L'escola no va ser gaire benvolent amb mi, ni amb moltes altres companyes, en soc conscient. Encara recordo aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres quan les coses no ens sortien com esperàvem.
A mi
particularment la majoria de les classes em sonaven a xinès i no em motivaven. És
més, la majoria de vegades, i depenent sempre de qui impartia l'assignatura, tenia
la sensació que queien en sac buit.
Era costum del
professorat, i sobretot de les monges, que en acabar les classes preguntaven si
ho havíem entès tot.
-Ho repetiré
tantes vegades com us faci falta -deien
Mentideres! -cridava
jo per dins
De sobres sabia
que a la segona vegada que preguntaves, quan t'ho repetien ja anava acompanyat
d'una subtil sorna.
Ai de tu si havies
aixecat la mà per dir que no gaire, per si ho podien repetir. Però molt pitjor era
si després de la segona explicació et detectaven als teus ulls algun petit
dubte. Llavors sí que ja havies begut oli!
Immediatament,
les del grup capdavanter de la classe, que de tan a prop que teníem els
pupitres ja havien sentit el bum-bum accelerat d'algun cor poruc, aixecaven ansiosament
els braços perquè els hi ho deixessin explicar a elles. Si les escollien per a
la missió, els hi veies inflar les plomes com paons, mentre l'altra quedava
esclafada al terra com un escarabat.
També es podia
donar el cas que sense aixecar ningú el braç, la mateixa professora li digués a
alguna d'elles:
-A veure Esteleta,
explica-li tu.
I llavors l'Esteleta
s'aixecava de la cadira amb aquella cara de satisfacció i es dirigia a la
classe i ho explicava deixant a qui no havia entès la pregunta, tan plana com
l'estora de l'entrada.
Crec que vaig
preguntar molt poc durant tots els anys de batxillerat, per sort sempre hi
havia algú que ho feia abans que jo. Vaig aprendre aviat que del que es
tractava era de passar el més desapercebuda possible.
No cal ni dir que
les classes per a mi eren avorridíssimes. Va arribar a un punt que si no
entenia el concepte de seguida, ja no hi perdia ni un minut més. En aquell
moment la meva ment obria un espai lliure a les meves fantasies i només hi
deixava filtrar el murmuri endormiscador de la veu de la professora.
No tornava d'aquest
oasi fins que sentia el dingalandang de la campana i una veu punyent que deia:
-I aquests són
els deures de demà.
De tornada a casa,
a dins la cartera ben carregada hi duia els llibres acompanyats de la
culpabilitat, el penediment i l'abatiment, però també amb el consol d'haver
sobreviscut un dia més en aquella espessa selva.
Per sort, també
hi havia dies fantàstics per a mi, eren els dies que tocaven les assignatures
de naturals, geografia, dibuix, labors...
D'aquestes
classes, sortia la guspira que em donava forces per tirar endavant el que
quedava de la setmana, trampejant com podia les altres assignatures. De
tortures escolars n'havia aguantat moltes, sobretot en recordo una de les més
clàssiques d'aquell temps i que consistia en preguntar-nos la lliçó posant-nos
en fila com fent el tren. Et feien una pregunta i si no la sabies, les del
darrera teu t'anaven passaven al davant una darrera l'altra. Recordo haver
lluitat algun cop per ser-ne la maquinista, però si mai ho hagués aconseguit, bé
que me'n recordaria, ja era com un miracle poder mantenir-te cap al mig.
Per a mi,
l'assignatura de ciències naturals o geografia m'endinsaven tan de ple a les
aventures que em passava l'estona sense adonar-me'n. Era tan senzill seguir aquestes
classes, què només tenia que recolzar els braços damunt la taula amb les mans a
sota la barbeta i deixar-me seduir per la terra i els essers vius que
l'envoltaven.
La classe de
dibuix era un dels altres plaers que m'havia donat la vida infantil. Se'm
donava bé deixar ballar el llapis sobre el full en blanc, encara que només fos
per copiar la làmina que ens havien deixat de mostra.
La classe de
labors significava per a moltes de nosaltres un descans. Ja hi entràvem
esverades i contentes. Que llavors ens sortís millor o pitjor la feina, ja eren
peres d'un altre perer. Gairebé estic segura que mai ningú va suspendre
l'assignatura. La germana Dolors sempre intentava dissimular com fos els
nostres nyaps.
Tenia dues grans
virtuts la germana Dolors: la de la
paciència i la de la bondat. Era una dona menuda i riallera i a la qual, al
menys jo, no l'havia vist mai de mal humor. Reconec que tenia poca autoritat
sobre nosaltres, però sabia com conduir la classe en la qual ens ensenyava a
fer quatre punts en un drap blanc.
La seva còfia negra
i llarga sempre la molestava mentre cosia, i s'hi barallava tota l'estona. Era
un no parar d'enretirar-la cap al darrera, cap a un costat o cap a un altre. De
tants cops que la movia de lloc, al final se li inclinava de tal manera que nosaltres
ens enriolàvem.
Quan ella s'adonava
que la classe ja començava a pujar de to, deia:
-Voleu que us
expliqui un conte?
-Siiiii-
responíem
Em fascinaven els
seus contes! Avui n'he recordat un fragment d'un dels meus preferits:
- Nenes- deia- recordeu
sempre que Sant Pere des del cel us veu, i que va recollint tots i cadascun
dels fils que tireu a terra. Un a un, emfatitzava, i els va guardant en un gran
pot, amb el nom de cadascuna. El dia del judici final, els traurà i serviran
per veure cap a quin costat s'inclina la balança per poder entrar al cel.
Llavors ja sabíem
què tocava fer en acabar la classe.
Va ser una gran
estratega i crec que també era molt conscient de que ens deixava el seu espai per
ser el que érem: infants.
Aquest model
d'educació imposat pel regim ens va fer mal tot i que llavors no n'érem
conscients. Vam ser ànimes tendres modelables a mans de gent no preparada de
vegades o massa preparada per a programar-nos en moltes d'altres.
A dia d'avui
penso que no era jo sola la que tancava la persiana a tanta repressió i que
moltes de nosaltres vivíem gràcies a l'esbarjo que vam trobar dins les nostres
pròpies fantasies.
