La cadira

La meva no és una cadira qualsevol, 

té un encoixinat tan tou que sembla plastilina 

i un reixat petit porós com un panell de mel.  

L'espatllera de metall engalonat em cobreix  

tota l'esquena i és guardiana de sotracs inoportuns 

i de freds que puguin arribar de trascantó. 

La meva no és una cadira qualsevol, 

les seves potes són rodones com la lluna 

i vestides de goma flonja per a rodar sense ensopegar.

Al capdavant, entre una i l'altra, 

hi aguanten una petita trona

per deixar-m'hi reposar els peus.

La meva no és una cadira qualsevol, 

quan engego i poso primera, 

somriu per sortir al carrer. 

Núria Sagués