Per a tu Maria Rosa


Avui 24 de setembre de 2008.

ESTENC LA MÀ

Estenc la mà i no hi ets.

Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

Miquel Martí i Pol

Ara és demà



Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es moues mou
amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

Bon dia!

Una bona manera de començar el dia amb força. M'agrada dir bon dia.

Us deixo el vídeo dels Pets per practicar.

DEPENC... DE QUI DEPENC?

Avui em dono el “dret a queixar-me” (que vindria a ser, si fa o no fa, sinònim de derecho a la pataleta).
He consultat als “experts” i m’han dit que té mala traducció. Al final he agafat el suggeriment que em va fer en Víctor.

Se sent molt a parlar de la Llei de la dependència, i a mi no se’m mou ni una pestanya quan en parlen. No els vaig creure, ni els crec. Les persones dependents i els seus familiars, llastimosament, saben molt bé el que significa aquesta paraula.

També els ajuntaments s’omplen la boca amb el pla de la mobilitat, però al seu cap només hi tenen gravats els cotxes i les bicicletes. Havies tu pensat que una cadira de rodes o un scooter, que hi està inclòs? Ai!

És més fàcil i bonic pintar una línia a terra i unes quantes bicis que no pas arreglar les voreres perquè siguin accessibles per a tothom? A qui li importa que se t’encalli la roda en un forat, que no puguis accedir a una botiga acabada de remodelar o que no puguis pujar sol a l'autobús? A vegades em quedo bocabadada veient com construeixen una barrera arquitectònica en una obra nova i fan els ull grossos aquells qui hi hurien de donar el vist i plau.

I no parlem del problema que ja tenim a sobre: la circulació de les bicicletes per dalt de les voreres. Jo ja hi he tingut algun ensurt. No s’ensenya educació vial com s’havia fet abans. Recordo que quan algun de nosaltres travessàvem la carretera per un lloc que no corresponia, un guàrdia ens feia recular i passar per on calia.
Ara quan se’ls hagi escapat de les mans i hi hagi hagut molts accidents, treuran una llei nova —però que ja existia fa cent anys!
La gent per la vorera, les bicicletes i els vehicles per la carretera o pels llocs reservats per circular-hi.

Per mi, no ser dependent és poder anar allà on es necessiti amb les ajudes tècniques que calguin, però sense que t’acompanyi ningú; per aquest motiu crec que autonomia, mobilitat i accessibilitat ha de ser un triumvirat.


Ment sana in corpore sano



L' envelliment

Penso, segurament com molts, que l’edat de la persona no està en relació amb la que consta a la partida de naixement.
Però sí que cadascú porta el seu propi rellotge; és clar que no serà el mateix veure l’hora des de la perspectiva d’un Rolex —i no m’agrada dir marques— que la que es vegi en un rellotge sense marca. Senzillament, perquè el que tingui “la sort” de dur el de marca podrà dur segurament una vida laboral molt diferent.
La feina i la qualitat de vida crec que sí que determinen part de l’envelliment. No és el mateix, ni de bon tros, fer de pagès o anar a pic i pala, que estar assegut en una oficina vuit hores.

Si no recordo malament, quan vaig fer la carrera ja vaig estudiar l’envelliment, el perquè i el com; però aquest no és la mena d’envelliment que em porta a reflexionar sobre el tema avui.

Tampoc no puc allargar-me aquí al bloc, on els escrits solen ser curts. El tema pot donar molt de si.

Ara se m’acut que compartir experiències amb els més grans pot ser una manera de no envellir per dins. Una altra manera pot ser fer orelles sordes a totes aquestes campanyes publicitàries (sobretot abans i després de l'estiu) de cossos déus. De segur que vosaltres pensareu en un munt.

M’entristeix que la vellesa, que sempre he vist a casa com a natural, es vagi convertint en una malaltia. Perquè així sembla; si no, fixeu-vos-hi bé i reflexioneu- hi. Mireu la televisió o la premsa: hi ha un munt de productes que diuen que endarrereixen l’envelliment! I si anem més lluny, experiments i més experiments; això sense comptar amb els de clíniques d’estètica que proliferen arreu.

No hi deu haver ningú a qui li agradi envellir; però abans es veia com un procés natural. Recordeu els nostres avis quina percepció tan diferent en tenien.

Potser ens cal cuidar més l’interior —al qual no li calen potingues— amb autoestima i acceptació o el que més li convingui a cadascú. Cada etapa deu tenir les seves coses bones, no? Veig clar que no m’agrada que m’aclaparin!

Mentiria si digués que no hi penso, en la vellesa, però treballo el tema. Aquí us deixo tots aquests interrogants que m’han vingut al cap:

Fa por la vellesa? I si en fa, a què és degut:

- Al canvi fisiològic? Com per exemple, a no tenir arrugues, no fer ulleres, no tenir papada?

- A no tenir èxit, a no ser el centre d’atenció?

- A la soledad?

- A ser una càrrega?...


En fi..., coses meves!



Salvador Pàniker: El derecho a "dimitir" de la vida

Article de Salvador Pàniker al diari EL PAIS


Paradetes de productes ecològics


Avui al meu poble hi ha hagut la petita fira de productes ecològics que fan mensualment. Aquesta vegada hi he vist un estand on se’ns mostraven algunes de les diferents classes de raïm.
N’he fet la fotografia i de pas us deixo la informació que he trobat al Google També he visitat la paradeta de pa i pastisseria artesana, fa tot tan bona pinta!


Demà em penso fer un bon esmorzar!



M’agraden les paradetes ecològiques, però el que més m’agradaria és que ho pogués ser tot, d’ecològic, i també que cada cop hi hagués més gent motivada per aquest tema ja que hi hauria més demanda i el seu consum no seria tan car.
Algun cop encara tinc sort de poder assaborir productes de l’hort i degustar un tomàquet amb tota la seva aroma o menjar unes prunes collides fa poc.

Avui per tu, demà per mi?



En un programa de ràdio, vaig sentir part d’una tertúlia on es parlava del civisme, entre altres coses.
Va dir un dels contertulians, que més d’un cop havia estat insultat per haver fet algun comentari davant d’un acte, diguem-ne poc respectuós, d’algun usuari d’autobús.

Va explicar que li havien dit paraules grolleres quan havia demanat a alguna persona, que seia en un dels espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda, si podia deixar seure a una altra persona que havia entrat amb crosses...

Immediatament, se’m va engegar aquest motor de recerca que duc dins del cervell i em va venir aquesta imatge que us descric, perquè l’he vista i viscuda algun cop quan he anat amb autobús per la capital; si vosaltres hi penseu, de segur que també ho haureu vist.

No costa imaginar un autobús ple de gom a gom i en una parada haureu vist pujar una persona amb mobilitat reduïda, sigui amb bastó, amb crossa o, senzillament, d’edat avançada.

Si al passar pel control de bitllets, aquesta persona, no té gaire gent al darrere i el conductor posa en marxa, de nou, l’autobús, abans que la persona s’hagi pogut situar en un lloc més o menys ben agafada queda per uns moments sense empara, en un si cau o no cau. Per sort, els viatgers del voltant l’ajuden a estabilitzar-se.

Llavors ella, donant les gràcies, busca els seients reservats per a aquests casos i veu que estan tots plens; però tot i que entre ells hi veu algú que es fa l’orni— bé mirant per la finestra o fent-se el desentès amb els ulls tancats escoltant la seva estrident música—, no li gosa dir res i segueix subjectant-se tant com pot en una barra.

Un dels usuaris que no pot fer veure que no ha vist res — com fa la majoria de manera llastimosa —, suggereix educadament al despistat si podria deixar seure aquell senyor o aquella senyora que està en perill de caure a terra a la primera frenada brusca que l’autobús torni a fer.

El despistat, amb cara de pocs amics, l’engega a fer punyetes directament; però, davant les mirades de tots els altres, opta per aixecar-se de mala gana tot deixant anar una col·lecció de paraulotes. Després, sol baixar a la següent parada contrariat i amb cara de pocs amics.

Em pregunto: què passa? On és aquella solidaritat de poder ajudar els altres que abans, fins i tot, ens omplia de satisfacció?

Ser agraït és de profit




Ser agraït és de profit: refrany del bloc de Víctor Pàmies


Abans de l’estiu, vàrem tenir un ensurt amb el cotxe. Davant un semàfor d’un carrer molt transitat de Barcelona, vàrem quedar-nos parats sense poder arrencar. Immòbils veiem venir tota una gossada de cotxes pel darrere en direcció cap a nosaltres; vaig pensar que algun d’aquells vehicles no ens podria esquivar i se’ns enduria. Vaig quedar-me emporuguida asseguda al seient de l’acompanyant. Per fi, quan el semàfor es va posar vermell de nou, el conductor i jo vàrem baixar i vam intentar col·locar-lo a prop de la vorera. A poc a poc, i amb molt d’esforç l’hi vam anar arrambant.

Era una hora en la qual hi havia molta gent pel carrer d’Aragó i molts eren joves cepats, perquè me’ls vaig mirar com qui demana caritat i ningú no ens va donar ni un cop de mà, tot i que jo empenyia com podia, perquè no tinc ni un bocí de força.

Vaig recordar que quan jo vaig començar a conduir, hi havia com un codi d’ajuda entre els conductors; em va semblar estranya tota aquesta indiferència. Potser és, perquè encara penso com els de poble i allò era ciutat?

Quan ja ens vàrem posar a un costat, vaig trucar la meva estimada cosina Montse, que treballa a Mutual de Conductors. No sé per quina raó quan em passa alguna cosa d’aquestes del cotxe, per petita que sigui, em recordo d’ella com si fos la meva fada fadrina i la truco per demanar-li el telèfon d'ajuda a la carretera; no és què no el tingui, perquè és a la pòlissa, és perquè només sentir-la em tranquil·litza.

Em va donar, doncs, el telèfon i vaig telefonar a Mutual – de la que en sóc mutualista des de temps immemorables-; em van tractar de meravella, i, al cap de poc, teníem una grua i un mecànic que va valorar l’avaria. Se’n van endur el cotxe i ens van portar a casa amb taxi.

Aquest escrit el dedico a tots els treballadors d’aquesta gran casa que vetlla pels conductors, a l’amabilitat de la telefonista i del mecànic que ens van atendre i, sobretot, a la meva fada.

El meu sant



Avui és el meu sant. Estic contenta que els meus pares em posessin aquest nom, sempre m’ha agradat. Em poden dir com vulguin; hi ha qui em diu Nuri i em recorda la infància, i altres em diuen Núria i llavors ja em sento com una dona feta i refeta.

No he visitat la Vall de Núria des que era molt i molt petita, així que en tinc pocs, de records; però no se m’ha oblidat un petit carrilet que ens enfilava muntanya amunt per una via molt petita. També recordo molt de verd i un aire fresquet, i un blau al cel certament difícil d’oblidar.

Recordo que em van comprar una bola de vidre amb aigua dins de la qual hi havia la Verge de Núria i, si la movies, queia un munt de neu a sobre. La vaig tenir molt de temps a la meva habitació; veure com nevava em deixava embadalida.

Sempre penso que he de tornar a Núria, però tinc aquella por de trobar-hi un munt d’hotels i poc de verd. És clar que si no hi vaig, mai no ho sabré.

Ara he anat al Google i he fet la cerca i aquí us deixo l’enllaç.

Visibilitat



Un dels meus escrits que dormia des de feia temps dins l'ordinador.
La fotografia l'he tret d'Internet, no conec l'autor, però és magnífica.


Visibilitat

Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible; bé, doncs aquest no és el meu cas, que és ben bé tot el contrari.

Ni recordo quan vaig anar fonent-me; crec que devia ser a l’adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades. Pelut, molt pelut de portar tot això!

Cap als trenta, tenia molt d’enrenou en tenir cura dels fills, en portar les garrofes a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins als quaranta, no vaig veure la meva imatge altre cop en el mirall. La veritat és que em va sorprendre ja que gairebé ni la coneixia.

De nou reflectida pels aparadors!
—Vaja, alguna cosa meva fa marxar la invisibilitat!— vaig pensar.
Llavors em sentí lleugera, hàbil, múrria. Amb un poder a les mans que mai no hagués pensat tenir.
Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres.
Unes mirades furtives, i penses:

— Algun de la meva edat que em vol entabanar?
— A mi? —et tornes a preguntar, gires el cap i mires enrere.
— Doncs sí, és a mi; darrere meu només s’hi veu paret.
— Coqueta! —et dius en veu baixa.

Al poc temps torna l’amor.

— L’amor, l’amor! Ai, l’amor!
— Apa! Què dius, carrossa? Et castigues.
— No? —dubtes llavors.
— I doncs, què són aquestes cartes d’amor que reps?
— No, ho somnies! —crides per dins, et pessigues.
— Ai, quin mal!
— Existeixo! —rius davant del mirall; fas ganyotes i jugues amb ell a picar l’ullet, de costat, d’esquena, mitjà volta i apa!

Nova imatge: canvi de pentinat, canvi de roba vella per nova, per dins i per fora.

—Caram! T’has tret anys —diu la veïna.

I de cop veus que has tornat tota sencera i t’agrades tal com ets.