Poema de Joana Raspall
Duc un vestit antic de seda forta
que,
de tant dur-lo, m'ha emmotllat la pell.
El
gest més ferm queda travat per ell
i el
crit més viu fa so de fulla morta.
Em
cansa forcejar en la lluita vana
de
retrobar el mot just, l'acord real.
El vestit
vell m'estreny fins a fer mal
i
tremolo del fred que m'encomana.
Enyoro
la nuesa beneïda
que em
deixava indefensa en el neguit,
quan
tot podia ser viscut i dit
al
compàs jove que no té cap mida.
Sota
la pell del meu antic robatge
soc
viva, malgrat tot, i soc rebel,
i amb
els que lluiten forjo el mateix cel
de
llibertat, des del meu esclavatge.
