Un poema per reflexionar



Aquest cap de setmana m'han parlat d'Eduard Sanahuja. Us penjo aquí aquest poema seu.

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

Avui parlaré de...

l’autopublicitat

Hi haurà qui, al veure que al bloc hi he posat el meu cartell fent publicitat dels meus dos llibres, pensarà.., De fet, no sé que pensarà, algú potser creurà que no és el lloc adient, que el bloc és per fer propaganda a altres escriptors.., hi haurà, qui potser ni s’hi fixarà.
No sé de quins sou vosaltres.

El meu bloc és un petit espai elàstic, s’adapta a les meves necessitats, a les meves inquietuds i també perquè no, a exposar i compartir el que m’agrada o estimo.

Qui pot estimar més a les seves obres que el propi autor? Si jo no cregués en elles, quin valor tindrien? No tindria cap sentit haver-les publicat, haver-les deixat volar d’aquell calaix de sastre que tenim tots els lletraferits.

Els que no tenim la sort haver caigut en gràcia a una gran editorial, que hagi fet del seu llibre un “betseller” ens hem d’espavilar si volem donar a conèixer la nostra feina.

Estic orgullosa dels meus llibres, de la gent que els ha llegit i ha fet mans i mànigues per aconseguir el meu correu electrònic (abans que tingués bloc) per donar-me el seu parer.

Estic contenta quan em trobo alguna persona del poble que m’ha llegit i em diu:
─ Noia, que "maco"! No l’he pogut deixar fins acabar-lo.

I llavors, jo hi poso cullerada i els explico fil per randa com va néixer, amb aquella cara de mare primípara i, sóc feliç compartint aquell moment.

Au! Ja us deixo...

Pobres


Avui he mirat el programa Sense Embuts de la TV3. El tema era de la gent que viu al carrer, dels pobres. De tu o de mi si un dia la vida ens fa un tomb.

El tema d'avui m’ha fet reflexionar molt, sobretot, perquè jo estava calenteta al costat de l’estufa. Quan veus aquests programes t’adones de que en un “plis-plas" pots perdreu tot i que els que consideraves amics, et consolaran durant uns dies però, que aviat et faran "vores"─ com deia la meva àvia.

Us deixo el vídeo mateix del programa pels que no ho hàgiu vist.

Han parlat d’una fundació anomenada Arrels. Us he fet la recerca a Google com sempre i també us la deixo.

Tinc un relat que vaig fer ara farà dos anys i que va ser llegit per Ràdio4 en el programa Nautilus i publicat a la resvista de l’Ateneu de Sant Cugat el febrer d'aquest any (no sé fer l'enllaç d'un pdf... ho sento) i que cada cop que ve el fred em ve a la memòria.

El perquè del vint-i-cinc de novembre

El meu amic i escriptor Vicenç Ambròs i Besa m’ha enviat aquest poema que va escriure en motiu del dia contra la violència de gènere o domèstica o com l’anomenin ara. El nom canvia molt sovint però llastimosament el resultat és el mateix.
El penjo amb un dia de retard però val la pena. Així també ens adonem que no només ens hem de recordar del problema el dia assenyalat.
Gràcies Vicenç

El perquè del vint-i-cinc de novembre

Penses que el missatge no va per tu?
L’esquives perquè creus que no t’afecta?
Potser només et vols alliberar
de la ràbia que engendra el dolor
per creure que vius lluny d’aquest malson.
Però si l’oblides també defuges
la pregunta que remou la consciència.
Emergeix un “per què?” sense resposta
enmig de l’horitzó que evoluciona.
Les fredes estadístiques entelen
la reflexió pausada i necessària
sobre una violència que encara
anomenem “domèstica”. Grotesca
mesquinesa d’argúcies històriques
i sense fons. El missatge t’afecta,
ja ho saps. Imposa’t a la indiferència.
Escolta, reivindica i comparteix
el perquè del vint-i-cinc de novembre.

Un gran petit detall

La Carla, la neta de la meva amiga Carmen, ha tingut el detall de fer-me aquest preciosos dibuixos fins i tot dedicats. Un detall que m’ha arribat al cor.

Avui en faig un post, perquè com sempre diu en Jesús M Tibau, aquesta és una “bona felicitat petita”. El fet de que no passis desapercebut t’omple de felicitat i alegria.

Gràcies Carla pel teu gest. T’envio des d’aquí una forta abraçada meva i t’animo a que continuïs dibuixant perquè ho fas molt bé i m’han agradat molt els teus dibuixos.






Drets d'autor



Us faig un enllaç a un article que m’ha semblat molt bo i que parla molt clarament sobre els drets d’autor a Internet.

És de la revista CONSUMER EROSKI que rebo electrònicament.

La diversitat del ioga

En Ramon Marpons, professor i formador de professors per l’AEPY, presenta a la llibreria Pla de la Calma de Cardedeu el divendres dia 21 de novembre a les 8 del vespre.

El llibre titulat La diversitat del Ioga.

La presentació anirà a càrrec de Marta Granés i el propi autor. En aquest llibre hi participen també en Bhaktidas, en Marià Corbí i en Vicente Merlo.

El capítol de’n Ramon està dedicat al Hatha-Ioga amb il·lustracions del conegut dibuixant de còmics: Joan Boix.

Estic segura que valdrà la pena. En Ramon és realment un mestre de ioga com pocs.

Us hi esperem!

Exposició de pintura a Cardedeu


Avui quan hem anat a la Llibreria Pla de la Calma a recollir un llibre que tenia encarregat (per cert, Jesús M, és el teu trapezista), m’ha cridat l’atenció l’exposició de pintura que hi havia. Mentrestant mirava els quadres, la pintora m’ha saludat. M’ha agradat perquè hem pogut tenir un canvi d’impressions sobre la seva pintura.
M’ha explicat que l’havia inaugurada el passat dimarts i que la presentació va anar a càrrec del meu amic i escriptor Joan Sala.

La pintura d’Eulàlia Pallares Ros, l’he trobat carregada de quotidianitat, de personatges immortalitzats amb les seves acurades pinzellades, acolorida de tal manera que et fa endinsar misteriosament en el temps.

Con que no sóc crítica d’art, prefereixo que vosaltres mateixos feu la vostra pròpia crítica.

Si sou del Vallès Oriental us animo que l’aneu a veure. A mi m’ha captivat.

El quadres restaran exposats i a la venda a la llibreria fins el dia 30 de novembre de 2008.

Aquí us en deixo un tast.















Observant un quadre

Abans participava en els treballs del fòrum de Relats en Català. Va ser una temporada molt enriquidora. Hi vaig conèixer un munt de gent lletraferida com jo. De fet allà vaig descobrir el meu gran amor: l’escriptura (tot i que sempre ho havia fet, sense dir-ho mai a ningú).

Observant aquest quadre (en Ferran d'Armengol ha tingut l'amabilitat de dir-me que l'autor és un canadenc que és diu Rob Gonsalves, i el títol és: Written World) teníem que fer un poema. Em va sortir aquest que us deixo al post d’avui.

Tot això que us vaig deixant aquests dies son “bocinets de mots” que tinc guardats a l’ordinador i que de tant en tant rellegeixo i ara comparteixo.

Espero que us agradi o que us inspiri...

Les portes del saber

Va ser un somni, potser, o un record d’altres temps,
que esdevingué miratge una nit calorosa d’estiu.

Nua de pensament, lleugera, alliberada
perquè en aquesta màgica biblioteca
només cal el desig i la nit per entrar-hi.

“Abracadabra”, hi ha escrit a l’entrada
amb lletres de púrpura daurada.

—Vine, vine... —xiuxiuejava una veu
que amb melodia dolça em regava
l’oïda i m’invitava a passar.

—Sota cada full hi viu
un follet— canta la cigala
des de dalt de l’arbre dibuixat.

—Mar endins!—crida el capità
del vaixell pirata del llibre
que hi ha a la prestatgeria.

—Porteu-me la lluna
en un cove!— xiscla enutjada
la princesa capritxosa des del seu balcó.

I jo, allà palplantada m’ho miro sense escollir llibre.
Goluda de saber, voldria visitar-los tots.

Una caritat, per l'amor de Déu!


La imatge dels pidolaires pel carrer, no em deixen indiferent. Recordo que abans donava més almoina. Ara no dono la que voldria perquè no en tinc per a tothom. A vegades em dol.

El relat d'avui va ser inspirat l'any passat caminant per Barcelona.

LA PIDOLAIRE
Fa fred; avui surt fumera per la boca. Ella seu allà, a la cantonada, sobre una pedra gelada que li serveix de puntal per no caure a plom. La seva ennegrida mà mig estirada pidola l’almoina per poder comprar vi i esmorzar. Li put l’alè de vi i no sap com treure’s el mal gust; s’eixuga un cop i un altre la boca. Sent rugir els seus budells en una gran protesta.

Més enllà, al fons del carrer, hi ha deixat la seva humida casa de cartró que de ben poc li ha servit aquesta nit quan han caigut quatre gotes. No la pot perdre de vista; hi té alguns drapots que són tot el que li queda a la vida.

No sap quants dies fa que no pren calent, tan glaçada està per fora com per dins. Se li giren els ulls i perd el món de vista; veu davant seu aquella munió d’éssers sense rostre, alguns cops cares grotesques que li fan ganyotes i té por. Però tothom passa indiferent, ningú se n’apiada... Li sembla que la fosa la nit o que s’ha tornat tan transparent com el gel que duu a dins.

Sent com ganivets d’acer li travessen el pit tot trencant-li pel mig les venes; hi ha moments en què li sembla no sentir ni bategar el seu cor; llavors, para de respirar uns instants i, de l’esglai, nota com li emprèn altre cop el galop.

La cobreix un rebregat abric que li ha servit de manta i que li van donar ja fa temps les monges de la caritat. Les sabates són d’estiu, i porta els peus recoberts d’unes mitges marrons de llana totes foradades, tan encartonades per la gelor que si se les volgués treure petarien.

De cop, li ve una falsa glopada sorgida de la buidor de l’estómac. Aterrida vol fer sortir la veu per demanat ajut, però se li enganxa a la gola, se li ennuvolen els ulls de nou i li tremola tot. Per uns segons creu separar-se del cos!

Al moment, torna a obrir els ulls i veu venir milers de formigues i li entra el pànic; les veu apropar-se com exèrcits organitzats que li volen pujar per les cames; les sacseja i crida ben fort sense veu... Li donen voltes les coses, li cremen de cop les mans i s’encén per dins com la xemeneia d’un volcà fins que cau a terra desencaixada, abatuda, abandonada...

De lluny, sona una sirena, però ella ja no la sent. Al cap d’unes hores, es desperta a l’hospital.

Al seu costat, hi ha una infermera que la coneix d’altres vegades que ha estat atesa en el centre; li diu tot agafant-li la mà:

—De ben poc t’ha anat avui, Mariona!

Ella, amb gran esforç, enlaira les parpelles, se la mira, fa un gest amb el cap i deixa escapar un somriure...

__________
Aquesta frase que ha inspirat el títol del post, no la sento ara però, la recordo de ben petita.

© Núria Sagués

Reflexió d'avui: assetjament laboral


Avui reflexió sobre l’assetjament laboral. Us deixaré l’enllaç de Viquipèdia o aquest de Gencat.

De ben segur que coneixeu algú que l’hagi o l’estigui patint, i si cerqueu a Google veureu que hi ha molta informació a la xarxa.

M'he llevat un xic poeta



Neix l’amor del cor de la flor
que perfuma
de dolça llavor la terra.






Fotografia del bloc La meva ombra

Una història d’ahir per avui

Ara, d’aquesta història que us explicaré, la gent en diu compartir pis, en el temps dels meus besavis en deien tenir rellogats a casa.
Recordo que la Trudis, era una rellogada que vivia a casa la Mercè, una dona gran que vivia sola al capdavall del carrer. La casa era molt humil, però ella la mantenia sempre molt arregladeta i feia goig entrar-hi. Després de la mort del seu marit va decidir rellogar l’habitació que tenia buida per no sentir-se tan sola i, sobretot, per poder viure amb una mica més de tranquil·litat econòmica.
La Mercè, de jove, havia estat modista; era una d’aquelles virtuoses del fil i l’agulla que si li portaves un vestit vell que t’anés bé, ella el desfeia de dalt a baix i te’n feia un de clavat amb un tros de roba nova.

També havia après a sargir de tal manera que fins i tot la gent rica de Barcelona li portaven llençols de fil i peces que eren vertaderes obres d’art a fi que els arreglés amb alguna petita enganxada.
A la Mercè li volaren els anys com a la majoria i se li va cansar la vista d’haver hagut de treballar moltes vegades sota la llum de l’espelma fins a altes hores de la nit a fi d’acabar una feina. Per aquesta causa li van baixar els encàrrecs i segons quines tasques de precisió ja tampoc no les podia agafar. Això, i que els temps eren difícils per a tothom, va fer que una gran majoria de gent feia durar molt més el seu vestuari.
La crisi, doncs, l’enganxà a mala edat i per això va haver de prendre la decisió d’agafar una rellogada a casa seva: la Trudis.
La història de la Trudis és una història molt llarga, que no explicaré pas en aquest post perquè es mereix un capítol per a ella sola. Només us diré que sempre deia que havia nascut a Tarragona i que ella i el seu xicot havien anat cap a Barcelona a fer sort.
Ni la Mercè ni els que la van conèixer pel barri van veure mai aquest famós xicot i si algú n’hi feia referència deia que havia mort. La història que explicava no semblava convèncer ningú però, tampoc ningú aprofundia més.
(potser continuarà...)
Fa dies que em pregunto si haurem de tornar a tenir rellogats a casa?

Notícia literària sobre Miquel Martí i Pol


Vaig conèixer a Martí Pol en un dels seus actes, bé, de fet només li vaig poder prèmer fort la mà; la cua de gent que tenia al darrera no em va permetre parlar amb ell tant com m'hagués agradat.

Tinc molt bon record i de fet podria dir que la meva passió per la poesia està entre dos “Miquels” en Miquel Costa Llobera, a l’Institut i, en Miquel Martí i Pol més tard (entre d'altres poetes, evidentment, però ells dos han estat especials per a mi)

Ara he llegit al Portal de Joescric que L'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol i l'ajuntament de Roda de Ter (Osona) han presentat els actes de commemoració del cinquè aniversari de la seva mort.

A veure com us ho explico...

Resulta que...

HE GUANAYT EL CONCURS de’n Jesús M. Tibau!!!!!

El lot de música és per a miiiii!!!!

Gràcies Jesús, no només pel premi, que m’encanta, sinó també per tot l’esforç, la dedicació i la il·lusió que hi poses.

Guau!!!!

Associació d'idees


Fotografia extreta de Gastroteca.cat

Avui quan he visitat el bloc del nostre company Jesús M. Tibau i, he llegit la paraula “pessics” se m’han apilat un bon grapat de records.

La paraula “pessic”, com ja sabeu, té diferents significats (veieu l’Enciclopèdia Catalana) però el que m’ha vingut al cap no hi és.

Mentrestant us escric aquestes quatre ratlles, ja em ve la flaire de pastisset, acompanyada d’excursió dominical amb els meus pares, cap a Vic.

Sí, us parlo del pa de pessic de Vic (clar que ja heu vist la imatge de la capçalera).

He fet una visiteta a Google per veure que ens explica de l’origen del seu nom i, aquí us deixo l’enllaç.

Per què escric?


A vegades el pensament és tan fugaç que part del que pensem queda engolit en un forat del temps. Els mots escrits sobre un paper, recullen aquests microscòpics bocins de vida i els tornen fragments poètics.

M'escric: un poema de fa mil anys

M’escric
perquè si em parlo no em sento,
ja que sóc part de l’escenari d’un teatre,
del qual no puc ser alhora espectador i actor.

M’escric
per esbrinar històries viscudes,
arxivades cautelosament rere el teló,
ara esquinçat pel pas del temps.

M’escric
per veure sense benes als ulls,
la lletjor i la bondat,
de la meva pròpia pell.

M’escric
sense pretensions,
sense jutjar-me,
només per acceptar-me
tal com sóc.

Ball de saló


Fotografia Narcís Civil

Aquest cap de setmana al palau d’esports de Granollers s’està celebrant el Xè trofeu ciutat de Granollers de Ball de saló.

El meu amic Toni va regalar-me una entrada per gentilesa de Glamor Dance i creieu-me si us dic que ha estat un plaer assistir-hi. De fet alguna vegada n’havia vist alguna d’aquestes competicions, però sempre per la televisió i poca estona.
He quedat encantada mirant com ballaven i com feien voltar aquells vestits lluents.

Demà quan hi torni us en faré un reportatge, fins i tot potser amb algun dels guayadors.

PD: amb la pluja no tinc ganes de tornar a sortir aquesta tarda, ens quedem sense ampliar l'article.

No és el mateix dir que “tots els sants tenen un dia”, que “el dia de tots sants”



Ai senyor! ─ que diria la meva àvia ─ Ja tornem a ser “tots sants”

I, sí, el temps passa que vola, les hores, els dies, els mesos i, a mi fins i tots els anys...

Avui el cementiris s’ompliran de flors, de perfum d’arbres mullats i del murmuri dels seus atrafegats visitants.

Es veu que hi ha d’haver un dia per a cada ocasió: un dia de la mare, un pel pare, un pels enamorats, un pels llibres, un per cada malaltia...

Em pregunto per què?

Canviant de tema...

A casa es feia servir la frase “tots sants tenen un dia” quan feies una cosa que per casualitat t'havia sortit bé.

Víctor, com ho veus?

He anat al teu refranyer i no ho he sabut veure. L’enciclopèdia catalana tampoc m’ha ajudat gaire.