L'apunt d'avui havia de ser un poema, però m'he
adonat que el volia deixar lliure de mètrica, lliure del tot fins i tot de ser
un poema lliure.
A fora i a dins
Gairebé ni són les deu. Quatre persones a la
platja, ni petjades a la sorra, ni vent que la despentini.
El sol matiner només ha entebeït l'aigua, però ja
té ganes de banyar-s'hi. Un petit onatge murmura suaument sota els peus de la
nena trista.
Pas a pas, l'aigua li va
absorbint la sorra, se li escola sota els dits dels peus, de baix a dalt, pels
genolls, la panxa, els braços, fins que ja li sura tot el cos.
Tombada panxa enlaire i amb les
orelles a dins, escolta el so de la mar. Deixa els braços mig a fora, com a uns
rems que no mouen la barca. Dels peus en fa timó, que només mourà si
l'arrossega alguna inesperada corrent.
El cap mig a dins, mig a fora. Tanca els
ulls però, no sense mirar les boires just un moment, abans
d'endinsar-se en el seu món de fantasia.
A dins, les orelles li capten els sons de la mar, a
fora queda tot com allunyat, ressona alguna veu, potser la sirena d'un vaixell.
A dins entra en una comunió de sons, els propis, el cor, el buf dels pulmons i
la seva imaginació, a fora, només l'escalfor i el plaer del pessigolleig a la
pell.
Juga amb la respiració, lenta o fort, l'aire
pel nas o per la boca i els sons els modela segons s'inspira: com una alga o
com un peix de terra i mar.
Un raig de sol ja li travessa la parpella, per avui
tot s'ha acabat, mou lentament els rems i el timó per tocar la riba, a poc a
poc de nou s'escola l'aigua, aquest cop, de dalt a baix fins tocar ja la sorra
fina.
I camina...
