un gos mig adormit que, com jo, intentava resguardar-se d’aquell calorós juny.
Si podeu, no us perdeu Lluçà quan se celebri alguna de les seves festes!
El meu amic m’ha enviat el poema que llegirà a la Festa dels Exveïns d’avui; quan el llegiu, us podreu fer una idea de com és el poble de bonic molt més exacta de la que jo us pugui explicar.

MICROCOSMOS - LLUÇÀ 2008

Una boirina flonja esdevé la crinera
de boscos vellutats i terres de cultiu,
amb balmes que preserven la font margenera
i basses que emmirallen el blau de l’estiu.

La brisa del nou dia s’estén, seductora,
i exporta la dolçor d’un temps a compartir.
És la veu persistent, constant i delatora
que desvetlla la pau de l’antic monestir.

La màgia del temps perdura entre columnes
d’un claustre que bressola instants de reflexió.
Nosaltres, més que mai, esdevenim alumnes
d’aquest noble espai que transmet erudició.

La força del present, que conquistem encara,
és l’essència d’un passat que ens defineix,
la presència que perdura, neta i clara,
del perfum ancestral que mai no es dilueix.

A redós d’ombres tèbies flameja l’alba
i retalla l’horitzó amb un alè nacrat.
A l’esplanada brilla la rosada malva
com un reflex del firmament que hem heretat.

El silenci envigoreix el compàs de viure
i la consistent melodia dels ocells.
Valls i muntanyes abracen l’anhel d’escriure
mentre es dissipen mil angoixes i rampells.

És ben intensa, la flama que ens agermana.
Claror que no s’apaga. Guspires d’estel.
L’oblit es converteix en una escorça vana
i la il·lusió de recordar n’esquerda el gel.

Planells esponjosos d’una terra propera,
vorejats d’alzinars i cases de pagès,
són brisalls de paradís que emplenen l’esfera
d’un microcosmos que en diem el Lluçanès.

Pàtria fèrtil, enyorada i encisera
que ens acull amb un paisatge clar i distès.

Vicenç Ambrós
Lluçà, 8-15 de juny de 2008

Vídeo poema per compartir amb els amics

video

De no cantar jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa de cada dia.
És un parany, una ferida.
Cada cançó s'emporta
un tany de ma florida.
Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar tota ma via.
Clementina Arderiu

La Carolina de casa



A casa sempre havíem tingut Carolines, un hivern se les endugué el fred. El pati es veu més buit sense elles. El seu color groc atreia un munt d’abelles que rondaven pel jardí donant-li vida.
M’agrada el nom de Carolina i no m’hagués fet res que me l’haguessin posat a mi.
He tingut curiositat per saber quin tipus d’arbust era i d’on era originari. Així que he entrat al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i n’he fet la cerca.

Llavors he entrat a Google i he anat a parar a l’Àrea de Botànica del Departament de Biologia de la Universitat de les Illes Balears, on hi ha molta més informació il·lustrada amb fotografies.

És molt possible que aquest cap de setmana vagi a un jardí a comprar-ne una, tinc ganes de sentir brunzir les abelles i veure-les treballar de flor en flor.

- Voleu jugar a PEU COIX o LA XARRANCA?




He pensat que de grans potser no juguem prou, si més no, a jocs que ens anirien prou bé per evitar el sedentarisme, l’obesitat o el colesterol i que ens mantindrien els músculs tonificats. Els petits tenen les seves hores d’esbarjo que aprofiten per jugar a córrer o a saltar; tot i que ara molts s’enganxen a jugar amb les maquinetes des de ben petits. Se m’ha passat pel cap què serà de tots aquests nens a l’edat madura. De fet, ara ja han sortit aquesta mena de jocs simulats a la pantalla del televisor, però no els veig la mateixa utilitat i, fins i tot, he pensat que a més d’un li provocarà alguna tendinitis o addicció. Encara que digui això, no estic pas en contra de les noves tecnologies; però sí que reivindico els jocs a l’aire lliure amb família i amics i també el seny de saber fer bon ús dels nous jocs.


Recordeu com es juga a "peu coix" o la Xarranca?

Busqueu una pedra petita plana o ovalada. Pinteu amb un guix (blanc o de colors) vuit quadrats a terra, tres d’una tirada, un de doble, un altre de senzill i acabeu amb un de doble a dalt de tot. Com us mostra la figura.

Dibuixeu a dins de cada quadrat un número, de l’u al vuit.

Si sou diferents jugadors, heu de jugar per torns, tot i que si esteu sols també us hi podreu entretenir ja que és un joc d’equilibri.

Per començar, haureu de tirar la pedra al primer quadrat sense que surti o toqui les ratlles (ha perdut aquell a qui passi això i es dóna pas a un altre jugador; si jugueu sols, heu de tornar a començar).

Llavors, a peu coix heu de saltar dins del quadrat i amb el peu heu d’empènyer la pedra fins que passi al quadrat número dos, de forma que quedi a dins sense tocar les ratlles laterals. Aneu fent això fins que arribeu al quadrat número quatre i un cop allà, quan hi hàgiu portat la pedra amb el peu, podeu descansar eixarrancats entre el número quatre i cinc amb tots dos peus a terra.

Continueu el joc fins a l’últim quadrat, el vuit, on també podeu descansar com ho heu fet abans entre el quatre i el cinc. Un cop aquí, d’un bot en rodó (180º) heu de situar-vos per tornar a fer el joc, aquest cop de dalt a baix fins a arribar al quadrat número u on, abans de donar el joc per acabat, heu de recollir la pedra de terra amb la mà i sense que us toqui el peu a terra.



- Poema de M. Mercè Marçal


La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Maria Mercè Marçal

- Poema de Miquel Martí Pol



ESTIMADA MARTA

Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.

Miquel Martí i Pol