dimarts, 16 de juny de 2020

D'oca a oca i tiro perquè em toca.


(imatge propietat de Xtec.cat)

Pandèmia, segons definició del diccionari: malaltia epidèmica estesa a molt països i que afecta molt individus del mateix país a la vegada.

Des de la pròpia pell de supervivent d'un d'aquests estralls mundials, avui he recordat un fragment del meu conte La xarranca, on la protagonista imagina com va ser envaïda una nit quan era infant. Ho explica des del record d'una nena d'uns vuit anys, a qui li va tocar viure en una època dictatorial, en la qual la religió i la por al pecat marcaven les seves vides i les peculiaritats havien de ser amagades.

Així ho relata:  una espessa boira negra s'estengué durant la nit. recobrí les cases. Entrà per les escletxes de portes i finestres de les llars no senyalades. Cercava els fràgils cossos dels nens...

Les seqüeles d'aquella plaga perduren encara avui en alguns supervivents: greus afectacions neurològiques,  insuficiències respiratòries i un munt de cossos malmesos amb paràlisis i coixeses... Durant anys aquest col·lectiu ha estat ignorat i si algun cop ha alçat la veu, gairebé a ningú li ha importat.

Què m'ha portat avui fins aquí? Per què remoure boires negres seixanta sis anys després? Doncs perquè sembla que la història es repeteix, però aquest cop engoleix els cossos fràgils dels més grans, d'entre els quals queden ja pocs supervivents d'aquella negligència.

Mateix procés a nivell invasiu? Mateixa trampa estadística? Mateixa política?

Seixanta sis anys després poc hem après i ara menys, perquè hi ha una gran càrrega deshumanitzadora, a voltes tan forta com la del propi virus. Es palpa al carrer, amb la superioritat d'alguns, éssers immunes a l'empatia i a les mesures preventives.  Son els de l'aparta't tu si no t'agrada; els del Jo i només Jo. Els reconeixereu amb les mascaretes al canell o embolcallant el coll, o senzillament sense res, fumant o parlant pel mòbil. Sabent-se hereus de l'espècie humana, ja no els cal guardar cap tipus de distància.

Cap rancúnia cap a ells, només llàstima. Malauradament, crec que potser tot el que es veu per fora, és tot el que tenen dins.

Guardem-nos de les estadístiques i fem servir el sentit comú, que l'experiència dels nostres avantpassats ens serveixi.

Per acabar us deixo aquesta dita: hi ha mentides, grans mentides i estadístiques!

Salut a tothom!