dilluns, 16 de novembre de 2020

La bugada

 


La primera nit que em vaig quedar a dormir a ca l'àvia vaig adonar-me aviat que el color i la frescor que s'hi respirava de dia s'havien esfumat i les ombres donaven pas a noves interpretacions.

Havent sopat l'àvia em va acompanyar a la meva cambra. A la cara se li veia que estava molt contenta de tenir-me allà. Em va preparar l'habitació amb detalls d'aquells que només es fan des de l'amor: un got de llet a la tauleta, una bossa d'aigua calenta per escalfar el llit, l'interruptor de pera col·locat ben a l'abast...

- Bona nit, reina, fins demà! -va dir riallera mentre m'acotxava.

Amb la foscor de l'habitació, se'm va parar el món. Vaig notar com tota la meva energia vital es concentrava en dos únics òrgans: en un ull expectant i en una orella tan afinada com un violí a punt de fer la primera nota.

Sentia que l'aire entrava i sortia del meu pit com de puntetes, per tal de que el cor no em traís de tanta fressa que feia. Un moment abans de que desaparegués l'últim fil de llum del passadís, la bombeta que penjava del sostre de la cambra va dibuixar damunt del meu cap un munt de figures fantasmagòriques.

Quan l'àvia es va posar al llit i la casa va quedar color negra nit, vaig veure que el monstre de la por ja tenia les dents ben esmolades. Estava allà, just a tocar del botó del llum que em podia salvar. El pànic era tal que havia arribat al punt en el qual ja se t'ha menjat la veu i perceps que si treus el braç del llit una boca grossa i bruta te'l segarà d'una queixalada.

Sense saber com, un crit esgarrifós es va escapar de la meva gola.

-Àvia!!!

A l'instant l'àvia va plantar-se davant la porta, segurament esperant trobar-me daltabaix del llit o alguna cosa pitjor.

-Què passa? Què passa? -va dir ben alterada.

-Tinc por, molta por- vaig insistir.

-Por? Por de què? Si aquí no hi ha res, no veus?  Només hi som tu i jo. Pensa que la por se la fa un mateix.

Quan va veure que ni les explicacions ni el consol em feien el més mínim efecte, va decidir, segurament pel bé de totes dues, deixar-me anar a dormir amb ella.

Va anar a buscar uns papers, un llapis i va agafar la caixeta de vidre que tenia al damunt del seu tocador i va venir a seure al meu costat.

- Digue'm, quantes pors has tingut? Una, dues, tres..?

-Tres- vaig contestar en veu baixa.

-Doncs n'escriurem una a cada tros de paper- va respondre.

Després va doblegar els papers pel mig, els va col·locar dins la caixeta i la va tapar.

-Demà ens cuidarem de les pors- va dir.

Al matí em vaig despertar feliç i contenta d'haver dormit covada dins d'aquell llit tan flonjo. Vaig saltar del llit i vaig anar corrents i riallera cap al menjador. L'àvia m'hi esperava asseguda a la taula amb un got de llet amb cacau i galetes.

En acabar l'esmorzar va dir-me:

-Què et sembla si anem al safareig a fer la bugada?

Em va agafar la maneta i vam sortir al badiu. Just allà, al costat del safareig, hi havia una petita palangana amb aigua i sabó i la caixeta de les pors.

- Mira- va dir- mentre rento la meva roba al safareig, tu renta les teves pors aquí a la palangana.

-Però àvia, és paper i el paper es desfarà a l'aigua...

-Bé, de moment no ho freguis fort, deixa només que s'estovi una mica.

Així ho vaig fer i vaig veure com les lletres s'esvaïen a poc a poc.

-Àvia, si no frego també s'esborren.

-D'això es tracta- em va dir ella- que desapareguin i t'adonis que les pors només son pors. Escrites en un paper o a dins del cap de cadascú, si no te les creus s'esborren com aquestes que has mullat.

L'àvia em va donar una gran lliçó de vida, que he recordat en aquests moments tan crítics a nivell mundial. Vivim en un continu sacseig polític, social i sanitari i, malauradament, ho fem des del mateix ull de l'huracà. Reconec que em costa esborrar incerteses i pors en plena pandèmia, però el que tinc clar és que no deixaré caure en sac buit les bones lliçons sense haver-ho intentat. De moment, ja n'he posat algunes en remull!

dissabte, 14 de novembre de 2020

Demà

 


Us convido a llegir Demà, el nou llibre de l'escriptora Núria Comas Fornaguera.

El primer contacte que vaig tenir amb la Núria va ser virtual, a través dels comentaris que vam intercanviar en el seu blog personal Cal Sac i quan va tenir l'amabilitat de venir-me a portar el llibre personalment no vam poder parlar en condicions degut a la pandèmia. Per això espero poder-m'hi retrobar ben aviat.

Els relats que configuren Demà són travessats per preguntes, més que respostes. Partint de la quotidianitat (i a voltes del realisme màgic) ens interpel·len a reflexionar sobre qüestions existencials: la vida i la mort, el dolor i l'alegria, la pèrdua, la llibertat, la lluita contra els propis fantasmes, el funcionament de la ment, la nostàlgia, la vivència del temps...

 La mateixa autora ens presenta el recull com un crit d'esperança per al futur i ens anima a treballar-lo i millorar-lo des de l'única realitat que existeix, el present: "El demà l'hem de fer present", ens diu.

 Moltes gràcies, Núria. 


dimarts, 8 de setembre de 2020

El carrer dels Caputxins

 


Des de fa un temps qui s'ha tornat viatgera ha estat la meva ment, que no para de portar-me per llocs i racons que fins ara no m'havien cridat l'atenció.

Dels meus viatges imaginaris en tinc tot un recull, de moment els tinc guardats al cap, tot i que algun sí que l'he deixat sortir.

Enfilo ruta fent el mateix camí que en el segle XIX feien els monjos caputxins per anar al seu convent des del centre de la vila de Granollers. És una ruta imaginaria barrejada amb algun record dels besavis o veïns. Són d'aquell tipus d'històries que a voltes queden enterrades dins la ment d'un infant i amb el pas del temps fugen de la memòria, per no voler-hi tornar a entrar.

Com si d’un pelegrinatge real es tractés, he preparat l'itinerari. Roba i calçat còmode, aigua i molta imaginació.

Començo per a la punta del carrer dels Caputxins, el qual s’enfila des del mateix costat de la Fonda Europa. Amb la motxilla a l’esquena, m’endinso en l’època i, per no prendre'm ni el més petit detall, acompanyo un d’aquests monjos de túnica fosca i sandàlies gastades, de camí cap al seu convent.

A poc a poc faig el primer pas tancant els ulls, m'imagino posant el meu peu dins d'una de les seves empremtes, ara enterrades sota l’asfalt. M'impregno de la seva essència, respiro fons i m'endinso dins el seu silenci... Obrint de nou els ulls, camino lentament fins arribar a la cantonada del carrer Sans, on hi faig parada.

Em deixo seduir per flaixos d'imatges i records. A la meva esquerra, Cala Sila, un bar emblemàtic per excel·lència, actualment convertit en un annex de la Mútua del Carme. Encara hi veig les seves portes i els seus cambrers.

A la meva dreta, la plaça Barangé. Una plaça molt desafortunada en el seu disseny i funcionalitat, perquè al seu lloc hi havia un parc amb arbres, paons i, si mal no recordo, fins i tot una petita glorieta. Enyoro el parc de terra i tot el que significava per a nosaltres. Un cop més l'asfalt ens va prendre la natura viva.

Segueixo caminant i més endavant, a mà esquerra, hi trobo el Casino i el carrer Girona, abans les vies de l'antic ferrocarril i la seva estació a pocs metres. A ulls clucs, capto la flaire d'oli de les vies, el xerric que feien les rodes dels trens al frenar i uns grans dipòsits d'aigua.

Al monjo, però, no li cal vigilar la via, no hi ha tren encara. En canvi jo he d'obrir bé els ulls per travessar el carrer Girona. Faig la segona parada.

Torno a tancar els ulls i em concentro. El soroll dels motors s’esvaeix a poc a poc darrera meu. M'arriben els crits dels traginers i els cascs dels cavalls que entren i surten de l’Agència, que és com anomenaven aquesta empresa de transports de mercaderies situada just on el carrer comença a fer una petita pujada.

EP! Que em despisto i el monjo va fent via. No puc badar tant, he d’alleugerir el pas per seguir-lo. Va en silenci amb la caputxa posada i porta la roba envellida i empolsinada.

Després de l’Agència, una filera de modestes cases de planta baixa. El monjo ni les mira, potser no hi deuen ser encara. Ell només deu veure camps i escoltar moixons. Jo veig com algunes d'elles estan tancades des de fa anys. Encara recordo com es va temptar els veïns amb diners o habitatges a d’altres barris per especular amb els terrenys.

Abans d'arribar al pont, a la dreta, al peu de la serra de llevant, on ara hi ha l'actual via del tren i part del Parc Torres Vilà, està situat el seu convent i el cementeri al darrera.

El monjo minora el pas, ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i d’un hort que conreen entre tota la comunitat: pebroteres, mongeteres i unes canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar. Ell, aliè a les meves aventures, toca el picador, li obren la porta i es perd a l'interior.

Deixo escapar un sospir nostàlgic i decideixo fer una mica més de camí fins arribar a l'antiga Font Verda. Una font situada a peu de la pujada del carrer Carles Riba on recordo que hi rajava un broc d'aigua fresca nit i dia. A l'estiu hi anàvem a berenar quan els avis ens hi portaven d'excursió. Era un espai tranquil amb arbres alts i uns bancs fets de pedrissa i rajola vella que protegien la font per cada banda.

Malauradament, encara se'n diu Font Verda però ja no hi ha font, ni és verda, ni hi ha aigua per apaivagar la set d'aquell que enfila la pujada del carrer, ni arbres, ni pedrissos per seure-hi a descansar quan es torna del centre de la vila. Ara és només una rotonda estèril amb quatre plantes escabellades, és una plaça orfe dels colors del camp, sense olor de farigola, ni el color vermell intens dels badocs... Només edificis.

Sort, però, que encara mentre pujo, em queda la vista del cel blau al meu davant. Crec que estic a punt d’assolir la meva última etapa del recorregut: cerco el carrer de l'Uruguai on, segons la meva àvia, s'endinsava l'altre convent que els monjos van construir anys més tard quan van haver d'abandonar el seu.

Inspiro i m'acomiado de les vistes que m'ofereix l'alçada, per emprendre la tornada. Estic contenta d'haver gaudit d'aquesta aventura imaginària, perquè és d’aquelles que no t'ofereixen ni les millors oficines de turisme i sense moure's de casa.




divendres, 4 de setembre de 2020

La cursa

 

A l'Enric li hagués agradat néixer el dia cinc del mes cinc i de l'any mil nou-cents cinquanta cinc, un any de cincs, d’aprovats totals. Però no, no hi va néixer i no em pregunteu per què li hagués agradat una cosa tan estrafolària, doncs si li preguntaven ni ell ho tenia del tot clar.

De fet, ja de ben jove, el cinc sempre va ser el seu número predilecte. Deia que amb el cinc anava a tot arreu, que podia permetre’s no ser ni molt bo ni molt dolent. Era i prou.

El quatre, per exemple, ja se li feia curt, doncs li semblava minvar i encongir no li agradava gens. De l'u ja no en volia saber res. Si algun cop hagués baixat al zero, crec que s'hagués sentir engolit dins del forat negre que ell mateix havia creat dins el seu cap. El set sempre l'havia vist com el començament d'una cursa, li semblava estressant perquè ja l’obligava a desitjar un vuit i llavors un nou i un deu... Això ja li semblava que l'abocaria a una carrera frenètica per avançar altres vuits, nous o deus...

Van anar passant els anys i a mida que es va anar fent gran, aquest pensament se li va anar esvaint. Ell, com la majoria, en acabar la carrera i entrar dins del món laboral es va trobar que, sense ni adonar-se'n, es dedicava a perseguir números. Mai es va aturar a pensar, ni per un moment, si en tenia cap necessitat.

L'èxit professional el va tornar ambiciós i va convertir la seva vida en una gran cursa per mantenir-se'n al capdavant a qualsevol preu.

Amb el número set al dorsal ja va descuidar i perdre l'estimació de la família, amb el vuit se'n van apartar els amics de la infància perquè no encaixaven en el seu estil de vida.

Al cap dels anys s'adonà que mantenir-se al capdamunt d'aquesta escala numèrica li havia portat moltes mancances personals. No havia tingut temps per a ell, no tenia la família al seu costat, ni tampoc cap amic que li donés la mà.

Pensant en tot això es va preguntar com l'equilibrista és capaç d'aguantar-se i caminar amb seguretat damunt la corda fluixa. En veure aquesta imatge va entendre que no calen curses numèriques, sinó passos ferms i harmònics, com el seu estimat cinc de joventut o qualsevol altre número en la seva justa mida.

Clar que tot això ho va recordar el dia cinc del cinc dels seus ....... anys i, just quan només li mancaven cinc minuts per tancar per sempre més les seves parpelles.


dilluns, 31 d’agost de 2020

Punt, repunt i cadeneta

 




L'escola no va ser gaire benvolent amb mi, ni amb moltes altres companyes, en soc conscient. Encara recordo aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres quan les coses no ens sortien com esperàvem.

A mi particularment la majoria de les classes em sonaven a xinès i no em motivaven. És més, la majoria de vegades, i depenent sempre de qui impartia l'assignatura, tenia la sensació que queien en sac buit.

Era costum del professorat, i sobretot de les monges, que en acabar les classes preguntaven si ho havíem entès tot.

-Ho repetiré tantes vegades com us faci falta -deien

Mentideres! -cridava jo per dins

De sobres sabia que a la segona vegada que preguntaves, quan t'ho repetien ja anava acompanyat d'una subtil sorna.

Ai de tu si havies aixecat la mà per dir que no gaire, per si ho podien repetir. Però molt pitjor era si després de la segona explicació et detectaven als teus ulls algun petit dubte. Llavors sí que ja havies begut oli!

Immediatament, les del grup capdavanter de la classe, que de tan a prop que teníem els pupitres ja havien sentit el bum-bum accelerat d'algun cor poruc, aixecaven ansiosament els braços perquè els hi ho deixessin explicar a elles. Si les escollien per a la missió, els hi veies inflar les plomes com paons, mentre l'altra quedava esclafada al terra com un escarabat.

També es podia donar el cas que sense aixecar ningú el braç, la mateixa professora li digués a alguna d'elles:

-A veure Esteleta, explica-li tu.

I llavors l'Esteleta s'aixecava de la cadira amb aquella cara de satisfacció i es dirigia a la classe i ho explicava deixant a qui no havia entès la pregunta, tan plana com l'estora de l'entrada.

Crec que vaig preguntar molt poc durant tots els anys de batxillerat, per sort sempre hi havia algú que ho feia abans que jo. Vaig aprendre aviat que del que es tractava era de passar el més desapercebuda possible.

No cal ni dir que les classes per a mi eren avorridíssimes. Va arribar a un punt que si no entenia el concepte de seguida, ja no hi perdia ni un minut més. En aquell moment la meva ment obria un espai lliure a les meves fantasies i només hi deixava filtrar el murmuri endormiscador de la veu de la professora.

No tornava d'aquest oasi fins que sentia el dingalandang de la campana i una veu punyent que deia:

-I aquests són els deures de demà.

De tornada a casa, a dins la cartera ben carregada hi duia els llibres acompanyats de la culpabilitat, el penediment i l'abatiment, però també amb el consol d'haver sobreviscut un dia més en aquella espessa selva.

Per sort, també hi havia dies fantàstics per a mi, eren els dies que tocaven les assignatures de naturals, geografia, dibuix, labors...

D'aquestes classes, sortia la guspira que em donava forces per tirar endavant el que quedava de la setmana, trampejant com podia les altres assignatures. De tortures escolars n'havia aguantat moltes, sobretot en recordo una de les més clàssiques d'aquell temps i que consistia en preguntar-nos la lliçó posant-nos en fila com fent el tren. Et feien una pregunta i si no la sabies, les del darrera teu t'anaven passaven al davant una darrera l'altra. Recordo haver lluitat algun cop per ser-ne la maquinista, però si mai ho hagués aconseguit, bé que me'n recordaria, ja era com un miracle poder mantenir-te cap al mig.

Per a mi, l'assignatura de ciències naturals o geografia m'endinsaven tan de ple a les aventures que em passava l'estona sense adonar-me'n. Era tan senzill seguir aquestes classes, què només tenia que recolzar els braços damunt la taula amb les mans a sota la barbeta i deixar-me seduir per la terra i els essers vius que l'envoltaven.

La classe de dibuix era un dels altres plaers que m'havia donat la vida infantil. Se'm donava bé deixar ballar el llapis sobre el full en blanc, encara que només fos per copiar la làmina que ens havien deixat de mostra.

La classe de labors significava per a moltes de nosaltres un descans. Ja hi entràvem esverades i contentes. Que llavors ens sortís millor o pitjor la feina, ja eren peres d'un altre perer. Gairebé estic segura que mai ningú va suspendre l'assignatura. La germana Dolors sempre intentava dissimular com fos els nostres nyaps.

Tenia dues grans virtuts la germana Dolors:  la de la paciència i la de la bondat. Era una dona menuda i riallera i a la qual, al menys jo, no l'havia vist mai de mal humor. Reconec que tenia poca autoritat sobre nosaltres, però sabia com conduir la classe en la qual ens ensenyava a fer quatre punts en un drap blanc.

La seva còfia negra i llarga sempre la molestava mentre cosia, i s'hi barallava tota l'estona. Era un no parar d'enretirar-la cap al darrera, cap a un costat o cap a un altre. De tants cops que la movia de lloc, al final se li inclinava de tal manera que nosaltres ens enriolàvem.

Quan ella s'adonava que la classe ja començava a pujar de to, deia:

-Voleu que us expliqui un conte?

-Siiiii- responíem

Em fascinaven els seus contes! Avui n'he recordat un fragment d'un dels meus preferits:

- Nenes- deia- recordeu sempre que Sant Pere des del cel us veu, i que va recollint tots i cadascun dels fils que tireu a terra. Un a un, emfatitzava, i els va guardant en un gran pot, amb el nom de cadascuna. El dia del judici final, els traurà i serviran per veure cap a quin costat s'inclina la balança per poder entrar al cel.

Llavors ja sabíem què tocava fer en acabar la classe.

Va ser una gran estratega i crec que també era molt conscient de que ens deixava el seu espai per ser el que érem: infants.

Aquest model d'educació imposat pel regim ens va fer mal tot i que llavors no n'érem conscients. Vam ser ànimes tendres modelables a mans de gent no preparada de vegades o massa preparada per a programar-nos en moltes d'altres.

A dia d'avui penso que no era jo sola la que tancava la persiana a tanta repressió i que moltes de nosaltres vivíem gràcies a l'esbarjo que vam trobar dins les nostres pròpies fantasies.

divendres, 21 d’agost de 2020

La capsa de botons


M'al·lucinaven els botons que la tia Maria Assumpció tenia dins d'aquella capseta vella de metall, n'hi havia de totes les mides, formes i colors. Hi jugava llargues estones convertint-los en personatges de qualsevol de les meves històries infantils. Els grossos, si els personificava, trobava que feien cara de mal geni i els hi assignava algun personatge malèvol; els menuts o quadrats em semblaven més dignes de la meva benvolença o admiració i els convertia en herois o peces d'extraordinària vàlua. El fet era que tots un dia o un altre entraven a escena. Depenent de l'obra que representaven, podien ser de qualsevol dels quatre elements. De vegades es convertien en la casa de la tia vista des de l'aire.

L'entrada, el passadís, la cuina-menjador amb la llar de foc, l'escaleta que pujava a la cambra. Així era la casa de la tia Maria Assumpció. La comuna a fora a l'esquerra, sense porta, només amb una espessa cortina de sac i a dins un gran espai gelat com el marbre a l'hivern. El fred et feia passar les ganes d'entretenir-t'hi ni cinc minuts. Allà al fons de la paret de pedra gastada, un bagul amb papers vells de diari, alguns tallats expressament.

Quan anava a casa la tia, ja demanava la capseta dels botons i el pa untat amb llet d'ametlles per berenar. Com aquelles tardes n'he tingut poques, i de llesques sucades amb aquella crema d'ametlles cap més. Esperava amb ànsia llepar la cullereta fins gairebé deixar-la neta.

Que contenta estava la tia quan jugàvem, s'endinsava al personatge que ens assignàvem.  Estava tan sola la tieta, com jo mateixa, i a totes dues ens agradava compartir somnis, encara que fossin inventats. La dona amb prou feines sabia escriure el seu nom i fer quatre números, però a mi m'era igual, el que m'encantava era la seva atenta companyia i veure-li fer aquell ninot amb un sis i un quatre. Em feia molta gràcia i rèiem a cor que vol totes dues.

Quan hi anava gairebé sempre portava algun trosset de carbonet del braser de casa, ben embolicat amb paper per no embrutar la roba. Potser de camí havia tingut sort i havia recollit del terra un tros de guix. Se'n trobaven molts cops en els carrers no asfaltats, eren restes de runes que el veïnat havia fet servir per tapar els forats que les rodes dels carros deixaven al carrer quan la pluja havia estovat massa el terra.

El carbó servia per dibuixar boques i ulls als botons grossos i els guixos per fer camins damunt les rajoles mig gastades del terra, que tan podien servir de pissarra, com per jugar-hi a la xarranca. En acabar el joc, la tia Maria Assumpció agafava un drap moll i fregava tranquil·lament tot l'escenari.

Recordo especialment un botó platejat, diferent dels altres, que en el seu millor moment devia brillar com les estrelles. Suposo que aquest devia ser el botó de la jaqueta del nuvi de la tieta, perquè quan li preguntava d'on era, no me'n volia dir mai res. Un dia va desaparèixer misteriosament de la capsa i ja no el vaig tornar a veure mai més.

Quan vaig ser més gran, ja no demanava els botons, llavors el que m'hagués agradat saber era la verdadera història que cadascun d'ells havia viscut al costat de la tia. En saben moltes de coses els botons, són com petites memòries de temps que s'han de saber llegir.

Del nuvi de la tia m'hagués agradat conèixer alguna cosa, però sempre havia estat tabú, terreny inexplorable. Estic segura que aquells botons m'haguessin explicat moltes coses d'ella, com, per exemple, quin vestit es posava de jove per anar a l'estació a rebre al seu promès o quin abric feia servir per anar a acomiadar-lo. Ells ho sabien tot, fins i tot quan una mà febrosa de passió els havia gairebé arrencat de la seva brusa després de tants dies, mesos o gairebé anys de no veure's per culpa de la maleïda guerra.

No ho volia saber per curiositat, sinó per comprendre perquè havia escollit aquella vida solitària. Malauradament el temps ha tancat pàgina i he fet tard, me'n vaig adonar quan no vaig trobar la capsa dels botons. Es van cansar d'esperar-me i molt probablement van partir amb ella al país dels silencis oblidats.

dilluns, 17 d’agost de 2020

El poblet de pedra


Diuen que en un país molt llunyà existia un poblet habitat per pedres. Tot, absolutament tot, era de pedra, fins i tot les persones.

-Quin món tan estrany- va dir en Manel a l'àvia

-Molt estrany- va seguir ella

Segons diuen, abans que el bruixot els transformés en pedres, tots els seus habitants vivien molt feliços i alegres, ben al contrari que els habitants del poble del costat, els quals eren gent malhumorada i envejosa. Un bon dia, aquests van anar al veure el bruixot per tal que fes un encanteri que aturés tota aquesta alegria que tant els molestava. El bruixot, que també es moria d'enveja, va preparar un conjur que els va convertir a tots en pedres de totes les mides, formes i colors, conservant la postura i el lloc on es trobaven en aquell precís moment. El que no havia previst el bruixot era que l'encanteri no els podria prendre l'ànima, que va quedar guardada a dins de cadascú . Van haver de passar molts anys abans de que poguessin...

-Àvia, àvia, àvia! Una cosa. Segurament no podran desfer l'encanteri del bruixot, saps per què?

-No, digues-m'ho- va respondre l'àvia.

-Doncs perquè a l'escola, quan juguem a pedra, paper i tisores, sempre guanya la pedra, què és el cop de puny.

Pum!- va fer en Manel picant damunt del llit, per demostrar-li a l'àvia la força de la qual parlava.

-Caram! Segurament per això el bruixot va fer l'encanteri, pensant que mai ningú podria trencar tantes pedres. Doncs haurem de seguir el conte, a veure com se'n surten. Com et deia, van haver de passar molts anys abans de que poguessin desfer tota aquella situació, però un dia un Pit-roig que passava per allà es va parar a sobre les manetes d'una nena, que just abans de convertir-se en pedra estava asseguda a la riba del riu.

L'ocell, encuriosit, se la va mirar perquè no havia vist mai una nena de pedra. Va pensar que estava trista i va començar a cantar-li una cançó. Al cap d'una estona va veure com una llàgrima li relliscava galta avall.

L'ocell, convençut de que el que necessitava la nena eren els seus cants, cada matí li feia companyia amb les seves millors refilades. Un dia va viatjar molt lluny, decidit a parlar amb el seu amic Pica-soques, per explicar-li el cas i saber si ell amb el seu pic també podia foradar pedres, perquè estava convençut que a sota la pedra hi havia la nena encantada

El Pica-soques li va dir:

-Ui no, impossible, em trencaria el bec perquè només el tinc preparat per fer forats al tronc dels arbres! El que podem fer és anar a preguntar al Consell General d'Ocells.

I van volar tots dos a parlar amb l'òliva, que n'era la presidenta. Van reunir tot el Consell i cadascú hi va dir la seva. Ho veien molt pelut, un cas molt complicat, quan, de sobte, la Mallarenga va explicar que un amic del seu cosí coneixia un ocell que sempre es queixava que quan ell cantava al bosc, a prop seu hi havia un picapedrer que començava a fer cops amb el picot.

Contents, es van posar a buscar l'amic del cosí i aquest els va acompanyar a parlar amb el picapedrer i el cas el va commoure tant, que va decidir col·laborar-hi. No entenia com mai ningú li havia explicat abans.

-Àvia, com és que no en sabia res?- va dir en Manel.

-Bé, antigament, els pobles estaven molt i molt separats els uns dels altres i tenien transports lents amb cavalls o mules, segurament devia ser per aquest motiu- va dir-li l'avia.

L'endemà van començar a fer camí i quan se'ls va fer fosc van fer nit aixoplugats a sota els carros. En arribar al poble, l'home va veure la gran feinada que hi havia per fer i els va dir que necessitaria molts més picapedrers i que ell ja es cuidaria de buscar-los.

Va passar un temps i un dia els ocells van veure de lluny que s'acostaven deu carros de cavalls, amb deu picapedrers al damunt.

Sense pensar-hi gaire, es van posar tots a treballar i a poc a poc van anar partint totes les pedres que cobrien els habitants del poble i els ja alliberats s'afegien a la tasca.

- I què en van fer de totes aquelles pedres àvia?- va preguntar el Manel tot intrigat.

Doncs cadascun dels alliberats les anava col·locant damunt dels carros. Fins i tot els ocells feien viatges portant amb el bec les pedretes més petites. Des de aquell dia la nena i l'ocell sempre anaven junts al riu mentre tots dos cantaven i ballaven pel camí. Els arbres van tornar a treure fulles i va tornar a rebrotar tota la natura.

 Als picapedrers els van anar molt bé les pedres, doncs en tenien moltes d'encarregades per a construir un canal molt gran que repartiria aigua entre els pobles i  tot el poble els va ajudar a transportar-les per demostrar-los-hi el seu agraïment. La felicitat va tornar a omplir el cor dels seus habitants perquè durant el temps que havien estat dins de les pedres havien après que no hi ha res com la llibertat.

El bruixot els va haver de demanar perdó, perquè si no ho hagués fet el seu poble s'hagués quedat sense l'aigua del canal.

- Un dia l'àvia et portarà a veure les restes d'aquestes construccions que encara hi ha a Tarragona- li digué, però just en aquell moment en Manel ja s'havia adormit.

L'àvia es va aixecar sense fer soroll i li va fer un petó al front, el va acotxat i va marxar de l'habitació amb un somriure.

                                                



diumenge, 16 d’agost de 2020

Softcatalà i el traductor automàtic anglès-català i català-anglès


Softcatalà ha estrenat un traductor automàtic anglès-català i català-anglès basat en tecnologia de xarxes neuronals

Aquest nou sistema, d’accés gratuït i amb una eficàcia similar a la de Google, és un pas endavant en la traducció en català, atès que les xarxes neuronals intenten d’imitar el procés de pensament del cervell i, per tant, fan traduccions més acurades i una mica més pròximes a la traducció d’un ésser humà.

Notícia del diari VilaWeb 



dimarts, 11 d’agost de 2020

El contestador infernal

 


En Pepet vol parlar amb en Llucifer, però primer ha de demanar hora concertada. Tot s'ha modernitzat i l’atén el contestador.

-Benvinguts a la línia d’informació telefònica de “Les Calderes d’en Pere Boter”. Si el que necessita és informació, marqui els números que li donem a continuació  (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 ), si és per a la renovació de la seva “targeta vermella” o per alguna altra qüestió, esperi...

Una estoneta de musiqueta i continua la gravació.

-Mentrestant, li donarem informació sobre les nostres ofertes de viatges a les entranyes de la terra o sobre el magnífic cap de setmana per visitar el volcà Tururú, que ara està en plena erupció. Tot i més, per una minsa quantitat d’euros cada mes.

- Si el que vol es demanar dia i hora per a una cita, digui: “corrupte”, si vol canviar l’hora, digui: “polític”.

- Corrupte.

Una estoneta més de musiqueta.

-Sentim molt comunicar-li que en aquests moments tots els nostres operadors estan ocupats, si vol trucar més tard, digui un “renec”, si vol continuar en espera, diguin dos...

- Renec, renec!

-Perfecte! Ha decidit esperar. Doncs sàpiga que han sortit unes pantalles de plasma panoràmiques per poder seguir tots els esdeveniments de l’Infern amb molta més resolució que fins ara. Tot per dos euros més del que ara està pagant.

Una estoneta més de musiqueta...

-Si vol cita prèvia per visitar al Sr. Llucifer, digui: Sí. Per parlar amb secretaria digui “també”.

En Pepet s’està posant una mica tens però aguanta una mica més i diu:

-Sí

-Recordi que quant més nerviós es posi, quants més renecs digui, acumula més punts vermells, que podrà canviar per fer la vida menys agradable a qui vostè vulgui.

Li recordem que una trepitjada són dos punts, fastiguejar al company de feina, sis punts, una paraulota, vuit punts, no perdonar, deu punts...

Una estoneta més de musiqueta...

Ha passat ja mitja hora llarga i a l’altre cantó del fil s’hi sent:

tutututu tutututut ututututut tututututututut. Han penjat!

- La mare que els.., renec, renec, renec. Vuit per quatre, trenta dos punts!



diumenge, 9 d’agost de 2020

El cargolet

 

Hi havia una vegada un cargolet, que tot just va puntejar una mica de claror al cel, va sortir a explorar món. Decidit, va enlairar la seva closqueta del terra i va començar a lliscar per l'herba humida per la rosada.

-Um! Que bona i tendra que està l'herba aquest matí- deia- mentre menjava pel camí.

Estava tan distret i content d'haver emprès aquesta aventura, que no s'adonà que, a poc a poc, s'endinsava en un terreny cada cop més perillós. Tampoc va veure com se li acostava un animal molt gros, fins que al seu damunt hi va veure projectada l'ombra d'un gran bec. Quan aquest estrany animalot estava a punt d'engolir-lo, va amagar ràpidament les banyetes, pensant que així no el veuria. De poc li hagués servit aquesta maniobra, si no hagués estat perquè un estiracabells, que s'havia adonat del perill que corria el cargolet, va fer una ràpida volada per anar-lo a ajudar.

Us preguntareu què podia fer un petit i delicat estiracabells, davant d'un animal tan gros. Doncs sí que hi podia fer, i molt, ara veureu.

L'estiracabells va començar a donar voltes, voltes i més voltes pel cap del gall.

Us havia dit que era un gall?

Era un gall preciós de plomes brillants amb una gran cresta de color vermell, la qual exhibia orgullós cada matí abans de fer el primer cant. El fet de que l'estiracabells li fes voltes com un ventilador davant dels ulls, el va ben marejar i també distreure de fer el primer esmorzar amb el cargolet.

El gall, que a aquelles hores anava per feina, va pensar que no es podia torbar, perquè havia de fer el primer cant per cridar l'amo a les cinc en punt del matí. Sense pensar-ho dos cops, es va enfilar al capdamunt del paller i va començar a cantar.

-Kikiriki, kikiriki...

Sentint-se salvat, el cargolet va donar les gràcies a l'estiracabells i va seguir de nou el camí. Trobava paisatges plens de flors de tots colors, blaves, vermelles, grogues, liles, però s'anava endinsant a terres més eixutes. Estava tan content que fins i tot es va posar a cantar la cançó de Cargol treu banya. La coneixeu?

Cantem-la?

"Cargol treu banya, puja la muntanya..."

 Al passar pel costat d'un pi, se li va enganxar una mica de pinassa seca sota la panxa. Al principi no hi va donar gaire importància, però al cap d'una estona s'adonà que li costava caminar, que fins i tot se li feia pesat caminar arrossegant tot aquell pes. Va mirar cap al cel i a dalt de l'arbre hi va veure un petit esquirol i li va preguntar:

- Bon dia, no sabríeu on puc trobar una mica d'aigua per desenganxar-me tota aquesta pinassa que no em deixa ni entrar dins la meva closca? L'esquirol va parar un moment de menjar, però no va saber d'on venia la veueta i no en va fer cas. El cargolet, una mica trist, es va tornar a posar en marxa.

El sol cada cop cremava més i escalfava la terra. El cargolet va començar a témer no trobar aigua o alguna herba humida. Tot i que estava molt cansat, perquè li costava arrossegar aquells pals secs enganxats a la panxa, no va prendre les ganes de seguir endavant. Quan gairebé se li acabaven les forces, va veure que al damunt d'una pedra hi havia un llangardaix prenent el sol. A ell no semblava molestar-li la calor, perquè hi estava ben estirat amb els ulls tancats.

- Hola! -va dir-li tímidament- Em podríeu dir on trobar aigua per netejar-me la pinassa que duc enganxada a la panxa i no em deixa entrar dins la closca?

El llangardaix, amb la seva mandra característica, va obrir un ull i se'l mirà de reüll tot contestant-li.

-No hi ha aigua per aquí, ni herba fresca. Has entrat en un terreny molt sec. El terreny dels llangardaixos i les serps.

El cargolet va quedar callat i el va mirar amb uns ullets tan cansats, que van entendrí el llangardaix. I li va dir:

-Si vols, jo tinc una llengua llarga i ràpida i et podria netejar la pinassa i també deixar-te posar aquí al meu costat i aixoplugar-te en la meva ombra fins que s'apagui el sol.

-Siiiii- va dir el cargolet content i així ho van fer.

Li va donar les gràcies i ràpidament va entrar dins de la seva closca a esperar que la nit tornés a humitejar el terra per seguir explorant món. Ara més que mai, perquè havia vist que sempre es troben bons amics disposats a ajudar.

-Jo, quan sigui gran, també ajudaré als altres- va pensar el cargolet.











dijous, 6 d’agost de 2020

Laura, S.A. Prêt-a-porter


La Laura és una dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir. Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens assemblem en moltes coses.

Ella es va convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no volia veure ni en pintura.

A casa seva, tenia un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.

Fer servir la paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc. Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran novel·la.

Recordo que entrar a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes, retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada, no m'hagués sorprès ni mica.

Quan hi vaig anar per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare.  No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el que volia, res de res!

Ella, pacientment, em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.

-Aquest? em preguntava ella- assenyalant-ne un.

-No -responia.

I així durant una bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:

-Tu deixa'm fer, ja veuràs!

I al final el vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.

Durant les emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la gràcia per enlloc.

Un dia se'n va adonar i em va dir:

-El dia que puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç

Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.

dilluns, 3 d’agost de 2020

El joc de l'oca


 L'àvia tenia unes oques tan grans com jo mateixa, blanques, esveltes i amb un coll llarg preciós. Corrien pel tancat que els hi havia fet a l'hort, tenien el seu oasi particular amb un perer al mig, que els feia ombra, i una palangana d'aigua per banyar-s'hi.

Recordo que eren una mica dolentotes, perquè l'àvia no m'hi deixava anar mai sola, no se'n refiava ni una mica. Em deia que cada ala de les seves tenien la mateixa força que tota jo.

-Passa d'aquí, no t'hi acostis, que només d'una sola ventada et tiraran a terra- em deia.

Però no era del seu vent del que m'advertia, sinó del seu tosc caràcter cap a mi. A la que em descuidava, venien directes a picar-me i si se n'acostava una, ja s'hi afegien les altres com un eixam.

Ella sempre deia que les tenia malcriades. Quan la veien aparèixer pel tancat amb la galleda de "segonada" preparada, corrien tot cridant d'alegria amb les ales esteses. Feia goig de veure-les. Se l'estimaven com si fos de la colla.

La "segonada", que així en deia ella, no era res més que crostons de pa sec remullats amb aigua, on hi afegia un grapat de pellofa de sègol. Devien trobar-ho deliciós, perquè en pocs minuts ja havia desaparegut tot.

Quan anava amb ella a donar-los el menjar, m'agradava jugar a fer l'oca o, més ben dit, a intentar fer-la. Estirava el coll tan com podia amb la barbeta ben amunt. Provava de fer aquell moviment de coll tan seu, però per més que m'hi esforcés no hi havia res a fer.

Havia d'estar alerta perquè si les molt pillastres em veien, ja podia cridar ben fort a l'àvia i arrencar a córrer, cames ajudeu-me! Llavors l'àvia m'auxiliava ensenyant-los-hi un bastó i frenaven rondinant. Algunes vegades em venia de poc que ja m'enganxaven amb el bec la bata.

-Fora d'aquí, fora d'aquí- deixeu a la nena- els cridava.

Llavors elles, sense abaixar la seva mirada desafiant, marxaven a poc a poc ben enfadades. De cridaneres n'eren força.

Quan em sentia a resguard, on sabia que elles no arribaven, m'agradava fer-los-hi la punyeta i tornava a jugar: coll ben estirant, pit endavant, mirada altiva, braços estirats i volar a salts com elles.

Clar que quan em veien, ja obrien el bec.  Me la tenien guardada per això i perquè tenien por que els hi prengués el seu menjar.

Els dissabtes anàvem amb l'àvia a passejar pels camps a prop de la riera. Portàvem una galleda petita, per anar recollint ramells de cargolins que penjaven dels troncs secs dels cards. Els més grans, els preparava amb ceba per menjar i els restants eren per a les oques.

També recollíem l'herba que menjaven els conills i m'explicava que, en temps de la guerra, se les menjaven ells aquestes herbes i que sort en van tenir. Vaig aprendre a distingir diverses espècies d'herbes, entre elles les rabassoles, verdolagues, cuscunies i d'altres que ara no em venen a la memòria però que segurament ara les paguem a preu d'or.

dijous, 30 de juliol de 2020

La figuera


Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.