dilluns, 3 d’agost del 2020

El joc de l'oca


 L'àvia tenia unes oques tan grans com jo mateixa, blanques, esveltes i amb un coll llarg preciós. Corrien pel tancat que els hi havia fet a l'hort, tenien el seu oasi particular amb un perer al mig, que els feia ombra, i una palangana d'aigua per banyar-s'hi.

Recordo que eren una mica dolentotes, perquè l'àvia no m'hi deixava anar mai sola, no se'n refiava ni una mica. Em deia que cada ala de les seves tenien la mateixa força que tota jo.

-Passa d'aquí, no t'hi acostis, que només d'una sola ventada et tiraran a terra- em deia.

Però no era del seu vent del que m'advertia, sinó del seu tosc caràcter cap a mi. A la que em descuidava, venien directes a picar-me i si se n'acostava una, ja s'hi afegien les altres com un eixam.

Ella sempre deia que les tenia malcriades. Quan la veien aparèixer pel tancat amb la galleda de "segonada" preparada, corrien tot cridant d'alegria amb les ales esteses. Feia goig de veure-les. Se l'estimaven com si fos de la colla.

La "segonada", que així en deia ella, no era res més que crostons de pa sec remullats amb aigua, on hi afegia un grapat de pellofa de sègol. Devien trobar-ho deliciós, perquè en pocs minuts ja havia desaparegut tot.

Quan anava amb ella a donar-los el menjar, m'agradava jugar a fer l'oca o, més ben dit, a intentar fer-la. Estirava el coll tan com podia amb la barbeta ben amunt. Provava de fer aquell moviment de coll tan seu, però per més que m'hi esforcés no hi havia res a fer.

Havia d'estar alerta perquè si les molt pillastres em veien, ja podia cridar ben fort a l'àvia i arrencar a córrer, cames ajudeu-me! Llavors l'àvia m'auxiliava ensenyant-los-hi un bastó i frenaven rondinant. Algunes vegades em venia de poc que ja m'enganxaven amb el bec la bata.

-Fora d'aquí, fora d'aquí- deixeu a la nena- els cridava.

Llavors elles, sense abaixar la seva mirada desafiant, marxaven a poc a poc ben enfadades. De cridaneres n'eren força.

Quan em sentia a resguard, on sabia que elles no arribaven, m'agradava fer-los-hi la punyeta i tornava a jugar: coll ben estirant, pit endavant, mirada altiva, braços estirats i volar a salts com elles.

Clar que quan em veien, ja obrien el bec.  Me la tenien guardada per això i perquè tenien por que els hi prengués el seu menjar.

Els dissabtes anàvem amb l'àvia a passejar pels camps a prop de la riera. Portàvem una galleda petita, per anar recollint ramells de cargolins que penjaven dels troncs secs dels cards. Els més grans, els preparava amb ceba per menjar i els restants eren per a les oques.

També recollíem l'herba que menjaven els conills i m'explicava que, en temps de la guerra, se les menjaven ells aquestes herbes i que sort en van tenir. Vaig aprendre a distingir diverses espècies d'herbes, entre elles les rabassoles, verdolagues, cuscunies i d'altres que ara no em venen a la memòria però que segurament ara les paguem a preu d'or.