Viure literalment a peu coix permet tenir altra perspectiva de la vida, és com aquell
que la sap veure més allà del blanc i negre.
Vol dir que en cada salt que dóna
el dia, el cos se t'adapta a la vida com una molla, que tu pots tibar o
relaxar.
Avui, potser salto
baix però, segurament demà ho faré un xic més alt. En definitiva, l'alçada no es el més important, sinó el fet de seguir
saltant: un, dos, tres..., els que calguin, els que vulgui o el que pugui. El cas es fer-ho.
La ment és la que molts cop aconsegueix arribar a fites molt
més altes; com quan érem petits i, els pares ens preguntaven: fins on m'estimes?
Quan els volíem donar resposta se'ns omplia
la boca de cop, mentrestant el cervell volava fins al punt més alt, més i tot que l'imaginable
i estiràvem la mirada a l'infinit i esclatàvem : fins el cel, fins les estrelles, fins
l'univers... i ens semblava poc!
Viure literalment
a peu coix, vol dir en definitiva agafar-se la vida a petits espais de gaudi i
anar fent sempre un pas endavant, estimant
cada instant per petit o feixuc que sigui fins més allà de l'univers, fins el lloc
on hi ha l'amor.