La muda. Capítol I


—De gran seré una fada— li digué la Maria Cinta a la Pepa, mirant-la atentament—. I el primer que faré serà convertir-te en una gran ballarina— continuà.
Veia com la nina de drap la mirava amb aquells dos ulls fets dels botons que la mare havia cosit a la cara.
—També et descosiré la boca perquè puguis fer sortir la veu— seguí.
Però la Pepa restà immòbil, inexpressiva, fins que la nena li va fer picar els dos monyons de roba que tenia per mans.

La Maria Cinta veia parlar acaloradament els pares; dia per altre, hi havia brega. No podia sentir què deien, però de ben segur no era res de bo per la cara que se’ls veia. El cor se li encongia per moments, i davant d’aquestes escenes ella deixava córrer la seva imaginació i recordava la gran porta vella de ca l’àvia. Sempre l’havia captivada! Llavors imaginava que l’obria, a poc a poc, i es deixava endur per un munt de sensacions agradables.

Durava poc aquesta pau; eren només instants i, al cap de poca estona, tornava a la vida real i s’afanyava a menjar la vianda per por que volés algun cobert de la taula i no pogués acabar de sopar. A vegades tot quedava aquí; altres era molt pitjor, perquè quan el pare havia begut massa duia molt mal humor...

(continuarà...)

La muda

Ara que les sèries de la televisió han agafat vacances i no em podran prendre l’audiència he pensat que és l’hora de publicar la meva.
A partir d’avui aniré publicant un parell de capítols per setmana.
És un relat que tinc escric i enregistrat des de fa temps i he pensat que m’agradaria compartir-lo amb vosaltres.

Introducció

Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. La muda és una història plena de ficció, vestida d’autenticitat.

El relat està inspirat a primers del segle XX, transcorre en un poble de la comarca del Vallès Oriental. La Maria Cinta, la protagonista d’aquest relat, havia nascut en una família obrera; la seva mare treballava en una fàbrica tèxtil i al seu pare no se li coneixia ofici fix.

De la Maria Cinta us en podria descriure cadascun dels seus sentiments, de les seves pors, dels seus amors i desamors; però, de moment, com si d’un fulletó es tractés, us explicaré només un bocí de la seva llarga vida —ja que en el relat va viure més de cent anys— i deixaré per a més endavant —potser després que hagi escrit aquest relat— aprofundir en les seves arrels o en el desenvolupament de la seva història.




Repapiejar, fer catúfols...


Recordo que quan els avis de casa t’explicaven una anècdota o vivència creient que ho feien per primer cop i llavors s’adonaven que ja ho havien fet anteriorment, et deien disculpant-se: —No em feu cas, ja repapiejo!

Us he de dir que avui he ben repapiejat, jo. He explicat una cosa que al cap d’una estona he recordat que ja l’havia explicat a la mateixa persona en una altra ocasió. Ella no m’ha dit res. Després d’haver-nos acomiadat, quan el meu cervell ho ha rebobinat tot, m’hagués volgut fondre.

A casa la meva amiga M Àngels en deien fer catúfols. Mira si n’érem de tremendes que ens enriolàvem només de pensar-ho. Ai! Ara som nosaltres que repapiegem o fem catúfols!

De segur que hi deu haver més maneres de dir-ho, no cal que cerqui sinònims perquè crec que deu ser més interessant saber com en diuen a cada casa. Veig que ja tinc feina per aquests dies de vacances.


La nova moda de l’estiu: molt aviat veurem cambrers amb cinta mètrica i tisores



Avui es podria dir que és el meu primer dia de vacances, així que m’he llevat aviat, però parsimoniosament, i he decidit inaugurar el meu dia de lleure amb un esmorzar a l’aire lliure.
Visc a ciutat, com dirien els de Barcelona, encara que estic a comarques. M’agrada anar a carregar piles a un poble del costat. Avui, doncs, com en d’altres festes hi he anat.

Quan he entrat a la plaça, ja muntaven les taules i les cadires, i he pogut seure molt aviat.

El meu entrepà de xapata i fuet, l’aigua, el diari i, en aquest temps, que no m’hi falti el cant de la cigala —la de la família dels cicàdids, eh? S’ha posat a cantar tan bon punt he agafat taula. Ja m’esperava.

Molt aviat s’han anat omplint les altres taules de gent a qui, segurament com jo, li agrada ser matinera. Normalment, em concentro en la lectura i, de tant en tant, faig una pausa —la mateixa que fa aquest insecte cantor de l’arbre per tornar a agafar el ritme—; però, avui se me n’ha anat la vista a la taula del costat on s’estaven instal·lant sis persones i, com que feien molt de rebombori, m’han cridat l’atenció.

Dos homes i quatre dones de la mateixa edat, si fa o no fa. Ha vingut la cambrera per demanar-los què volien prendre. Ai, quin problema! Les dones volien menjar, però demanaven les mides dels entrepans. Una ha preguntat que com eren de grans, una altra que si s’ho podrien acabar... La cambrera els deia la mida aproximada amb la mà. Elles es miraven les unes a les altres i parlaven entre si mateixes: que si tu agafa’l sencer... que si jo en faré una queixalada del teu...

Llavors, ha tocat triar als homes i ha estat un dit i fet. Una meravella!
A elles les he mirades de reüll: no n’hi havia cap de grassa, i m’he preguntat quina podria ser la causa d’aquesta ruqueria que no és el primer cop que veig.

Després he pensat en l’ofici de cambrera; tal com se’ls ha complicat la vida, aviat hauran de portar una ronyonera amb una cinta mètrica i unes tisores per poder servir els entrepans a mida, com qui va a la modista.

I dic jo... Creieu que ve de dos o tres centímetres la mida de l’entrepà? Només s’ha de triar entre petit, mitjà i gran, oi?

Ells ho tenen molt clar: o m’agafes tal com sóc o em deixes, i llueixen el seu cos sense manies.

I penso... Per què no mengem tots plegats el que ens ve de gust!

Fragment d’un poema de Machado


(Fotografia del Diari de Girona)

Avui em permeto traduir-vos un fragment d’un bell poema de Machado per recordar que no tots caminem al mateix pas ni de la mateixa manera.

Cal reflexionar una mica i ajudar a fer camí a aquells a qui les barreres arquitectòniques els fan més dificultós el recorregut per la vida.

Les meves felicitacions al grup d’arquitectes europeus que va passejar-se per Girona en cadira de rodes per poder aportar solucions a l’accessibilitat de la ciutat, segons ens explica en Quim al seu bloc. Els que vàrem veure el telenotícies de TV3 vàrem també poder testimoniar el gran esforç que els suposava passejar per la ciutat salvant tota classe d’obstacles. Esperem que, en el futur, el disseny i el manteniment no facin la vida tan difícil a col·lectius com el meu.

“Caminant, són les teves empremtes
el camí i res més;
caminant, no hi ha camí,
es fa camí en caminar.


En caminar es fa camí
i en girar la vista enrere
es veu la senda que mai

no s'ha de tornar a trepitjar.

Caminant no hi ha camí,
sinó solcs a la mar...


Fa algun temps en aquest lloc
on avui els boscos es vesteixen d'espines
es va sentir la veu d'un poeta clamar


Caminant no hi ha camí,
es fa camí en caminar... "

Escaldums de carn d’olla a l’estil de la meva mare


Amb aquest seguit de receptes que, de tant en tant, aniré incorporant al bloc, pretenc recuperar —al menys per al meu ús— aquestes paraules típiques catalanes que havia sentit dir a casa dels meus avis i tiets i que, últimament, m’adono que es fan servir poc.

Avui he recordat escaldums.

Aquest menjar és un plat que, tal com s’intueix pel títol, feia la meva mare per aprofitar la carn d’olla de l’escudella.

Primer, feu una escudella tal com en tingueu costum. Procureu respectar el temps i el moment indicats per anar-hi afegint els ingredients perquè no us quedi la carn desfeta, tot i que us recomano fer-la amb pollastre de pagès.

En una cassola de fang, si pot ser, prepareu-hi un sofregit amb oli, una ceba tallada a rodanxes i un tomàquet madur mitjà pelat. Quan el sofregit estigui al punt, afegiu-hi una mica de conyac. Quan el conyac s’hagi evaporat, afegiu-hi la carn d’olla i brou fins a cobrir-lo. Deixeu fer xup-xup i rectifiqueu-lo de sal, si convé.

Mentrestant, prepareu una picada amb un gra d’all, un grapat d’ametlles, uns quants pinyons, una galeta maria i unes branquetes de julivert fresc.

Quan veieu que ja s’ha begut part del suc, incorporeu-hi la picada; feu-li un parell de voltes i podeu retirar el guisat del foc.

Us recomano que el serviu calent.

Pa de pagès amb tomàquet


Fotografia del programa Cuines de TV3

Una mica d’història sobre el pa explicada pels meus avantpassats:

En l’època dels meus besavis, el pa es feia a casa, sobretot perquè vivien a pagès.
L’amassaven a mà amb una bona farina del molí; per tant, el pa quedava molt més atapeït i gustós. Feien peces rodones grans que anaven llescant segons les necessitats. El pa durava una setmana o més dies, però de mica en mica s’anava assecant; quan era més dur, el sucaven amb tomàquet per menjar-lo amb algun dels embotits casolans o amb arengades. També dels crostons secs en feien suca-mulla amb llet per esmorzar.


Com fer un bon pa amb tomàquet

Ingredients:

Una llesca de pa de pagès
Un tomàquet madur
Oli d’oliva verge
Sal

Talleu el tomàquet per la meitat i suqueu-lo per sobre de la llesca de pa. Llavors afegiu-hi un bon raig d’oli d’oliva verge i un polsim de sal.
Acompanyeu-lo amb el que us vingui de gust.

Què us sembla una llesca de pa amb tomàquet i una arengada?

Vídeo de TV3 per aprendre a fer pa de pagès

S’ha de pagar per somniar truites?


Fa temps que, com molts de vosaltres, vaig sentir parlar d’un espai virtual —del qual no diré el nom per no fer propaganda— on la gent podia comprar parcel·les, cases... Em va cridar l’atenció la informació que en van donar a la televisió i vaig entrar a visitar-lo a Internet.

Em va fer pensar tot el que allò significava. No ho entenia, bé, ni ho entenc encara; sobretot, no entenc que una persona s’hagi d’inventar una vida virtual i molt menys comprar una casa virtual, en un terreny virtual, amb uns mobles virtuals.

Que no en tenim prou amb les hipoteques reals?

Antigament, per somniar truites no s’havia de pagar. No seria millor intentar millorar o canviar la nostra vida fins allà on es pugui?

No em feu cas; és que estic xapada a l’antiga.

Avui m’ha passat pel cap això i no sé pas què se’n deu haver fet d’aquest espai virtual, de segur que ja deu ser molt gran i potser deu ser fantàstic; però jo, si mai em compro una caseta, serà a la Costa Brava.

Porexpan a les peixateries

Dissabte vaig anar a comprar a la peixateria i em vaig fixar més que mai en el volum de porexpan que reparteixen amb les vendes.

Temps enrere quan em volien posar el peix en aquest tipus de safata, deia que me l’emboliquessin amb el paper d’estrassa com sempre. Francament, me’n vaig cansar perquè ja estava farta que em miressin i tractessin com una maniàtica. He de dir que vaig canviar de peixateria; en principi, em vaig trobar amb el mateix problema, però després d’explicar-los les meves raons em sento més ben tractada i respecten la meva postura.

Precisament, avui m’han enviat un correu electrònic parlant del reciclatge de les bosses de plàstic —un powerpoint d’aquests que corren per la xarxa— dient que el vertader reciclatge de les bosses i deixalles de plàstic està molt lluny de ser veritat i que els surt més econòmic el seu vessament al mar. Hi havia unes fotografies amb diferents animals marins atrapats en aquestes deixalles plàstiques que m’han encongit el cor. No puc saber si aquesta informació és vertadera o falsa, però m’ha tornat a venir al cap immediatament el tema del porexpan.

He entrat a Internet i he fet la cerca de la paraula porexpan. Jo sempre l’havia considerat del grup dels plàstics i veig que no anava errada perquè he anat a parar a la pàgina d’Aquí recliclem.cat i m’ho han confirmat.

Per als que encara no s’han decidit com jo a anar a comprar el peix amb les capsetes de Tuperware que, a part de ser còmodes i netes, poden anar de la peixateria al congelador, deixo aquí aquesta reflexió i de pas —potser també — pensem en el que trobem en els productes envasats de les grans superfícies.

El meu petit homenatge a Frida Kahlo



Frida Kahlo, la dona que va saber parlar del dolor a través del seu art.
M’agrada dir que el llenguatge del dolor no tothom el sap entendre, ni tothom el sap parlar. És tot un aprenentatge que no s’adquireix d’avui a demà.
Avui reflexió sobre el dolor.


“El patiment ens amenaça des de tres direccions: des del propi cos, que està condemnat a podrir-se i a dissoldre’s i ni tan sols pot prescindir del dolor i de l’ansietat com a senyals d’advertència; des del món exterior, que pot encolerir-se en contra nostra amb forces de destrucció aclaparadores i inexorables; i, finalment, des de les nostres relacions amb altres persones.”

SIGMUND FREUD, El malestar en la cultura, 1930

Un fragment de Martí i Pol


Avui la reflexió ha estat sobre el cos físic, aquell que ens embolcalla i que canvia constantment a una velocitat que gairebé no ens n’adonem.

Voldria compartir avui aquest fragment de Miquel Martí Pol que m’ha arribat al cor:


De mi, en sé poca cosa. Tal vegada
és per això que ara que ja podria
vendre’m el cos, que apenes em serveix,
no goso encara fer-me a miques...


VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS 1970-1971


Avui va de cuina

CONILL ROSTIT A LA CASSOLA

1 conill
1 cabeça d’alls
1 ceba de Figueres mitjana
1/2 branqueta de canyella
1 tomàquet madur mitjà
Oli d’oliva i sal



Talleu el conill a quarts i saleu-lo.
Tireu un raig d’oli a la cassola de fang (si pot ser, és millor d’aquest material). Daureu a foc fort el conill tallat prèviament (només un tomba i tomba perquè agafi color). Abaixeu el foc i afegiu-hi la cabeça d’alls, la ceba i el tomàquet sencer i sense pelar. Tapeu la cassola i deixeu-ho coure a poc a poc vigilant i remenant de tant en tant. Quan ja veieu que el tomàquet es comença a desfer, afegiu-hi un rajolí de vi blanc i la canyella, i deixeu que continuï coent-se, ara ja vigilant molt que no se us enganxi.

Temps: Un poema meu



L’aigua regalima canal avall,
lenta, parsimoniosa. La pluja
sap que, en arribar al final, l’assecarà
el vent i l'embeurà la terra
per tornar a néixer. No ha de córrer.

Van ser els germans André i Edouard Michelin visionaris de l’arquetip de l'home del futur?

Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer quan vaig llegir a la premsa que la cirurgia estètica havia posat l’ull a la complexió masculina.

Recordo que abans la cirurgia estètica era per resoldre casos veritablement necessaris: cremades, cicatrius, desviaments de tàbic nassal, reconstruccions... Ara sembla que poc importi el fet d’acceptar-se. Modelem el cos a imatge i semblança de qui? De l’home o la dona del cartell publicitari que ha arreglat el Photoshop?

Francament, encara quedo sorpresa veient que els homes no s’adonen de totes les penúries per les quals estan passant les dones que cauen en aquest parany. És una llàstima que no n’hagin tret cap lliçó profitosa.

Enamorada dels refranys com sóc, em ve al cap aquell que diu: “L’home és l’animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra”.

En fi..., que aviat veurem molts “homes Michelin” pel carrer; però, què passarà quan un d’aquests homes i una d’aquestes dones modelats coincideixin i s’enamorin... Serà com fer l’amor en un llit d’aigua?

I els fills heretaran algun gen de silicona? Déu meu, quants interrogants em queden!

Val més ser cap de sardina que cua de lluç?

Recordo que, ja fa molt temps, vaig sentir aquesta pregunta en un programa de ràdio; crec, fins i tot, que era el d’Antoni Bassas —aprofito per dir que el trobaré a faltar, a Antoni Bassas; durant el temps que he hagut d’estar de baixa m’ha fet molta companyia. El felicito per tota la tasca feta a la ràdio i espero veure’l o escoltar-lo molt aviat—, tot i que no vaig poder seguir el debat perquè havia de marxar de casa.

Dins meu vaig cridar ben fort: “Cap de sardina!”

Les presses van fer que, en aquell moment, no hi reflexiones. Avui deixo aquí la pregunta i mentrestant vaig a fer-me el cafè amb llet hi aniré pensant.

A casa la dita era la següent: Val més ser un petit amo que un gran mosso.

Com ho veieu?

L’aire condicionat que condiciona

Sóc de les que quan treballa ha d’anar gairebé vestida d’esquimal, mentrestant m’adono que alguns dels companys se’n riuen per sota el nas.

En departaments molt propers al meu, també hi passen un fred gairebé hivernal, perquè, per molt que diguin que es posi el termòstat a una temperatura agradable, la majoria fa orelles sordes. Per sort, jo no tinc manies i com que no estic de cara al públic tinc una roba per abrigar-me a la feina i una estufa sota la taula. La cosa ha arribat a tal punt que estic a punt de demanar un “mono de manteniment” com a uniforme d’estiu.

Parlar de bon rotllo amb els companys, us asseguro que és picar ferro fred: porten una bona cansalada. Hi ha hagut dies que, a fora, ha baixat la temperatura i, a dins, l’aire continua anant quan només caldria obrir les finestres.

Els dilluns cal anar molt amb compte si l’han deixat engegat durant el cap de setmana; pots quedar encarcarat només de seure davant de l’ordinador. A mi m’ha arribat a quedar la punta del nas vermell, com si ja hagués fet un cigaló al cap de poc d’entrar a treballar.

El meu vestuari d’estiu, des de fa uns anys, es compon de les peces habituals de temporada i d’un complement importantíssim: el jersei que no he guardat de l’hivern, les plantofes a sota la taula per tenir els peus calentets i un mocador de llana per tapar-me les cames.

Per poder seguir treballant, anar al cinema, entrar a les caixes d’estalvis i als organismes oficials amb la tranquil·litat de no agafar una pulmonia o d’haver-me de quedar reclosa a casa amb un bon refredat, tota aquesta situació em condiciona a dur una motxilla discreta com qui va d’excursió.

Ah!, i en sortir cal recordar treure’t totes les capes com si es pelés una ceba o pot venir un cobriment. Un cop passada la comporta de la cambra frigorífica, ningú no diria que sóc la mateixa.

Voilà!

Es deshumanitza la medicina o ja ho està?


Avui parlava amb una amiga sobre el tema dels hospitals i del terror que sentim la majoria d’humans a l’hora d’anar-hi a visitar-nos. Fa temps que vaig veient com es deshumanitza la medicina. Per exemple, la infermeria que jo coneixia fa temps que navega perduda per un oceà massa ple de protocols (no tinc bons records de com vaig ser tractada l’últim cop que vaig estar ingressada). No entraré en polèmica amb aquest tema, almenys avui no. Podria ser molt llarg.

Des del meu punt de vista, i reconec que puc estar errada, s’està perdent —o ja s’ha perdut— la seva part humanitària, l’única cosa que ajuda a curar la meitat de tots els dolors de les persones que veuen minvada la seva salut.

Que ningú s’esquinci les vestidures! No he dit cap disbarat.

Només cal mirar el nostre voltant si ens hem d’anar a visitar a algun centre hospitalari —que no sigui de luxe, és clar—. I això sense comptar si s’ha d’estar-hi ingressats; llavors, fins i tot, es perd la identitat. Durant el temps que estàs allà, has de procurar passar el més desapercebut possible si no vols que se’t compliquin més les coses.

¿Caldrà, potser, que —els malalts com se’n deia primer, pacients com se’n va dir més tard, usuaris quan se’ns va veure com a persones que fèiem servir els serveis, clients com quan es va voler canviar la nomenclatura per igualar-se amb les mútues...— ens associem per tal de fer els nostres protocols? Perquè això dels drets i deures queda molt bé sobre el paper.

Que ens anomenin pel nom que vulguin, però que ens mirin a la cara; i si hi ha retard, que ho diguin —llavors es critica només a Rodalies o a l’aeroport— i ens estem amb l’ai al cor esperant hores i hores mal asseguts als passadissos o a les sales d’espera plenes de bat a bat.



Reflexionem!