D'oca a oca i tiro perquè em toca.

(imatge propietat de Xtec.cat)

Pandèmia, segons definició del diccionari: malaltia epidèmica estesa a molt països i que afecta molt individus del mateix país a la vegada.

Des de la pròpia pell de supervivent d'un d'aquests estralls mundials, avui he recordat un fragment del meu conte La xarranca, on la protagonista imagina com va ser envaïda una nit quan era infant. Ho explica des del record d'una nena d'uns vuit anys, a qui li va tocar viure en una època dictatorial, en la qual la religió i la por al pecat marcaven les seves vides i les peculiaritats havien de ser amagades.

Així ho relata:  una espessa boira negra s'estengué durant la nit. recobrí les cases. Entrà per les escletxes de portes i finestres de les llars no senyalades. Cercava els fràgils cossos dels nens...

Les seqüeles d'aquella plaga perduren encara avui en alguns supervivents: greus afectacions neurològiques,  insuficiències respiratòries i un munt de cossos malmesos amb paràlisis i coixeses... Durant anys aquest col·lectiu ha estat ignorat i si algun cop ha alçat la veu, gairebé a ningú li ha importat.

Què m'ha portat avui fins aquí? Per què remoure boires negres seixanta sis anys després? Doncs perquè sembla que la història es repeteix, però aquest cop engoleix els cossos fràgils dels més grans, d'entre els quals queden ja pocs supervivents d'aquella negligència.

Mateix procés a nivell invasiu? Mateixa trampa estadística? Mateixa política?

Seixanta sis anys després poc hem après i ara menys, perquè hi ha una gran càrrega deshumanitzadora, a voltes tan forta com la del propi virus. Es palpa al carrer, amb la superioritat d'alguns, éssers immunes a l'empatia i a les mesures preventives.  Son els de l'aparta't tu si no t'agrada; els del Jo i només Jo. Els reconeixereu amb les mascaretes al canell o embolcallant el coll, o senzillament sense res, fumant o parlant pel mòbil. Sabent-se hereus de l'espècie humana, ja no els cal guardar cap tipus de distància.

Cap rancúnia cap a ells, només llàstima. Malauradament, crec que potser tot el que es veu per fora, és tot el que tenen dins.

Guardem-nos de les estadístiques i fem servir el sentit comú, que l'experiència dels nostres avantpassats ens serveixi.

Per acabar us deixo aquesta dita: hi ha mentides, grans mentides i estadístiques!

Salut a tothom!

Reflexions sobre el confinament extern i la llibertat interior

De més verdes en maduren, deien els avis. I en moments com aquest em ve al cap la seva dita, que aleshores em costava d'entendre. No m'ho hagués cregut si m'haguessin dit que en pocs mesos la meva vida faria un tomb tan gran (bé, la meva i segurament la de molta gent), com tampoc que en quatre dies passaríem a socialitzar-nos d'una manera tan diferent i, si m'ho permeteu dir, fins i tot molt més sincera i autèntica.

Alguns hem redescobert dins del nostres caps els consells dels nostres avantpassats i hem recuperat la vida senzilla de subsistència que tenien amb una vida molt més feixuga que l'actual. Aquests últims mesos les nostres necessitats bàsiques han estat cobertes amb quatre coses, com feien ells: la farina per fer pa, l'aigua i l'escalfor de la llar. No puc comparar la sanitat perquè a nosaltres ens l'han robat els poderosos i els mals polítics, però ells ni la van arribar a tenir. He recordat com el besavi assecava les granes del tomàquet per fer planter i ho he fet en aquell test oblidat del balcó.

No té preu descobrir que tens noves prioritats i que tens més fortalesa mental, que has prioritzat les amistats instintivament i que allò que tant et preocupava ha deixat de tenir sentit.

Hem recordat, però sobretot hem actuat i accelerat la innovació i la creativitat. Hem compartit vídeos, experiències i estic gairebé segura que molts hem fet neteja d'antics contactes enquistats que teníem al mòbil. Particularment he perdut "el que pensaran" o  el "que diran" No temo mostrar-me amb una altra imatge perquè estic, en definitiva, més viva.

M'he angoixat davant la possibilitat de perdre la salut en aquesta situació descontrolada i he patit per les meves excompanyes infermeres. No he sortit ni un sol cop a aplaudir a les vuit, perquè he tingut vergonya aliena per no haver escoltat des de cap balcó o finestra a picar pots o cassoles contra aquells que han permès que els sanitaris exposessin la seva vida i la de llurs famílies. No he aplaudit, perquè si jo hagués estat allà a les trinxeres, se m'hagués revoltat l'estómac de veure com entén la gent l'agraïment.

Ja vaig superar una pandèmia, però no entraré en detalls del preu que n'he pagat. No tinc ni idea de si superaré aquesta, però sí que soc conscient que la recuperació serà dura i no parlo només de l'econòmica, sinó de les seqüeles de tot tipus que deixarà. Preparem-nos emocionalment i estiguem disposats a seguir teixint la xarxa per recolzant-nos mútuament, doncs dels tot poderosos només ens arribaran mentides de poltrona. Tornem a fixar-nos en l'ocell que reposa a la branca i gaudim de l'olor de la terra mullada mentrestant. Engeguem l'engranatge amb la ment oberta per activar aquesta nova vida que ens espera, que haurà de ser solidaria o no serà.