dilluns, 6 de juliol de 2020

El meu primer amor



Als setze anys, a classe de literatura, em vaig enamorar d'un poema de Miquel Costa Llovera. Després en van venir d'altres, però aquell el recordo com qui recorda el seu primer amor.

La poesia és un art i la gaudeixo en totes les seves formes. M'hagués agradat cultivar-la, però a cops la vida et porta per altres indrets. Actualment planto llavors, de vegades més afortunades que d'altres, però sempre gratificants quan les he acabat d'escriure.

Particularment, el que més em mou és la versificació lliure, potser perquè mai he volgut sentir-me encotillada. El vers lliure em sembla com un ocell al vol, com rebre l'aire fresc amb els braços estesos per captar-ne l'essència a pell, tot i que a voltes pugui ser trista i fins i tot cruel.

El meu respecte cap el vers amb mètrica, que també llegeixo, però que m'imagino com aquella gran esportista obligada a córrer en un circuit tancat.

Mai m'he après cap poema de memòria, ni vaig arribar a recitar el que de menuts ens feien aprendre per a Nadal. Era un suplici quan m'enfilaven a la cadira i em deien que si el recitava em donarien un premi. No en vaig tenir mai cap.

Intento mirar poèticament tot el que m'envolta. La poesia que últimament més em mou és la dels sentiments, la que dona sentit al meu dia a dia: el cel, les boires, el vent a la pell, el mar, la sorra que s'escola entre els dits, l'olor de la cassola fent la xup-xup. Visc la poesia de la quotidianitat i m'agrada compartir-la.

dissabte, 4 de juliol de 2020

Avui pintem


Recupero un dels contes infantils que l'àvia relatava asseguda a l'eixida, mentre la miràvem embadalits.

Es tracta de La puntaire, que em va servir d'inspiració per pintar aquest quadre, on al fons de la platja s'hi alça la Punta dels Guíxols de Sant Feliu, de la qual sempre he estat enamorada. En aquest turó m'hi vaig imaginar la petita Puntaire, esperant temorosa el vaixell que la vindria a buscar.

Era una història que ens feia caure les llàgrimes, tot i que sabíem que tenia un final feliç (feliç d'acord amb l'educació sexista de l'època, clar).

El relat portava la seva cançoneta incorporada, de la que només en recordo aquesta estrofa. M'hi falta, però, el to melancòlic que només l'àvia li sabia donar mentre la cantava.

A la voreta del mar hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que fent puntes al coixí
va arribar a ser reina...

En acabar, la cosíem a preguntes, que ella ens responia com bonament podia.

Avui en dia el final d'aquest conte el reescriuria de cap a peus, tal com un dia ja vaig fer amb el de la Bella dorment (que un altre dia us escriuré al blog). De fet, en reescriuria molts, però no només dels antics, sinó també un munt dels actuals. Segueixo veient que, després de tants anys, el tema de la igualtat ha avançat ben poc.

Dones, on som? Escrivim els nostres propis contes, que la nostra història sigui això, la nostra i escrita des de la nostra mà i sense la reproducció d'estereotips. 


divendres, 3 de juliol de 2020

Relatiu


A cops et sé vagant a prop
en les nits de poca lluna.
T'esmunys com un escurçó
sota la pell quan somnio.
Immòbil,
banyada de suor freda,
gèlida,
sense batec,
com ofec que engoleix el temps.
Soc paret fins que te'n vas
pensant que no t'he sentit.
D'aquests hiverns en tinc sovint,
però a l'alba torna la primavera,
floreix l'ametller i canta la merla.
Llavors és quan navego entre aigües
manses i cels d'un blau intens on
gairebé m'hi emmirallo.
Ballant,
saltant,
bategant
com el temps ara sense hores.

Núria Sagués


dimecres, 1 de juliol de 2020

Tan sols la paraula nua




Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.


divendres, 26 de juny de 2020

Endreçant



Endreçar segons definició del diccionari: arranjar bé, deixar un lloc ordenat i net.

Fa uns dies vaig fer un apunt sobre què érem o preteníem els que escrivíem en un blog i vaig deixar les preguntes a l'aire. Sembla ser que avui n'he tret una petita conclusió, però abans voldria explicar l'anècdota que m'hi ha dut.

Fa uns anys vaig escriure un relat curt, un conte, i vaig fer allò que fas quan ets novell, il·lusionar-te al màxim. Em van proposar fer un seguit de presentacions en casals o llibreries, fins i tot un parell a la capital. En cada presentació explicava molt francament que no era escriptora ni pretenia ser-ho, que senzillament el que escrivia era només fruit  del que duia a dins.

Recordo que hi havia una llibreria que oferia als seguidors de la seva web, l'oportunitat de deixar-hi un comentari sobre qualsevol dels llibres que tenia exposats. Al costat de la portada del meu, hi vaig llegir comentaris que havien deixat els amics o coneguts que havien assistit a la presentació. Eren comentaris d'aquells que veus de lluny que t'estimen, perquè tu saps que el que has escrit té més valor sentimental que literari. A hores d'ara encara me'ls estimo més.

Un dels comentaris, emparat sota l'anonimat, em va deixar ben clar que el meu conte no deixava de ser una redacció típica d'adolescents. Dir-vos que llegir el que ja sabia, d'entrada em va trasbalsar una mica. Dir-t'ho tu mateix o que t'ho digui algú d'amagatotis, no és ben bé el mateix.

Clar que, si tens en compte que has fet una tirada minsa de llibres i que els que havien assistit a l'acte eren només amics, tret d'una persona, aviat en treus l'entrellat.

Anònim, sé qui ets! Ho vaig intuir immediatament, però no t'ho vaig dir mai. El que encara no saps i t'ho dic ara, és que mai m'ha sabut greu redactar com una adolescent, perquè vol dir que ho faig amb el cor jove.
I ara dic: escric en el blog per compartir els meus pensaments, essent mestressa del que hi expresso i de la manera en què ho vull fer.

Vet aquí!

dijous, 25 de juny de 2020

La cadira



La meva no és una cadira qualsevol, 
té un encoixinat tan tou que sembla plastilina 
i un reixat petit porós com un panell de mel.  

L'espatllera de metall engalonat em cobreix  
tota l'esquena i és guardiana de sotracs inoportuns 
i de freds que puguin arribar de trascantó. 

La meva no és una cadira qualsevol, 
les seves potes són rodones com la lluna 
i vestides de goma flonja per a rodar sense ensopegar.
Al capdavant, entre una i l'altra, 
hi aguanten una petita trona
per deixar-m'hi reposar els peus.

La meva no és una cadira qualsevol, 
quan engego i poso primera, 
somriu per sortir al carrer. 

Núria Sagués

dilluns, 22 de juny de 2020

El vestit vell


Poema de Joana Raspall

Duc un vestit antic de seda forta
que, de tant dur-lo, m'ha emmotllat la pell.
El gest més ferm queda travat per ell
i el crit més viu fa so de fulla morta.
Em cansa forcejar en la lluita vana
de retrobar el mot just, l'acord real.
El vestit vell m'estreny fins a fer mal
i tremolo del fred que m'encomana.
Enyoro la nuesa beneïda
que em deixava indefensa en el neguit,
quan tot podia ser viscut i dit
al compàs jove que no té cap mida.
Sota la pell del meu antic robatge
soc viva, malgrat tot, i soc rebel,
i amb els que lluiten forjo el mateix cel
de llibertat, des del meu esclavatge.

diumenge, 21 de juny de 2020

A canonades



He passejat pel poema La vaca cega de Joan Maragall i se m'ha obert un ventall de preguntes.

I si la vaca que descriu el poeta no fos cega, sinó coixa o sorda? O fins i tot i si tingués d'altres peculiaritats o diferències de les que la vida o el pas del temps envia?

El primer que m'ha vingut al cap ha estat el mon de la discapacitat o, com ara en diuen, diversitat funcional, el qual sempre ha hagut d'estar en lluita per una igualtat social, per uns drets que gairebé mai arriben. La seva lluita, lamentablement, fa sempre un pas endavant i dos enrere.

Ara que semblava que començàvem a fer un pas una mica més llarg, tinc la sensació que de cop ens trobarem amb l'herba segada sota els peus. Qualsevol cosa passarà al davant d'aquestes necessitats. Qualsevol cosa, com ara comprar tancs de guerra, abans que material i protecció sanitària.

Ara que estic escrivint me n'adono que és un tema llarguíssim, que no cap en un apunt i que per tant no puc desenvolupar-lo com caldria. Deixo aquests quatre pensaments com a recordatori per si mai el reprenc.

Em quedaré amb el final del poema i procuraré, com la protagonista, que el camí que he deixat enrere sigui inoblidable per poder seguir endavant i, si pot ser, brandant el braços al vent, per captar bé l'essència d'estar vius.

...vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Per a mi, és un poema potent i realista com la mateixa vida.

dimecres, 17 de juny de 2020

La música dels sentits


(imatge d'internet, propietat del seu autor)

El meu cap sempre balla,
en el meu cap sempre hi balla de tot,
hi balla tothom, hi balles tú.

Hi ballo amb un cos sencer imaginari,
sense escletxes, sense traves,
des de la pell als sentiments.

En aquest cos tan meu,
en soc mestressa del ritme i el compàs.

El meu cap sempre balla,
hi balla la mar brava, l'onada arrissada,
el plor sanglotat i la calitja enfebrada.

En aquest cos tan meu hi balla la calma,
i el so de l'onada dolça de matinada.

El meu cap sempre balla,
descalç i lliure dins d'ell mateix.



© Núria Sagués

dimarts, 16 de juny de 2020

D'oca a oca i tiro perquè em toca.


(imatge propietat de Xtec.cat)

Pandèmia, segons definició del diccionari: malaltia epidèmica estesa a molt països i que afecta molt individus del mateix país a la vegada.

Des de la pròpia pell de supervivent d'un d'aquests estralls mundials, avui he recordat un fragment del meu conte La xarranca, on la protagonista imagina com va ser envaïda una nit quan era infant. Ho explica des del record d'una nena d'uns vuit anys, a qui li va tocar viure en una època dictatorial, en la qual la religió i la por al pecat marcaven les seves vides i les peculiaritats havien de ser amagades.

Així ho relata:  una espessa boira negra s'estengué durant la nit. recobrí les cases. Entrà per les escletxes de portes i finestres de les llars no senyalades. Cercava els fràgils cossos dels nens...

Les seqüeles d'aquella plaga perduren encara avui en alguns supervivents: greus afectacions neurològiques,  insuficiències respiratòries i un munt de cossos malmesos amb paràlisis i coixeses... Durant anys aquest col·lectiu ha estat ignorat i si algun cop ha alçat la veu, gairebé a ningú li ha importat.

Què m'ha portat avui fins aquí? Per què remoure boires negres seixanta sis anys després? Doncs perquè sembla que la història es repeteix, però aquest cop engoleix els cossos fràgils dels més grans, d'entre els quals queden ja pocs supervivents d'aquella negligència.

Mateix procés a nivell invasiu? Mateixa trampa estadística? Mateixa política?

Seixanta sis anys després poc hem après i ara menys, perquè hi ha una gran càrrega deshumanitzadora, a voltes tan forta com la del propi virus. Es palpa al carrer, amb la superioritat d'alguns, éssers immunes a l'empatia i a les mesures preventives.  Son els de l'aparta't tu si no t'agrada; els del Jo i només Jo. Els reconeixereu amb les mascaretes al canell o embolcallant el coll, o senzillament sense res, fumant o parlant pel mòbil. Sabent-se hereus de l'espècie humana, ja no els cal guardar cap tipus de distància.

Cap rancúnia cap a ells, només llàstima. Malauradament, crec que potser tot el que es veu per fora, és tot el que tenen dins.

Guardem-nos de les estadístiques i fem servir el sentit comú, que l'experiència dels nostres avantpassats ens serveixi.

Per acabar us deixo aquesta dita: hi ha mentides, grans mentides i estadístiques!

Salut a tothom!

dilluns, 15 de juny de 2020

Acta martyrum



Vaig conèixer l'escriptor Vicenç Ambrós tot just quan acabava de publicar la seva primera novel·la Des de la mort, amb amor. El descriuré com un escriptor polifacètic i treballador que viu apassionadament cadascuna de les seves obres i per això fa que sigui tan engrescador llegir-les.

Vaig tenir la sort de convergir amb ell escrivint a Relats en català. Amb ell i amb altres "relataires", com Antoni Casals i Sílvia Romero, amb els quals vaig compartir excel·lents moments. Ells,escriptors nats, van seguir camí. Jo he fet un llarg parèntesi dedicant-me a d'altres aficions, però no els he perdut la pista i ara que he tornat a fer punxa al llapis, us faré cinc cèntims de la seva trajectòria literària.

Dic tot això perquè enguany en Vicenç Ambrós ha escrit un nou llibre on ens convida a fer un tomb en el temps i a l'espai d'aquesta nova aventura, que té tota la pinta de fer-nos ballar el cap fins l'últim moment. 

Acta martyrum és el títol de la novel·la guardonada amb el Premi Sebastià 
Juan Arbó 2019.

dijous, 11 de juny de 2020

Juliol

Enguany, estic fent un recull de dones catalanes poetesses, filòsofes, cantants i pintores que, per un motiu o un altre, m'han captat l'atenció, bé sigui pel moment en el qual han viscut o per la vida que han portat. Mitjançant la seva obra, algunes han plasmat la repressió que han patit i pateixen les dones al llarg de la història.

Avui penjaré un poema de Caterina Albert (Víctor Català), que potser no és que sigui el més representatiu de la seva obra, però que m'ha semblat potent.

El Cant dels mesos (1901): Juliol
Juliol roent, roent,
ubriac de llum i de vida;
Juliol roent, roent,
passa corrent!

Portes el deliri als ulls
i en la sang les foguerades;
portes el deliri als ulls
i tot tu bulls!

Deixaràs els camps rostits
i escaldades les parpelles;
deixaràs els camps rostits
i els esprits entenebrits.

Ton deliri destructor
ofega en son si la vida;
ton deliri destructor
crida a la mort,
que mai fa el sord.

 No t'estimo, Juliol,
lasciu com una bagassa;
no t'estimo, Juliol,
roent d'un sol,
erm de consol.

Juliol roent, roent,
ubriac de llum i de vida;
Juliol roent, roent,
passa corrent,

passa corrent!


dimarts, 9 de juny de 2020

Descans



Petites espurnes passejant pel teclat: poema

Descans

Estirada a la riba de la platja escolto,
el vent que passeja les boires
com cotons de caramel.
La mar gronxa l'aigua fresca
que pentina sota els meus peus.
Lliris blancs damunt el pit
em fan acaronar el cel.
Gronxa'm, gronxa'm,
que ja he aclucat els ulls.

Núria Sagués

dilluns, 8 de juny de 2020

Exhibicionista versus narcisista


(Imatge d'internet. Propietat de l'autor/a)

El meu apunt d'avui, més que unes reflexions, són unes preguntes i per tant he deixat la meva reflexió a l'aire. Estic gairebé segura que molts també us les haureu fet algun cop i que n'haureu tret les vostres conclusions.

Se m'ha acudit preguntar-me si els usuaris de les xarxes socials que no les fem servir per a ús promocional professional som en realitat els exhibicionistes del segle XXI, tirem cap a un  narcisisme modern o som una amalgama de tot plegat.

Ja sabeu que m'agrada consultar el diccionari. Les seves definicions sempre ens donen ja un bon fil per estirar:

-Exhibicionisme: -Desig persistent i excessiu d'exhibir-se; tendència patològica a mostrar els propis genitals en públic.

Què recordem dels exhibicionistes del segle passat? Recordo que al meu carrer hi havia un home que tothom temia, els grans perquè havien de vigilar els petits i els petits perquè érem advertits de que si veien de lluny el senyor Pere, fugíssim corrents. Poc que ho enteníem, però ho fèiem.

Ens deien que el tal senyor Pere era inofensiu, però que patia una "malaltia" que li feia fer coses estranyes. Crec que més que por, això ens intrigava.

Aquí deixo la meva pregunta: Què preferiria ara aquest senyor, Intagram o facebook? Creieu que hi ha gaires diferències entre abans i ara a l'hora d'exhibir-se en públic o només el mitjà per a fer-ho?

I dit això, els que assíduament escrivim en un blog les nostres reflexions, els nostres poemes... Som també, en certa manera, exhibicionistes d'emocions?

Anem altre cop a consultar el diccionari.

-Narcisisme: -Admiració excessiva i exagerada que sent una persona en vers ella mateixa
Equiliqua! Tanmateix semblen dues actituds ben diferents, però no hi haurà, ni per petit que sigui, algun punt en comú entre elles?

Si abans hem dit que de qui s'exhibeix o ensenya els seus atributs se'n diu exhibicionista, no podria ben ser que actualment els que ens despullem l'interior davant les xarxes en forma de blog, no som alhora narcisistes i un xic exhibicionistes, ja que per mitjà de les nostres lletres ens agradem fins el punt de reflectir-nos en el gran mirall universal?  

dissabte, 6 de juny de 2020

Mala ànima



Mala ànima. Persona de mals sentiments, segons la definició del diccionari.cat.

L'expressió de l'àvia, el seu llenguatge corporal i la seva impotència a l'hora de descriure aquell veí que cada dia pegava el seu desnodrit burro, a la cort de casa seva, gairebé fins a matar-lo (paraules literals seves), em diuen que la definició és escassa.

Aquests dies m'hi han fet pensar tots els esdeveniments que llegim. Aquí, amb la repressió policial que vàrem patir i patim els catalans, o a l'altra part del món, com pot ser l'assassinat de George Floyd o dels cents d'esdeveniments socials reprimits amb extrema violència. També la violència masclista que no sembla tenir aturador i malauradament moltes i moltes d'altres.

Tot això m'ha fet reflexionar sobre l'ànima i el cos i he pensat si no hi té res a veure aquesta mena de culte al cos que la societat imposa arreu. Aquest missatge subliminal, però alhora contundent, de prioritzar el cos, de venerar-lo amb dietes, amb exercicis, fins a hormonar-lo psicològicament. Cossos curulls d'adrenalina, que cada cop necessiten més dosi i mai estan satisfets del tot. On va a parar tota aquesta energia supèrflua? Potser n'haureu vist algun de cos d'aquests, suat, bordant en un semàfor dins el seu cotxe o damunt un patinet elèctric, jugant a bitlles amb els transeünts que passegen per la vorera o insultant fins a fer por en un partit de futbol infantil.

I els que tenen bona ànima? A racó, perquè no té prou reconeixement social la persona que té bona ànima. Segons a on és titllada de poca cosa i a segons a quina edat això fa mal. Per sort, n'hi ha un munt dins del voluntariat, però són només un gra de sorra en una platja.

A tenir bona ànima se n'aprèn de petit, a casa, a l'escola, al carrer, al veïnat. Crec que aquesta és una assignatura pendent de recuperar, hem de dir prou a la publicitat enganyosa que ensenya com a més valuós l'embolcall i una fortalesa mal entesa i rebutja les bones maneres.

A qui li interessa que les coses no facin un tomb?

dijous, 4 de juny de 2020

Reflexions sobre el confinament extern i la llibertat interior


De més verdes en maduren, deien els avis. I en moments com aquest em ve al cap la seva dita, que aleshores em costava d'entendre. No m'ho hagués cregut si m'haguessin dit que en pocs mesos la meva vida faria un tomb tan gran (bé, la meva i segurament la de molta gent), com tampoc que en quatre dies passaríem a socialitzar-nos d'una manera tan diferent i, si m'ho permeteu dir, fins i tot molt més sincera i autèntica.

Alguns hem redescobert dins del nostres caps els consells dels nostres avantpassats i hem recuperat la vida senzilla de subsistència que tenien amb una vida molt més feixuga que l'actual. Aquests últims mesos les nostres necessitats bàsiques han estat cobertes amb quatre coses, com feien ells: la farina per fer pa, l'aigua i l'escalfor de la llar. No puc comparar la sanitat perquè a nosaltres ens l'han robat els poderosos i els mals polítics, però ells ni la van arribar a tenir. He recordat com el besavi assecava les granes del tomàquet per fer planter i ho he fet en aquell test oblidat del balcó.

No té preu descobrir que tens noves prioritats i que tens més fortalesa mental, que has prioritzat les amistats instintivament i que allò que tant et preocupava ha deixat de tenir sentit.

Hem recordat, però sobretot hem actuat i accelerat la innovació i la creativitat. Hem compartit vídeos, experiències i estic gairebé segura que molts hem fet neteja d'antics contactes enquistats que teníem al mòbil. Particularment he perdut "el que pensaran" o  el "que diran" No temo mostrar-me amb una altra imatge perquè estic, en definitiva, més viva.

M'he angoixat davant la possibilitat de perdre la salut en aquesta situació descontrolada i he patit per les meves excompanyes infermeres. No he sortit ni un sol cop a aplaudir a les vuit, perquè he tingut vergonya aliena per no haver escoltat des de cap balcó o finestra a picar pots o cassoles contra aquells que han permès que els sanitaris exposessin la seva vida i la de llurs famílies. No he aplaudit, perquè si jo hagués estat allà a les trinxeres, se m'hagués revoltat l'estómac de veure com entén la gent l'agraïment.

Ja vaig superar una pandèmia, però no entraré en detalls del preu que n'he pagat. No tinc ni idea de si superaré aquesta, però sí que soc conscient que la recuperació serà dura i no parlo només de l'econòmica, sinó de les seqüeles de tot tipus que deixarà. Preparem-nos emocionalment i estiguem disposats a seguir teixint la xarxa per recolzant-nos mútuament, doncs dels tot poderosos només ens arribaran mentides de poltrona. Tornem a fixar-nos en l'ocell que reposa a la branca i gaudim de l'olor de la terra mullada mentrestant. Engeguem l'engranatge amb la ment oberta per activar aquesta nova vida que ens espera, que haurà de ser solidaria o no serà. 

dimecres, 3 de juny de 2020

A fora i a dins



De nou agafo la meva enyorada ploma, de nou deixo volar coloms. Feia massa temps que no escrivia.

L'apunt d'avui havia de ser un poema, però m'he adonat que el volia deixar lliure de mètrica, lliure del tot fins i tot de ser un poema lliure.

A fora i a dins

Gairebé ni són les deu. Quatre persones a la platja, ni petjades a la sorra,  ni vent que la despentini.

El sol matiner només ha entebeït l'aigua, però ja té ganes de banyar-s'hi. Un petit onatge murmura suaument sota els peus de la nena trista.

Pas a pas, l'aigua li va absorbint la sorra, se li escola sota els dits dels peus, de baix a dalt, pels genolls, la panxa, els braços, fins que ja li sura tot el cos.

Tombada panxa enlaire i amb les orelles a dins, escolta el so de la mar. Deixa els braços mig a fora, com a uns rems que no mouen la barca. Dels peus en fa timó, que només mourà si l'arrossega alguna inesperada corrent.

El cap mig a dins, mig a fora. Tanca els ulls però, no sense mirar les boires just un moment, abans d'endinsar-se en el seu món de fantasia.

A dins, les orelles li capten els sons de la mar, a fora queda tot com allunyat, ressona alguna veu, potser la sirena d'un vaixell. A dins entra en una comunió de sons, els propis, el cor, el buf dels pulmons i la seva imaginació, a fora, només l'escalfor i el plaer del pessigolleig a la pell.

Juga amb la respiració, lenta o fort, l'aire pel nas o per la boca i els sons els modela segons s'inspira: com una alga o com un peix de terra i mar.

Un raig de sol ja li travessa la parpella, per avui tot s'ha acabat, mou lentament els rems i el timó per tocar la riba, a poc a poc de nou s'escola l'aigua, aquest cop, de dalt a baix fins tocar ja la sorra fina.

I camina...