dimecres, 28 d’octubre del 2009

Ens coneixem?


Una persona m'ha fet reflexionar sobre si ens coneixem realment nosaltres mateixos o si ens hem fiat del que a llarg dels anys ens han anat dient o que hem escoltat sobre nosaltres: ets això, ets així, ets aixà, sembles...

I fins i tot més lluny, esbrinar si ens interessa o no coneixens...

En fi, el tema dóna per tant que he decidit fer-ne un relat. Aquí no us el penjaré perquè seria molt llarg i els apunts d'un bloc penso que són això, apunts, eines perquè cadascú en tregui les seves conclusions (al menys els meus).

Els comentaris seran molt ben rebuts. Ves, que potser faig una enquesta i tot...

11 comentaris:

Llum Sánchez Penalva ha dit...

El tema té la seua substància. Ja ho deia el savi grec "coneix-hi a tu mateix" i és clar que no és gens fàcil, sinó tot el contrari.Em sembla, i a més ho sé per experiència que l'aprenentatge que suposa la pròpia coneixença, més la intenció decidida i constant d'aconseguir-ho pot durar tota la vida. I amb tot ningú et garanteix que tal empresa culminem amb èxit. Amb to crec que cal intentar-ho, imprescindible la actitud reflexiva que demana, important, almenys per a un mateix, i convenient perquè si no et prens la feina de fer-ho amb tu mateix, com vas a intentar-ho amb els altres.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Gràcies Llum per la teva reflexió i la comparteixo. Certament el tema té la seua substància.

Anònim ha dit...

Jo crec que només conec de mi allò que m'agrada i acostumo a no aprofundir en allò que no m'agrada de mi, no et sabria dir si ho faig per no defraudar-me a mi mateixa o si ho faig per por a no saber-ho canviar.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Ostres Anna, ara encara em fas pensar més! Gràcies per la teva participació

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Jo crec que en realitat sí que ens coneixem a nosaltres mateixos. Qui pot fer-ho millor, sinó? El que passa és que de vegades ens entestem a negar-nos aquelles coses que ens agraden menys o ens les que anem fluixos.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Caram, quin èxit!
Aquesta pregunta he estat un encert.
Gràcies Toni

ELS PEIXOS ha dit...

Bon dis Núria!!
Jo crec que ara que ja tinc 50 anys , ara em conec completament . Jo ara puc dir : No faig això perquè em conec i desprès faria ...no se que ...M'explico molt malament , però vull dir que ara controlo i se en tot moment el que faré i com reaccionaré en segons les circumstancies.
Vull dir , que jo hi necessitat uns quants anys per saber com soc realment.Quan és jove , et comportes de unes formes diferents a tu per no fe el ridícul , o per que així agradaràs més ....et penses tu que agradaràs més però no és veritat, agradem molt més siguen com som .
No t'ho ser explica però quan arribes a la meva edat , les coses és veuen molt diferents de uns anys enrere...ja ho aniràs veien quan hi arribis , perquè crec que tu ets jove encara.
Adéu maca i fins aviat.

Narcís ha dit...

Jo crec que una de les coses que més por ens far, és fer l'esforç d'esbrinar dins nostre.
Primer, perquè segur que veurem coses que no ens agradaran.
Segon, potser no ho volem saber-ho.
Us proposo que busqueu un lloc tranquil i feu de 10 a 15 minuts de silenci.

Florenci Salesas ha dit...

Doncs jo que m'acosto més als 50 que als 40 suposo que he aprés una mica més a separar el gra de la palla, el que jo veig com a l'ideal que jo voldria ser i la realitat que en realitat sóc. Això no vol dir que em coneixi, ni molt menys. De vegades, quan em penso que ja em tinc massa vist, em doncs sorpreses, uns cops agradables i d'altres no tant.

Jo sóc de la opinió que mai podem arribar a coneixer-nos del tot. Hi ha tècniques, religions, filosofies i demés que se suposa que per a més d'un funcionen. Ja ho dic, l'idealisme i la sublimació de com hauria de ser la gent --nosaltres inclosos-- és una barrera que ens ho posa molt dificil. Afinar l'observació ens obliga a acceptar la nostra mediocritat en la major part de les nostres activitats: ser molt bo costa tant com ser molt dolent. Rares vegades són tan les que som uns herois com las que som uns genis del mal. Ens veiem com a sers menyspreables quan no assolim l'excel·lència de les expectatives que ens havíem proposat, i ens considerem el rei del mambo quan assolim unes fites que, qui més qui menys, amb una mica d'esforç i perseverança, si s'ho proposés, igualaria o superaria. La major part dels pecats i bones obres que cometem són molt comuns. Poca gent hi ha que no sigui prou dèbil per caure en moltes tentacions, així com poquíssima que no tingui remordiments de consciència i sentit del ridícul per no cometre barbaritats excessives. Imagino que aquesta lluita la tenim tots, els uns d'una manera, els altres d'una altra. Cínics complerts, químicament purs, de pedra picada, sense cap complex, n'hi ha d'haver poquíssims. Sants també. Ens fem un fart de desaprofitar oportunitats per mandra, per ceguesa, per que miràvem a una altra banda, mentre ens obsessionem perquè no ens arriba aquella oportunitat que considerem ens mereixem tan com el que més. Som molt semblants i a nivell elemental ens agraden coses similars.

Jo em considero un escèptic a la recerca de l'ideal. En resum, un ser condemnat a ser un vell amargat i resentit contra tot. Confio mantenir el sentit de l'humor per poder fer les visites dels meus futurs nets i besnets una mica menys desagradables.

Trini González Francisco ha dit...

A mi em sembla que així, d'entrada, no ens coneixem..., sinó que ens "anem coneixent" a mida que ens van passant coses, a mesura que l'entorn en ubica devant de fets o de probabilitats circumstancials.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Gràcies a tots pel vostre granet de sorra en aquest apunt. Jo no em puc definir encara però certament en cadascuna de les vostres respostes hi ha llum i ha reflexió i sobretot sinceritat. Aviat penjaré la meva reflexió.
Salut a tothom!