El carrer dels Caputxins

 

Des de fa un temps qui s'ha tornat viatgera ha estat la meva ment, que no para de portar-me per llocs i racons que fins ara no m'havien cridat l'atenció.

Dels meus viatges imaginaris en tinc tot un recull, de moment els tinc guardats al cap, tot i que algun sí que l'he deixat sortir.

Enfilo ruta fent el mateix camí que en el segle XIX feien els monjos caputxins per anar al seu convent des del centre de la vila de Granollers. És una ruta imaginaria barrejada amb algun record dels besavis o veïns. Són d'aquell tipus d'històries que a voltes queden enterrades dins la ment d'un infant i amb el pas del temps fugen de la memòria, per no voler-hi tornar a entrar.

Com si d’un pelegrinatge real es tractés, he preparat l'itinerari. Roba i calçat còmode, aigua i molta imaginació.

Començo per a la punta del carrer dels Caputxins, el qual s’enfila des del mateix costat de la Fonda Europa. Amb la motxilla a l’esquena, m’endinso en l’època i, per no prendre'm ni el més petit detall, acompanyo un d’aquests monjos de túnica fosca i sandàlies gastades, de camí cap al seu convent.

A poc a poc faig el primer pas tancant els ulls, m'imagino posant el meu peu dins d'una de les seves empremtes, ara enterrades sota l’asfalt. M'impregno de la seva essència, respiro fons i m'endinso dins el seu silenci... Obrint de nou els ulls, camino lentament fins arribar a la cantonada del carrer Sans, on hi faig parada.

Em deixo seduir per flaixos d'imatges i records. A la meva esquerra, Cala Sila, un bar emblemàtic per excel·lència, actualment convertit en un annex de la Mútua del Carme. Encara hi veig les seves portes i els seus cambrers.

A la meva dreta, la plaça Barangé. Una plaça molt desafortunada en el seu disseny i funcionalitat, perquè al seu lloc hi havia un parc amb arbres, paons i, si mal no recordo, fins i tot una petita glorieta. Enyoro el parc de terra i tot el que significava per a nosaltres. Un cop més l'asfalt ens va prendre la natura viva.

Segueixo caminant i més endavant, a mà esquerra, hi trobo el Casino i el carrer Girona, abans les vies de l'antic ferrocarril i la seva estació a pocs metres. A ulls clucs, capto la flaire d'oli de les vies, el xerric que feien les rodes dels trens al frenar i uns grans dipòsits d'aigua.

Al monjo, però, no li cal vigilar la via, no hi ha tren encara. En canvi jo he d'obrir bé els ulls per travessar el carrer Girona. Faig la segona parada.

Torno a tancar els ulls i em concentro. El soroll dels motors s’esvaeix a poc a poc darrera meu. M'arriben els crits dels traginers i els cascs dels cavalls que entren i surten de l’Agència, que és com anomenaven aquesta empresa de transports de mercaderies situada just on el carrer comença a fer una petita pujada.

EP! Que em despisto i el monjo va fent via. No puc badar tant, he d’alleugerir el pas per seguir-lo. Va en silenci amb la caputxa posada i porta la roba envellida i empolsinada.

Després de l’Agència, una filera de modestes cases de planta baixa. El monjo ni les mira, potser no hi deuen ser encara. Ell només deu veure camps i escoltar moixons. Jo veig com algunes d'elles estan tancades des de fa anys. Encara recordo com es va temptar els veïns amb diners o habitatges a d’altres barris per especular amb els terrenys.

Abans d'arribar al pont, a la dreta, al peu de la serra de llevant, on ara hi ha l'actual via del tren i part del Parc Torres Vilà, està situat el seu convent i el cementeri al darrera.

El monjo minora el pas, ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i d’un hort que conreen entre tota la comunitat: pebroteres, mongeteres i unes canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar. Ell, aliè a les meves aventures, toca el picador, li obren la porta i es perd a l'interior.

Deixo escapar un sospir nostàlgic i decideixo fer una mica més de camí fins arribar a l'antiga Font Verda. Una font situada a peu de la pujada del carrer Carles Riba on recordo que hi rajava un broc d'aigua fresca nit i dia. A l'estiu hi anàvem a berenar quan els avis ens hi portaven d'excursió. Era un espai tranquil amb arbres alts i uns bancs fets de pedrissa i rajola vella que protegien la font per cada banda.

Malauradament, encara se'n diu Font Verda però ja no hi ha font, ni és verda, ni hi ha aigua per apaivagar la set d'aquell que enfila la pujada del carrer, ni arbres, ni pedrissos per seure-hi a descansar quan es torna del centre de la vila. Ara és només una rotonda estèril amb quatre plantes escabellades, és una plaça orfe dels colors del camp, sense olor de farigola, ni el color vermell intens dels badocs... Només edificis.

Sort, però, que encara mentre pujo, em queda la vista del cel blau al meu davant. Crec que estic a punt d’assolir la meva última etapa del recorregut: cerco el carrer de l'Uruguai on, segons la meva àvia, s'endinsava l'altre convent que els monjos van construir anys més tard quan van haver d'abandonar el seu.

Inspiro i m'acomiado de les vistes que m'ofereix l'alçada, per emprendre la tornada. Estic contenta d'haver gaudit d'aquesta aventura imaginària, perquè és d’aquelles que no t'ofereixen ni les millors oficines de turisme i sense moure's de casa.

La cursa

 

(imatge gratuïta d'Internet)

A l'Enric li hagués agradat néixer el dia cinc del mes cinc i de l'any mil nou-cents cinquanta cinc, un any de cincs, d’aprovats totals. Però no, no hi va néixer i no em pregunteu per què li hagués agradat una cosa tan estrafolària, doncs si li preguntaven ni ell ho tenia del tot clar.

De fet, ja de ben jove, el cinc sempre va ser el seu número predilecte. Deia que amb el cinc anava a tot arreu, que podia permetre’s no ser ni molt bo ni molt dolent. Era i prou.

El quatre, per exemple, ja se li feia curt, doncs li semblava minvar i encongir no li agradava gens. De l'u ja no en volia saber res. Si algun cop hagués baixat al zero, crec que s'hagués sentir engolit dins del forat negre que ell mateix havia creat dins el seu cap. El set sempre l'havia vist com el començament d'una cursa, li semblava estressant perquè ja l’obligava a desitjar un vuit i llavors un nou i un deu... Això ja li semblava que l'abocaria a una carrera frenètica per avançar altres vuits, nous o deus...

Van anar passant els anys i a mida que es va anar fent gran, aquest pensament se li va anar esvaint. Ell, com la majoria, en acabar la carrera i entrar dins del món laboral es va trobar que, sense ni adonar-se'n, es dedicava a perseguir números. Mai es va aturar a pensar, ni per un moment, si en tenia cap necessitat.

L'èxit professional el va tornar ambiciós i va convertir la seva vida en una gran cursa per mantenir-se'n al capdavant a qualsevol preu.

Amb el número set al dorsal ja va descuidar i perdre l'estimació de la família, amb el vuit se'n van apartar els amics de la infància perquè no encaixaven en el seu estil de vida.

Al cap dels anys s'adonà que mantenir-se al capdamunt d'aquesta escala numèrica li havia portat moltes mancances personals. No havia tingut temps per a ell, no tenia la família al seu costat, ni tampoc cap amic que li donés la mà.

Pensant en tot això es va preguntar com l'equilibrista és capaç d'aguantar-se i caminar amb seguretat damunt la corda fluixa. En veure aquesta imatge va entendre que no calen curses numèriques, sinó passos ferms i harmònics, com el seu estimat cinc de joventut o qualsevol altre número en la seva justa mida.

Clar que tot això ho va recordar el dia cinc del cinc dels seus ....... anys i, just quan només li mancaven cinc minuts per tancar per sempre més les seves parpelles.

El contestador infernal

 

En Pepet vol parlar amb en Llucifer, però primer ha de demanar hora concertada. Tot s'ha modernitzat i l’atén el contestador.

-Benvinguts a la línia d’informació telefònica de “Les Calderes d’en Pere Boter”. Si el que necessita és informació, marqui els números que li donem a continuació  (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 ), si és per a la renovació de la seva “targeta vermella” o per alguna altra qüestió, esperi...

Una estoneta de musiqueta i continua la gravació.

-Mentrestant, li donarem informació sobre les nostres ofertes de viatges a les entranyes de la terra o sobre el magnífic cap de setmana per visitar el volcà Tururú, que ara està en plena erupció. Tot i més, per una minsa quantitat d’euros cada mes.

- Si el que vol es demanar dia i hora per a una cita, digui: “corrupte”, si vol canviar l’hora, digui: “polític”.

- Corrupte.

Una estoneta més de musiqueta.

-Sentim molt comunicar-li que en aquests moments tots els nostres operadors estan ocupats, si vol trucar més tard, digui un “renec”, si vol continuar en espera, diguin dos...

- Renec, renec!

-Perfecte! Ha decidit esperar. Doncs sàpiga que han sortit unes pantalles de plasma panoràmiques per poder seguir tots els esdeveniments de l’Infern amb molta més resolució que fins ara. Tot per dos euros més del que ara està pagant.

Una estoneta més de musiqueta...

-Si vol cita prèvia per visitar al Sr. Llucifer, digui: Sí. Per parlar amb secretaria digui “també”.

En Pepet s’està posant una mica tens però aguanta una mica més i diu:

-Sí

-Recordi que quant més nerviós es posi, quants més renecs digui, acumula més punts vermells, que podrà canviar per fer la vida menys agradable a qui vostè vulgui.

Li recordem que una trepitjada són dos punts, fastiguejar al company de feina, sis punts, una paraulota, vuit punts, no perdonar, deu punts...

Una estoneta més de musiqueta...

Ha passat ja mitja hora llarga i a l’altre cantó del fil s’hi sent:

tutututu tutututut ututututut tututututututut. Han penjat!

- La mare que els.., renec, renec, renec. Vuit per quatre, trenta dos punts!

Laura, S.A. Prêt-a-porter

La Laura és una dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir. Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens assemblem en moltes coses.

Ella es va convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no volia veure ni en pintura.

A casa seva, tenia un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.

Fer servir la paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc. Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran novel·la.

Recordo que entrar a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes, retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada, no m'hagués sorprès ni mica.

Quan hi vaig anar per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare.  No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el que volia, res de res!

Ella, pacientment, em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.

-Aquest? em preguntava ella- assenyalant-ne un.

-No -responia.

I així durant una bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:

-Tu deixa'm fer, ja veuràs!

I al final el vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.

Durant les emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la gràcia per enlloc.

Un dia se'n va adonar i em va dir:

-El dia que puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç

Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.

El joc de l'oca

 L'àvia tenia unes oques tan grans com jo mateixa, blanques, esveltes i amb un coll llarg preciós. Corrien pel tancat que els hi havia fet a l'hort, tenien el seu oasi particular amb un perer al mig, que els feia ombra, i una palangana d'aigua per banyar-s'hi.

Recordo que eren una mica dolentotes, perquè l'àvia no m'hi deixava anar mai sola, no se'n refiava ni una mica. Em deia que cada ala de les seves tenien la mateixa força que tota jo.

-Passa d'aquí, no t'hi acostis, que només d'una sola ventada et tiraran a terra- em deia.

Però no era del seu vent del que m'advertia, sinó del seu tosc caràcter cap a mi. A la que em descuidava, venien directes a picar-me i si se n'acostava una, ja s'hi afegien les altres com un eixam.

Ella sempre deia que les tenia malcriades. Quan la veien aparèixer pel tancat amb la galleda de "segonada" preparada, corrien tot cridant d'alegria amb les ales esteses. Feia goig de veure-les. Se l'estimaven com si fos de la colla.

La "segonada", que així en deia ella, no era res més que crostons de pa sec remullats amb aigua, on hi afegia un grapat de pellofa de sègol. Devien trobar-ho deliciós, perquè en pocs minuts ja havia desaparegut tot.

Quan anava amb ella a donar-los el menjar, m'agradava jugar a fer l'oca o, més ben dit, a intentar fer-la. Estirava el coll tan com podia amb la barbeta ben amunt. Provava de fer aquell moviment de coll tan seu, però per més que m'hi esforcés no hi havia res a fer.

Havia d'estar alerta perquè si les molt pillastres em veien, ja podia cridar ben fort a l'àvia i arrencar a córrer, cames ajudeu-me! Llavors l'àvia m'auxiliava ensenyant-los-hi un bastó i frenaven rondinant. Algunes vegades em venia de poc que ja m'enganxaven amb el bec la bata.

-Fora d'aquí, fora d'aquí- deixeu a la nena- els cridava.

Llavors elles, sense abaixar la seva mirada desafiant, marxaven a poc a poc ben enfadades. De cridaneres n'eren força.

Quan em sentia a resguard, on sabia que elles no arribaven, m'agradava fer-los-hi la punyeta i tornava a jugar: coll ben estirant, pit endavant, mirada altiva, braços estirats i volar a salts com elles.

Clar que quan em veien, ja obrien el bec.  Me la tenien guardada per això i perquè tenien por que els hi prengués el seu menjar.

Els dissabtes anàvem amb l'àvia a passejar pels camps a prop de la riera. Portàvem una galleda petita, per anar recollint ramells de cargolins que penjaven dels troncs secs dels cards. Els més grans, els preparava amb ceba per menjar i els restants eren per a les oques.

També recollíem l'herba que menjaven els conills i m'explicava que, en temps de la guerra, se les menjaven ells aquestes herbes i que sort en van tenir. Vaig aprendre a distingir diverses espècies d'herbes, entre elles les rabassoles, verdolagues, cuscunies i d'altres que ara no em venen a la memòria però que segurament ara les paguem a preu d'or.

La figuera

Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.

Riure per viure

(fotografia extreta d'un banc d'imatges gratuïtes d'Internet)

No sé si estareu d'acord amb mi, però trobo a faltar el bon riure en les pel·lícules. Fa tant de temps que no ric de gust davant d'una pantalla!

Reconec que no ha de ser gens senzill saber fer riure i que per això molts cops es confon l'humor amb les bretolades.

A mi m'agrada riure, veure riure i compartir el riure. A vegades noto aquesta crida i és per això que fa temps ja li vaig dedicar un poema.

Necessito riure amb ganes,

amb energia, amb força.

Sentir com m'empenta 

la bogeria a fora d'un local

ple de silenci.

Riure fins cargolar-me

pel passadís de casa.

Riure només per riure, per recordar

allò que ha provocat l'esclat.

Riure cada dia pel sol fet

de sentir-me viva.

© Núria Sagués

La infinitud dels eclipsis

Al dematí

Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí...

Quan era menuda al sortir al pati, regadora en mà, l'àvia i jo cantàvem aquesta cançoneta ben contentes. És una cançó d'aquelles que un cop t'ha quedat gravada, per més anys que passin no s'oblida.

Enguany aquest confinament ha obert de bat a bat la porta dels meus records. I apa, tots a fora!  Les lletres fan filera dins el meu cap per sortir del racó on les tenia guardades.

Digueu-me "tiquis-miquis" però ara quan la canto hi trobo una paraula que  xerrica. Només les maques? No, no i no, totes!

No m'aturo més i segueixo amb la segona estrofa que m'encanta.

Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols,
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert.

La taral·lejo mentalment i a poc a poc mentre deixo caure el primer rajolí sobre la tomaquera. Em paro, la miro fixament, i reculo sense fer soroll per anar a buscar la màquina de retratar. Entre les seves fulles hi acabo de descobrir l'entrada de la casa d'un follet.

Com tots ja sabeu, la millor hora per veure follets és a primera hora del matí, perquè ja ens hem tret les lleganyes, descansat durant tota la nit i portem el cor ben net.

Si mireu bé la fotografia, veureu que aquest follet hi té un ramell de picarols vermells davant la porta, que l'avisen si s'hi acosta algun maldestre.

Després de fer la fotografia, amb molta cura hi deixo lliscar l'aigua com pluja fina per no fer-lo matinar, mentre enfilo ja cap a l'última estrofa.

Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla,
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.

Quanta raó que té la cançó! Els cargols aquesta nit han ben pentinat el petit julivert, fins i tot l'hi han fet la clenxa al mig.

Aquest és un conte especial per a la Núria, la meva fisioterapeuta, que em va fer la petició després de llegir el del trèvol. Enguany, amb les circumstàncies que vivim, s'ha tornat una pagesa de secà, com deia l'avi.

Núria, observa bé les tomaqueres a trenc d'alba, que t'hi espera el teu follet.