El poblet de pedra

Diuen que en un país molt llunyà existia un poblet habitat per pedres. Tot, absolutament tot, era de pedra, fins i tot les persones.

-Quin món tan estrany- va dir en Manel a l'àvia

-Molt estrany- va seguir ella

Segons diuen, abans que el bruixot els transformés en pedres, tots els seus habitants vivien molt feliços i alegres, ben al contrari que els habitants del poble del costat, els quals eren gent malhumorada i envejosa. Un bon dia, aquests van anar al veure el bruixot per tal que fes un encanteri que aturés tota aquesta alegria que tant els molestava. El bruixot, que també es moria d'enveja, va preparar un conjur que els va convertir a tots en pedres de totes les mides, formes i colors, conservant la postura i el lloc on es trobaven en aquell precís moment. El que no havia previst el bruixot era que l'encanteri no els podria prendre l'ànima, que va quedar guardada a dins de cadascú . Van haver de passar molts anys abans de que poguessin...

-Àvia, àvia, àvia! Una cosa. Segurament no podran desfer l'encanteri del bruixot, saps per què?

-No, digues-m'ho- va respondre l'àvia.

-Doncs perquè a l'escola, quan juguem a pedra, paper i tisores, sempre guanya la pedra, què és el cop de puny.

Pum!- va fer en Manel picant damunt del llit, per demostrar-li a l'àvia la força de la qual parlava.

-Caram! Segurament per això el bruixot va fer l'encanteri, pensant que mai ningú podria trencar tantes pedres. Doncs haurem de seguir el conte, a veure com se'n surten. Com et deia, van haver de passar molts anys abans de que poguessin desfer tota aquella situació, però un dia un Pit-roig que passava per allà es va parar a sobre les manetes d'una nena, que just abans de convertir-se en pedra estava asseguda a la riba del riu.

L'ocell, encuriosit, se la va mirar perquè no havia vist mai una nena de pedra. Va pensar que estava trista i va començar a cantar-li una cançó. Al cap d'una estona va veure com una llàgrima li relliscava galta avall.

L'ocell, convençut de que el que necessitava la nena eren els seus cants, cada matí li feia companyia amb les seves millors refilades. Un dia va viatjar molt lluny, decidit a parlar amb el seu amic Pica-soques, per explicar-li el cas i saber si ell amb el seu pic també podia foradar pedres, perquè estava convençut que a sota la pedra hi havia la nena encantada

El Pica-soques li va dir:

-Ui no, impossible, em trencaria el bec perquè només el tinc preparat per fer forats al tronc dels arbres! El que podem fer és anar a preguntar al Consell General d'Ocells.

I van volar tots dos a parlar amb l'òliva, que n'era la presidenta. Van reunir tot el Consell i cadascú hi va dir la seva. Ho veien molt pelut, un cas molt complicat, quan, de sobte, la Mallarenga va explicar que un amic del seu cosí coneixia un ocell que sempre es queixava que quan ell cantava al bosc, a prop seu hi havia un picapedrer que començava a fer cops amb el picot.

Contents, es van posar a buscar l'amic del cosí i aquest els va acompanyar a parlar amb el picapedrer i el cas el va commoure tant, que va decidir col·laborar-hi. No entenia com mai ningú li havia explicat abans.

-Àvia, com és que no en sabia res?- va dir en Manel.

-Bé, antigament, els pobles estaven molt i molt separats els uns dels altres i tenien transports lents amb cavalls o mules, segurament devia ser per aquest motiu- va dir-li l'avia.

L'endemà van començar a fer camí i quan se'ls va fer fosc van fer nit aixoplugats a sota els carros. En arribar al poble, l'home va veure la gran feinada que hi havia per fer i els va dir que necessitaria molts més picapedrers i que ell ja es cuidaria de buscar-los.

Va passar un temps i un dia els ocells van veure de lluny que s'acostaven deu carros de cavalls, amb deu picapedrers al damunt.

Sense pensar-hi gaire, es van posar tots a treballar i a poc a poc van anar partint totes les pedres que cobrien els habitants del poble i els ja alliberats s'afegien a la tasca.

- I què en van fer de totes aquelles pedres àvia?- va preguntar el Manel tot intrigat.

Doncs cadascun dels alliberats les anava col·locant damunt dels carros. Fins i tot els ocells feien viatges portant amb el bec les pedretes més petites. Des de aquell dia la nena i l'ocell sempre anaven junts al riu mentre tots dos cantaven i ballaven pel camí. Els arbres van tornar a treure fulles i va tornar a rebrotar tota la natura.

 Als picapedrers els van anar molt bé les pedres, doncs en tenien moltes d'encarregades per a construir un canal molt gran que repartiria aigua entre els pobles i  tot el poble els va ajudar a transportar-les per demostrar-los-hi el seu agraïment. La felicitat va tornar a omplir el cor dels seus habitants perquè durant el temps que havien estat dins de les pedres havien après que no hi ha res com la llibertat.

El bruixot els va haver de demanar perdó, perquè si no ho hagués fet el seu poble s'hagués quedat sense l'aigua del canal.

- Un dia l'àvia et portarà a veure les restes d'aquestes construccions que encara hi ha a Tarragona- li digué, però just en aquell moment en Manel ja s'havia adormit.

L'àvia es va aixecar sense fer soroll i li va fer un petó al front, el va acotxat i va marxar de l'habitació amb un somriure.