diumenge, 31 d’agost del 2008

Un poema


Aquest poema el vaig escriure el mes de maig d’aquest any. Avui me l’han comentat al portal de Relats en Català, on el tinc publicat. Us l’escric al bloc.


Adéu

Què puc dir, si només és esbós
damunt del llençol de fonedisses
melodies del teu violoncel
i de petons sense passió.

Què puc dir, si voldria esborrar
cada instant de xafogor dels nostres cossos
i aquell punt en blanc
que s’ha fet gran al sostre
mentre fem l’amor.

Què puc dir, si les nostres orenetes
han emprès el vol empeses
per la gelor i el fred del desencís.

dissabte, 30 d’agost del 2008

El carrer dels Especiers i el carrer del Garrofer



El carrer dels Especiers

Seguint amb la meva tasca de fotografiar, visitar i —si pot ser— saber una mica de l’origen del nom dels carrers, avui us presento aquests dos.

El carrer dels Especiers el vaig poder recórrer d’un costat a l’altre, però us he de confessar que del Garrofer, només en vaig fer la punteta del començament, just com qui diu per fer la fotografia de la cruïlla, ja que enfilava turonet amunt i queia un sol de justícia.

Pel que vaig veient —i com molts de vosaltres ja sabeu—, la majoria d’aquests noms vénen de les activitats que s’hi feien o pel cognom d’alguns dels propietaris de les cases que hi havia.

El carrer dels Especiers està al bell mig de Sant Feliu de Guíxols; és un carrer que baixa des de davant mateix de l’antic hospital —del qual també us en parlaré—, en perpendicular cap a la platja, i passa pel costat del Mercat Municipal, diàriament animat per parades de fruita i de flors.

Segons el llibre de la Biblioteca Municipal de Sant Feliu de Guíxols, anomenat Carrers, cases i arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931, de Gerard Bussot, que us recomano si voleu aprofundir en aquest tema, l’autor comenta, entre altres coses, que la definició d’Especiers fa clara referència als comerciants d’espècies al detall que negociaven amb pebre negre, gingebre i canyella d’origen oriental —productes només a l’abast de famílies benestants—; i que la resta de ciutadans les substituïen per les espècies anomenades “de pobre”, com el fonoll, el romaní...

Us proposo que tanqueu els ulls amb mi i que us imagineu un carrer sense asfaltar, amb poques cases, amb tota una renglera de paradetes amb bosses d’espècies amb una bona colla colors, sobretot l’ocre. El vent juga amb l’aroma que desprenen i la fa ballar per finestres i portals. Hum!

Quin goig!

He passat bastants cops per aquest carrer aquest estiu, i cada dia hi he fet descobertes: una porta vella, una finestra amb un guarnit peculiar, un picaporta original...

Si hi aneu, veureu que al capdamunt del carrer, prop de l’antic hospital, a terra hi ha uns vidres que permeten observar un tros de l’antic carrer, ensorrat al menys un metre de l’actual.


El carrer del Garrofer


El nom d’aquest carrer em va cridar l’atenció ràpidament, no sé si per la frase que solem dir de “guanyar-se les garrofes”.

Recordo que, de molt jove, vaig preguntar a casa per què la feien servir tant aquesta frase i quin era el seu origen. Em van dir que la feien servir perquè abans i després de la guerra les garrofes servien per alimentar el bestiar, però que durant la guerra anaven molt buscades per fer-ne farina per menjar.
Tornem al carrer. Segons sembla, antigament hi havia un gran garrofer la qual cosa no s’ha pogut documentar, així com tampoc la que diu que potser en aquest carrer hi havia algun comerciant que tenia un magatzem de garrofes. El llibre esmentat diu que la primera hipòtesi, pel que sembla, és la que té més consistència.

Se m’ha girat molta feina!

Quan torni a Sant Feliu de Guíxols, he d’anar a parlar amb els veïns. És que amb tants pocs dies no he donat l’abast.


Qui de Sant Feliu de Guíxols vol fer alguna aportació sobre aquest tema?

dimecres, 27 d’agost del 2008

Tastar una mica de la seva pròpia medicina


Aquests dies que faig rutes pel poble a la recerca de records, aprofito també per veure l’accessibilitat que hi ha.
M’estic desinflant per moments; ara que últimament em costa desplaçar-me, encara m’adono més de la manca de sensibilització en vers les persones de mobilitat reduïda.

Molt bonica la paraula!, però crec que no tothom sap fins on és l’abast; molts creuen que són només per als coixos –diguem-ho pel seu nom- o per als usuaris de cadires de rodes i, a més, veuen aquesta situació aliena a ells.

Habitualment, quan no es pateix cap limitació física gairebé ni s’hi para atenció.
Feu la prova, per exemple, quan aneu a passejar amb un amic; vosaltres observeu quants coixos veieu durant el trajecte i en finalitzar pregunteu-li, de cop, quants n’ha vist ell. El deixareu orsai!

En les meves excursions per l’asfalt, m’estic trobant de tot, tant a nivell de botigues com de voreres que són un verdader calvari per als que hi han de circular amb ajudes tècniques.
Estic, a poc a poc, prenent nota i fent fotografies per veure si quan les publiqui al bloc la gent se’n faci una mica més d’idea, del problema.

Sempre he pensat que els tècnics en urbanisme tenen una assignatura pendent a la carrera: unes pràctiques que, al meu pensar, haurien d’anar assolint a mida que finalitzen la carrera.

De fet, podria estar bé que fossin així:

- Primer curs: visita turística de dues hores setmanals per la ciutat amb crosses.
- Segon curs: durant tot el curs assistir a classe amb cadira de rodes, sortint ja des de casa, agafant transport públic, etc.
- Tercer curs: acompanyar una persona amb cadira de rodes durant al menys tres mesos; pujar i baixar graons, voreres, rampes, agafar ascensors...

I, així successivament...

No penseu que ho dic de mala fe ni que tingui prejudicis amb aquests professionals; és que crec que, després de tants anys que les coses noves encara no es fan pensant en demà o en els altres, els podria ajudar molt tastar de la seva pròpia medicina.

Ara us en vull explicar una que m’ha passat fa poc menys d’un mes.

En una botiga d’aquí al poble —en concret, una fleca de la qual era clienta— ha modernitzat l’establiment i ha tret l’esglaó de l’entrada per fer-hi una petita rampa.

Mentrestant l’estaven fent, vaig veure que no quedaria enrasada a terra i seria dificultós pujar-hi amb scooters de roda prima. M’hi vaig acostar educadament i vaig parlar amb qui semblava el cap d’obra, arquitecte o aparellador (no duia roba de paleta i sí, una carpeta i un bolígraf) i li vaig demanar si podrien tenir-ho en compte i si podrien parlar amb el propietari de la botiga, ja que si ho arreglaven en aquell moment no suposava cap problema ni cap despesa addicional.

No cal ni que us digui la cara amb què em va mirar!

Un mes després i ja inaugurada la botiga, no tan sols hi ha el mateix graonet, sinó que no té ni els cantons arrodonits, cosa que sí que és obligatòria de tenir, ja que fa que, en pujar o baixar amb cadira o scooter, rebis un sotrac.

No vull pensar que tot això només es faci per cobrir l’expedient; però, ben mirat, un cop fet qui ho rectifica?

Recordeu el fragment de la cançó: “Las obras quedan la gente se va...”

Què puc fer en aquest cas? De fet, jo no puc tornar-hi més.

Bé, deixem-ho així avui; però abans de tancar el tema, us voldria adreçar a una blocaire, i de pas felicitar-la, perquè està fent un treball de camp sobre l’accessibilitat, asseguda en una cadira de rodes sense ser discapacitada.

http://cadadiaunaconquesta.blogspot.com/

I tots nosaltres, els que encara podem amb dificultat o no pujar esglaons, què podem fer?



És obra nova i està dins la normativa, però no creieu que podria millorar?

Botiga de barri



De mica en mica, les velles botigues de queviures del meu carrer han anat desapareixent; com qui no vol fer soroll, i els veïns les han anat oblidant com si no passés res.

Ja veieu que aquests dies estic intentat recuperar una mica la història del meu entorn i les botigues i els botiguers hi tenen un paper molt important. Voldria dir que aquí al bloc hi plasmo records dels avis, o propis, que no solc documentar perquè crec que, per aprofundir en el tema, es pot sempre anar a les biblioteques. Penso que el meu bloc ha de ser més un recull de pensaments.

Us deia, doncs, que les petites botigues van anar tancant les portes; algunes perquè amb la competència de les grans superfícies se’ls va fer impossible igualar o equilibrar preus; altres, perquè potser els fills no van voler seguir amb el negoci...

La primera botiga que jo recordo que va tancar va ser una fruiteria: la d’en Ramon i la Rosa on, abans que ells, els seus pares ja hi havien tingut una lleteria.

Quantes vegades jo hi havia anat a buscar llet amb la lletera d’alumini!

—Tres petricons de llet i una dotzena d’ous— demanava amb el cap ben aixecat i de puntetes perquè no arribava al taulell.

Ara, al seu lloc, s’hi va posar una botiga de menjars preparats, molt interessant i útil per als caps de setmana.

Ca la Felisa va ser la segona, després que la modernitzessin per posar-se a l’altura dels temps; tampoc no va poder aguantar i, a la fi, van decidir tancar portes i llogar el local. Em va saber molt de greu també. Aquesta botiga, en temps dels meus avis, ja havia estat una taverna emblemàtica del barri.

L'última botiguera que va acomiadar-se dels veïns fidels de tota la vida va ser la Caterina. Un dia va dir que es jubilava i, a mi particularment, em va caure una galleda d’aigua freda a sobre! Per a mi era una amiga. Quan ella era jove, sortíem en família amb els meus pares i altres parelles del veïnat que tenien fills tots de la mateixa edat més o menys.

Recordo amb nostàlgia les excursions amb vespa als boscos de la rodalia, prop d’un rierol d’aigua cristal·lina. Dinars de carmanyola amb conill amb samfaina.
Inoblidable!

El carrer ha perdut el seu encant; nosaltres hem perdut poder comprar a la cantonada a casa d’un amic.

Crec que ens hauríem de replantejar si cal recuperar la botigueta de barri.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Sobre el relat de La muda



Ahir vaig quedar sorpresa quan l’Anna em va dir que seguia amb interès el relat de La muda que, en un principi, vaig dir que aniria publicant per capítols. La veritat és que Víctor Pàmies ja em va animar el mateix dia que vaig inserir la idea al bloc, però vaig penjar dos capítols i, al cap de pocs dies, vaig retirar el segon perquè creia que podria saturar la paciència dels meus amics o lectors.

Certament, estic bocabadada i contenta; tinc seguidors a part dels meus amics!
Després de dubtar de fer-ho o no, fa poc més de quinze dies vaig penjar el meu perfil al bloc i, sorpresa!, en aquest temps l’han visitat fins al dia d’avui 120 persones.

Així que per al Víctor i l’Anna m’animo a tornar a penjar el relat. No sé si el posaré sencer al web i aquí al bloc hi faré un enllaç; ja veurem. En tot cas, gràcies per animar-me.

dilluns, 25 d’agost del 2008

dimecres, 6 d’agost del 2008

dissabte, 2 d’agost del 2008

El carrer de la Penitència

Aquest any les vacances desprenen flaire de descans amb un fi toc de merescuda mandra. Res d’allò de passar calor a la sorra o d’anar a toc de xiulet d’un costat a l’altre. Estiuegem uns dies vora la mar per fer canvi d’aigües­­ —com se sol dir—, però sense mesurar res, només amb el rellotge biològic: llevant-nos i anant a dormir quan el cos ho demana. Esmorzar cada dia a una terrassa diferent un bon entrepà , llegir una mica la premsa; després, passeig fotogràfic o una petita estona de platja... En fi, com en un paradís.

Feia temps que estava buscant un tema per fer un recull fotogràfic i crec que aquest any l’he trobat; retrato plaques amb els noms dels carrers que, per un motiu o un altre, em criden l’atenció.

Avui parlaré del carrer de la Penitència, un carrer de 195 metres de llargada i 4,5 metres d’amplada, segons la informació que he trobat a la biblioteca municipal –no recordo el títol del llibre perquè en vaig consultar alguns i no en vaig prendre nota.

Pels llibres que vaig consultar, vaig poder saber que l’origen del nom del carrer ve de principi del segle XIX, quan una casa de religioses de la Penitència s’hi va instal·lar. Es veu que, durant un període que va des del 1932 fins al 1939, va anomenar-se carrer de Salvador Seguí, però que el mateix 1939 es tornà a deixar-hi el seu nom original.

Em va semblar bé la informació, però volia aprofundir més i veure l’emplaçament d’aquesta casa del segle XIX i si encara existia. Així que vaig decidir anar a trobar gent autòctona del carrer i vaig preguntar per allà al veïnat. De moment, no vaig tenir gaire sort perquè jo estava més documentada que la majoria i van ser ells els qui van quedar sorpresos en saber-ho. Em van recomanar parlar amb gent de més edat però, de moment, em vaig donar per satisfeta. Tampoc no n’he de fer una tesi!

Us preguntareu per què començo per aquest carrer, o per què m’ha cridat tant l’atenció.
En primer lloc, perquè el títol em va resultar atractiu i em va fer sentir, per uns moments, passejant per un trosset encara original. El carrer conserva voreres de pedra antiga i són fets encara de maons els esglaons que hi ha per pujar; també hi ha alguna casa amb una bella construcció.

Però..., també he de dir que me’l vaig imaginar amb una cua de persones que anaven a expiar les seves malifetes i les vaig somniar desperta tot mirant el carrer de baix a dalt. Si mires el carrer, veus clarament que el trajecte té les seves pròpies estacions o parades; vaig continuar imaginant que, podien anar assolint els diferents graus de penitència a fi d’obtenir el perdó —perquè després de la penitencia ve el perdó, oi?

M’explico: pujar la costa i les escales a ple sol o al capvespre no pot tenir, ni de bon tros, el mateix valor. Tampoc no el té el fet de pujar les escales i la rampa estant físicament fort o tenint alguna mancança —diguem-ne finament desgast ossi—. Ni molt menys fer-ho pujant amb les dues cames o a peu coix...

Res, que aquí us deixo la informació per si voleu fer la prova. Jo, mentrestant, us espero asseguda a la rambla prenent-me una bona orxata.

Ara sense bromes; si aneu a Sant Feliu de Guíxols, a part de visitar tots els seus racons turístics, no us oblideu de visitar també el carrer de la Penitència i, si pot ser, feu-ho ben aviat: la construcció d’edificis avança a marxes forçades.

Sant Feliu de Guíxols, estiu de 2008

Diferents vistes del carrer de la Penitència