El cargolet

 

Hi havia una vegada un cargolet, que tot just va puntejar una mica de claror al cel, va sortir a explorar món. Decidit, va enlairar la seva closqueta del terra i va començar a lliscar per l'herba humida per la rosada.

-Um! Que bona i tendra que està l'herba aquest matí- deia- mentre menjava pel camí.

Estava tan distret i content d'haver emprès aquesta aventura, que no s'adonà que, a poc a poc, s'endinsava en un terreny cada cop més perillós. Tampoc va veure com se li acostava un animal molt gros, fins que al seu damunt hi va veure projectada l'ombra d'un gran bec. Quan aquest estrany animalot estava a punt d'engolir-lo, va amagar ràpidament les banyetes, pensant que així no el veuria. De poc li hagués servit aquesta maniobra, si no hagués estat perquè un estiracabells, que s'havia adonat del perill que corria el cargolet, va fer una ràpida volada per anar-lo a ajudar.

Us preguntareu què podia fer un petit i delicat estiracabells, davant d'un animal tan gros. Doncs sí que hi podia fer, i molt, ara veureu.

L'estiracabells va començar a donar voltes, voltes i més voltes pel cap del gall.

Us havia dit que era un gall?

Era un gall preciós de plomes brillants amb una gran cresta de color vermell, la qual exhibia orgullós cada matí abans de fer el primer cant. El fet de que l'estiracabells li fes voltes com un ventilador davant dels ulls, el va ben marejar i també distreure de fer el primer esmorzar amb el cargolet.

El gall, que a aquelles hores anava per feina, va pensar que no es podia torbar, perquè havia de fer el primer cant per cridar l'amo a les cinc en punt del matí. Sense pensar-ho dos cops, es va enfilar al capdamunt del paller i va començar a cantar.

-Kikiriki, kikiriki...

Sentint-se salvat, el cargolet va donar les gràcies a l'estiracabells i va seguir de nou el camí. Trobava paisatges plens de flors de tots colors, blaves, vermelles, grogues, liles, però s'anava endinsant a terres més eixutes. Estava tan content que fins i tot es va posar a cantar la cançó de Cargol treu banya. La coneixeu?

Cantem-la?

"Cargol treu banya, puja la muntanya..."

 Al passar pel costat d'un pi, se li va enganxar una mica de pinassa seca sota la panxa. Al principi no hi va donar gaire importància, però al cap d'una estona s'adonà que li costava caminar, que fins i tot se li feia pesat caminar arrossegant tot aquell pes. Va mirar cap al cel i a dalt de l'arbre hi va veure un petit esquirol i li va preguntar:

- Bon dia, no sabríeu on puc trobar una mica d'aigua per desenganxar-me tota aquesta pinassa que no em deixa ni entrar dins la meva closca? L'esquirol va parar un moment de menjar, però no va saber d'on venia la veueta i no en va fer cas. El cargolet, una mica trist, es va tornar a posar en marxa.

El sol cada cop cremava més i escalfava la terra. El cargolet va començar a témer no trobar aigua o alguna herba humida. Tot i que estava molt cansat, perquè li costava arrossegar aquells pals secs enganxats a la panxa, no va prendre les ganes de seguir endavant. Quan gairebé se li acabaven les forces, va veure que al damunt d'una pedra hi havia un llangardaix prenent el sol. A ell no semblava molestar-li la calor, perquè hi estava ben estirat amb els ulls tancats.

- Hola! -va dir-li tímidament- Em podríeu dir on trobar aigua per netejar-me la pinassa que duc enganxada a la panxa i no em deixa entrar dins la closca?

El llangardaix, amb la seva mandra característica, va obrir un ull i se'l mirà de reüll tot contestant-li.

-No hi ha aigua per aquí, ni herba fresca. Has entrat en un terreny molt sec. El terreny dels llangardaixos i les serps.

El cargolet va quedar callat i el va mirar amb uns ullets tan cansats, que van entendrí el llangardaix. I li va dir:

-Si vols, jo tinc una llengua llarga i ràpida i et podria netejar la pinassa i també deixar-te posar aquí al meu costat i aixoplugar-te en la meva ombra fins que s'apagui el sol.

-Siiiii- va dir el cargolet content i així ho van fer.

Li va donar les gràcies i ràpidament va entrar dins de la seva closca a esperar que la nit tornés a humitejar el terra per seguir explorant món. Ara més que mai, perquè havia vist que sempre es troben bons amics disposats a ajudar.

-Jo, quan sigui gran, també ajudaré als altres- va pensar el cargolet.