Al dematí

Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí...

Quan era menuda al sortir al pati, regadora en mà, l'àvia i jo cantàvem aquesta cançoneta ben contentes. És una cançó d'aquelles que un cop t'ha quedat gravada, per més anys que passin no s'oblida.

Enguany aquest confinament ha obert de bat a bat la porta dels meus records. I apa, tots a fora!  Les lletres fan filera dins el meu cap per sortir del racó on les tenia guardades.

Digueu-me "tiquis-miquis" però ara quan la canto hi trobo una paraula que  xerrica. Només les maques? No, no i no, totes!

No m'aturo més i segueixo amb la segona estrofa que m'encanta.

Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols,
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert.

La taral·lejo mentalment i a poc a poc mentre deixo caure el primer rajolí sobre la tomaquera. Em paro, la miro fixament, i reculo sense fer soroll per anar a buscar la màquina de retratar. Entre les seves fulles hi acabo de descobrir l'entrada de la casa d'un follet.

Com tots ja sabeu, la millor hora per veure follets és a primera hora del matí, perquè ja ens hem tret les lleganyes, descansat durant tota la nit i portem el cor ben net.

Si mireu bé la fotografia, veureu que aquest follet hi té un ramell de picarols vermells davant la porta, que l'avisen si s'hi acosta algun maldestre.

Després de fer la fotografia, amb molta cura hi deixo lliscar l'aigua com pluja fina per no fer-lo matinar, mentre enfilo ja cap a l'última estrofa.

Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla,
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.

Quanta raó que té la cançó! Els cargols aquesta nit han ben pentinat el petit julivert, fins i tot l'hi han fet la clenxa al mig.

Aquest és un conte especial per a la Núria, la meva fisioterapeuta, que em va fer la petició després de llegir el del trèvol. Enguany, amb les circumstàncies que vivim, s'ha tornat una pagesa de secà, com deia l'avi.

Núria, observa bé les tomaqueres a trenc d'alba, que t'hi espera el teu follet. 

El tren

Per a mi el soroll que fan les rodes del tren són pura música. Entre els set i els nou anys vaig haver de viatjar-hi bastant per motius de salut, uns seixanta quilometres entre anar i tornar durant dos o tres cops setmanals.

Per a un infant aquests viatges continus poden ser un suplici o un plaer. Fa poc he descobert que, tot i que al final del trajecte no m'hi esperava el paradís, sí que mentre durava estava al cel.

Coneixia cada soroll, gran o petit, fins i tot els dels vagons. Vaig arribar a afinar tant l'oïda, que captava els més imperceptibles. Distingia cada grinyol segons el tram i sabia a ulls clucs gairebé la distància entre cada estació i el temps que quedava de trajecte.

Vaig jugar-hi molt al tren, però sempre amb la imaginació, de vegades asseguda a la falda de la mare perquè el tren anava ple, altres al seient del costat. Si podia ser, sempre preferia el costat de la finestra. En aquella època, els trens també ens feien trontollar i saltar, la qual cosa em feia el viatge encara més distret, doncs podia imaginar-me en una petita muntanya russa o galopant dalt d'un preciós cavall.

En aquests viatges imaginaris que feia podia ser ocell o saltimbanqui i traspassar boires de sucre o senzillament passar una bona estona gronxant-me entre la seva escuma blanca o nedant entre el blau cel del mar. Parlar amb la mare tota l'estona també era una bona opció, doncs es veu què de xerrameca ja hi vaig néixer.

Quan plovia m'entretenia mirant com el vent feia la seva festa amb les fulles que voleiaven dels arbres. Recordo que les acompanyava fins que les perdia de vista o senzillament optava per deixar-me envoltar pel murmuri de veus i converses inintel·ligibles dels viatgers, tot endormiscant-me.

Quan arribàvem al final del primer destí, l'ull intern se m'obria automàticament per tornar del meu món màgic. En aquest punt final és on hi havia més emoció, doncs les rodes del tren feien aquell xerric llarg i especial que fan dos ferros fregant-se per aturar una embranzida. Arribat aquí, no es podia perdre detall, era aquell minut del tot o res, el desafiament entre el mur de formigó de l'estació de França reptant la màquina en la seva última frenada. L'ai al cor fins l'últim moment... Salvats!

I, tot això, només en els viatges d'anada, perquè a la tornada, cansada i abatuda per la rehabilitació, m'abandonava a l'exquisida música repetitiva del troc-troc i els dolços braços de la mare.

Actualment viatjo poc físicament, però el suficient com per veure que la majoria de canalla se'ls està privant d'aquest tresor visual que dona lloc a activar la imaginació més enllà de les màquines. Actualment es prioritza donar-los el mòbil o la tablet, perquè estiguin quiets, emmirallats en els més grans, que també ho fan. Les aventures i els somnis ja els hi donen mastegats. Els veig captius dins d'una capça d'estímuls automatitzats. Per alguns la contemplació i percepció durant els viatges se'ls haurà escapat, engolits per sons, crits i pampallugues florescents que porten els jocs virtuals. Progrés sí, indiscutiblement, però a quin preu? Es trobarà un equilibri a tot plegat?

El trèvol

S'ha afanyat a florir un petit trèvol a l'hort, li han deixat poc marge entre la passera de formigó i l'enreixat amb el qual han tapat la terra que li permetia créixer. Ell, però, fent servir la perseverança, s'ha adaptat a través d'aquesta minsa escletxa.

-Nena, arrenca aquesta herbota que és una plaga per a l'hort - deia el besavi.

-Però avi, si diuen que porten bona sort...

-Vatua l'olla!- responia- mira tu amb què em surts ara. Sort és tenir les tomaqueres plenes de tomàquets per menjar.

Tenia un hort preciós, ple de colors que anaven des del vermell intens dels tomàquets, a la variada gama de verds de les pebroteres, difuminant-se al costat del groc dels pàmpols de raïm madurs que penjaven de la parra.

L'hort encara hi és, però no s'hi assembla gens, ni en el color, ni en les formes, ni en la cura que ell en tenia. Enguany amb el confinament hem recuperat una mica del seu esperit, però gens de la seva traça per mimar-lo.

-No avi, avui no l'arrencaré aquest fals trèvol, tot i que, tal com tu deies, ha resultat ser una herba invasora- Crec que podré conviure amb ella, al final potser li he trobat altres virtuts no descrites, com la de la seva companyia.

Al seu costat m'he fet un lloc de descans i repòs del pensament. Als matins m'assec a prop seu només per mirar-lo, doncs li reconec el gran esforç que dia a dia fa per adaptar-se i sobreviure, tot i l'afany que fa més de cent anys vós vàreu fer per erradicar-lo i amb raó, en els temps tan difícils que us va tocar viure.