"Som ànimes i anem de cos en cos"

Avui he llegit al el Periódico l’entrevista que Gaspar Hernàndez li fa a Brian Weiss. Psiquiatre especialista en teràpia regressiva on diu que el Dr. Brian atén gairebé 4000 pacients als Estats Units. Aquest any ha estat convidat al III Fòrum de l’excel·lència a Barcelona junt amb Àlex Rovira i Janet Bray Attwood. 

Tot plegat m’ha cridat l’atenció, tot i que em cansa pensar que potser no tinc repòs. Serà l’edat?

Vosaltres havíeu sentir a dir als avis: val més creure-ho que anar-ho a veure? Per si de cas, el proper cop m'hi miraré a l'hora d'encarregar el vestit de carn i os.

De moment a mi el que m’ajuda a trobar la felicitat (o millor dit les petites felicitats com li agrada dir a JM Tubau que escriu tenim un racó dalt del món), entre d’altres coses, és un bon plat de mongetes del ganxet i un tall de cansalada viada. Digueu-me superficial però, hum!

Em llegeix algú?

Toc-toc... seria l'onomatopeia que faria servir per trucar la porta d’un bloc. Al meu sé que de tant en tant hi passen visites perquè m’hi deixen algun comentari i m’alegra el dia.

No entraré en la qüestió de si em llegeix algú o no, de si escric ni el perquè o per a qui ho faig. Altres blocs toquen el tema i cadascú té els seus motius.

Penso que és molt agradable visitar i llegir els blocs d’amics o coneguts que has o t’han enllaçat, i passejar per la varietat de temes que toquem uns i altres.

Gaudeixo molt més llegint blocs, que llegint la premsa, sobretot perquè puc triar el tema que em motiva aquest dia en concret. Estic una mica tipa de que tots els diaris posin gairebé tots els titulars iguals, que el tema sigui comú i que hagi de llegir tantes i tantes desgràcies de cop. Per estar informada prefereixo escoltar de bon matí la ràdio, on no veig sang i fetge.

Els blocs em donen l’oportunitat de tenir informació i temes “a la carta” com la TV3. Què vull més?

Clar, que si em llegiu estic més que contenta i vull que sapigueu que us llegeixo, encara que no tots alhora!

Toc-toc... hi sou?

Per reflexionar

Hikikomori: adolescents que decideixen tancar-se a les seves habitacions i no sortir-ne durant anys. Televisió, escoltar música, navegar per la xarxa i evadir-se amb videojocs són la seva única motivació. Però, tot i aquesta renúncia a la vida, fora, la vida segueix endavant...

Interessant obra per reflexionar, ho dic sobretot, perquè demà us fixeu amb el tipus de regals que rebran els menuts.

Al teatre La villarroel

Més informació a YouTube on hi ha uns reportatges de 30 minuts dignes de veure.