Bona nit, bona nit!!!!

No podia esperar a demà , per dir-vos que més vuitanta persones (segons una font fidedigna que va fer el recompte i la pròpia llibreria) han vingut avui a la presentació-exposició. Jo no he pogut moure el cap de la taula amb les signatures, però m’ho he passat molt bé. Estem més que contents. La infinitud dels eclipsis ha volat i La xarranca li ha fet de companya en el camí.

La veritat és que presentar o exposar a la llibreria La Gralla de Granollers, ha estat un plaer. L’escriptor Joan Sala, ha fet una magnífica presentació de l’acte.

Pels que no us ha estat possible venir i voleu veure l’exposició d’en Narcís ho podeu fer fins el matí del dia 8 de novembre, a la quarta planta de la llibreria.

Quan tinguem les fotos ja us faré un enllaç. És que aquest cop en Narcís no n’ha pogut fer i ens les enviaran els amics.

Sopeta una, sopeta dues, sopeta tres...

Gallina vella fa bon caldo.

Un refrany que avui agafaré en el sentit més estricte de la paraula.

És una recepta que havia vist fer un munt de cops a la meva àvia, cada vegada que es trobava malament o tenia cura d’algun malalt que havia perdut la gana.

Una olla d’aigua
Un pit de gallina de pagès
Una ceba
Una patata petita
Sal

Primer, feu bullir amb l’aigua el pit de gallina una bona estona (si ho preferiu, traieu la pell). Després, hi afegiu la ceba i la patata pelades i la sal a gust. Quan s’hagi reduït el brou i el tall estigui ben cuit, el podeu retirar del foc.

El caldo el podeu fer servir per beure (a l’estiu fred i a l’hivern ben calent) durant el dia, o el podeu fer servir per fer una sopa que s’anomena: sopa escaldada.
Aquesta sopa consisteix en posar una llesca de pa de pagès torrat en un plat i afegir-hi un got del brou calent a sobre. La llesca en pren tot el suc i queda tova.

També es pot fer amb sèmola de blat o d’arròs. En un cassó, s’hi posa una quantitat aproximada d’un got i mig de caldo i s’hi afegeixen un parell de cullerades de sèmola. És deixa bullir fins que s’espesseix. Es cou en pocs minuts.

Mirada enllà

Darrere aquesta rosa blanca
de marfil, s’hi perfila l’absència
des de fa temps.

Dins les pupil·les
hi ha guardats els teus records;
dins els mars blaus, les pors.

La tristesa s’amaga
darrere els teus silencis;
només la mirada perduda
delata fred i solitud.

Què serà aquest cop?
¿Una remor d’aigües bramant,
un tro a cel obert?

Potser res i tot.
Les ombres són lladres de sons
per a aquells que no parlen.

© Núria Sagués

Plou!

Quin vici això de fer relats!

Plou!

Quan plou m’agrada amorrar-me al vidre de la finestra com quan era menuda, i enganxar-hi ben fort la galta esperant que aquella gota que baixa mandrosa pel vidre passi prop de la meva boca.

Abans ho feia sense dissimular, l’edat m’ho permetia; ara tinc la boca i els ulls tancats i només m’ho imagino. Els records s’amunteguen per uns moments, i només la fredor de l’aigua, o algun tro em desperten uns instants.

Veig baixar les llàgrimes del cel enterbolit de negres boires; les veig com entre elles s’ajuden i com s’ajunten i fan camí per acabar en una gran bassa. Les grans gotes convertides en rierol enllustren les llambordes del carrer deixant-les d’un polit immaculat, fins que algun transeünt, a qui el xàfec ha enxampat d’imprevist, les embruta de fang flonjo en trepitjar-les.

Les fulles febles dels arbres que han estat arrabassades de les branques cauen al terra i fan de petits vaixells, i xuclades pel corrent fan carrera carrer avall. Potser alguna porta de capità una formiga al damunt que es creu sorpresa per un marejol.

Tot això em deixa captar de la natura tots aquests sentits; i sóc feliç de veure que puc gaudir-ne aquí i ara, a l’aixopluc, tot i que algun cop no puc deixar de pensar en tots aquells qui, en països llunyans, no són tan afortunats.

Crec que els bons records sempre seran això: records que ens fan volar amb la flaire de la terra molla, de l’herba humida, amb l’essència sola. Llavors respiro a fons i carrego d’aire net els pulmons.

De blau net queda el cel quan tot ha passat si és de dia; de negre brillant, si és de nit. A poc a poc, veig sortir la gent dels portals com els cargols quan vas al camp. La vida i el seu cicle, què hi pot haver de millor?

Presentació al "meu poble"

El proper dijous a la llibreria La Gralla de Granollers presento a dos quarts de vuit del vespre, el meu primer poemari La infinitud dels eclipsis junt amb el fotògraf Narcís Civil i Mascaró, que exposarà una mostra de fotografies seves: La veu en “off” de la fotografia.

L’escriptor i poeta granollerí Joan Sala Vila farà la presentació de l’acte.

Us deixo penjada la invitació per si els que viviu a prop voleu o podeu venir. També per tots els que viviu lluny, encara que no pugueu, perquè m’acompanyeu sempre des del vostre bloc.

Fotografia © Narcís Civil i Mascaró

Sopa de lletres

A la tardor i a l’hivern ve de gust una bona sopeta calenta o un bon puré de verdures (de pastanaga, de carabassa, de carbassó...)

Com a repte particular per conduir la crisi econòmica per la que estem passant tots plegats, m’estic plantejat dedicar-me a fer un recull de receptes, fetes amb pocs calerons i que feia la meva besàvia després de la guerra. Encara en duc alguna al cap perquè me les havia explicat la meva àvia.

-Sopa de farigola o de pa amb un rovell d’ou, pels vespres.
-Escudella barrejada de primer i escaldums fets amb la carn de l’olla, per les festes.
-Llegum amb un tall de cansalada viada a la braça, entre setmana.
-Arròs a la cassola amb sardines fresques, els dijous.
-Raïm, pa amb tomàquet i arengada, per berenar.

-Truita de cigrons cuits...

Vull comprovar per quant em surt cuinar com ells, al cap i a la fi, no els va anar tan malament, perquè han viscut tots ells saludablement una pila d’anys. Bé que ara, els aliments estan coberts de pesticides i de que nosaltres anem plens de nervis i que per adobar-ho portem un bon descontrol horari... Però que hi perdo fent la prova? No em vull desanimar i, demà mateix començaré per fer el puré de carbassó. O potser una sopa de lletres?
Ara rai que tenim el minipimer!, l’estri que va inventar el senyor Gabriel Lluelles (ho sé perquè vaig veure’l a TV3, segurament en motiu de l’homenatge que li va fer EL FAD).

Amb tot això m’ha vingut al cap la quantitat d’inventors, que ni se’ls deu haver tingut mai en compte! Sort que s’han recordat del senyor Lluelles a temps.

Tens un racó dalt del món

Els qui em coneixeu sabeu, perquè m’ho heu sentit dir, que no m’agrada participar en concursos literaris. Quan algú em pregunta per què, responc que perquè ja no tinc necessitat de competir.

I, ara a que ve això? Us preguntareu.
I jo us explicaré que avui he participat en un joc literari diferent. Veig que no posa en competència a ningú, sinó que estimula a la participació i que hi pots concursar una o més vegades, depenent de les ganes que en tinguis.

Es tracta del bloc de l’escriptor Jesús M. Tibau (tens un racó dalt del món). En sóc seguidora des que el vaig descobrir fa temps entre els enllaços del meu amic Antoni Casals (secunaria memòria) i també al bloc de TUMATEIX llibres.

No us explicaré com funciona el joc perquè us faig l’enllaç directament a on ell ho fa.

Us animo a que li feu una visita ben llarga perquè hi té moltes coses interessants.

Reflexió

Cua de sargantana

De cop m’ha vingut al cap comparar la vida sentimental amb la cua de les sargantanes. Quines coses!

Les recordo al pati, corrent esbojarrades per amagar-se a cada escletxa descalçada de la paret, i ara penso que segurament elles em devien veure com un gran ciclop a prop seu. Quina por, pobretes!

Algun cop en la seva aferrissada fugida se’ls havia quedat enganxada la cua en alguna rebava de l’arrebossat de la paret, mig fet malbé pel pas del temps, i la cua es movia frenèticament durant una estona tot i que havia perdut el cap.

Ben cert era que m’impressionava; sort que sabia que al pobre animal li tornaria a créixer.Ah! Estic aquí; ja sé que me n’he anat pels núvols, però ja he tornat.

Deia que comparo la nostra vida sentimental amb la cua de la sargantana, però no amb el tros que perd el cap, sinó amb l’altre, el que queda per regenerar-se. Això sí, ens queda un petit senyal, el que ens avisa el proper cop. Un senyal com el de la petita cua del rèptil que, a vegades, si no s’hi està atent, ni es veu.

Fotopoema

Avui m'he llevat artista i poetessa. Aquí teniu el resultat

La dona dels cartrons, un altre relat meu

Aquests dies estic poc inspirada per escriure notícies i vaig endreçant l’ordinador. Espero que us agradi aquest relat.

La dona dels cartrons

— Si l’haguéssiu vist anys enrere! – deia la gent.

Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: de cos menut però de caminar altiu, lluïa els seus bonics vestits i anava la perruqueria setmanalment... Venia de bona família i s’ho podia permetre.

Si bé és cert que gairebé sempre havia d’anar sola a tot arreu, perquè s’havia casat amb un artista que sempre tenia una excusa per marxar de casa sense ella, ho portava prou bé; ja s’hi havia acostumat a aquella vida i no semblava que la molestés gens.

Crec que va ser a setanta anys quan va fer el tomb; els que l’havien coneguda de jove i els veïns començaren a veure coses rares i a sentir-li dir que no tenia diners.

Començà a no arreglar-se els cabells, després a descuidar altres parts del seu físic i a relacionar-se poc. Al cap d’un temps, va començar a sortir als capvespres com una ànima en pena, amb una pinta gairebé irrecognoscible, arrossegant uns espardenyots vells. A vegades, algú li preguntava si es trobava bé; però ella s’esmunyia fent veure que ni el veia ni el sentia.

Vagava pels carrers per recollir papers i cartrons i endur-se’ls a casa; fins i tot l’havien vista barallar-se amb altres “recol·lectors” més joves per una peça o per un piló de diaris bruts. A partir d’aleshores, el seu vocabulari refinat quedà de cop oblidat i fou substituït per paraules grolleres. De dia, es deixava veure ben poc, sinó era a la botigueta del barri on anava a comprar un tall de cansalada i uns cigrons cuits.

El marit, que no entenia el canvi o tant li era, cada cop va anar allargant més les seves escapades i ella, gairebé, acabà vivint en companyia de totes les deixalles que acumulava.

La situació va durar gairebé deu anys, fins que ella ja no pogué arrossegar aquells farcells de papers i cartrons. Va desaparèixer dels carrers i quedà empresonada al llit, fins que un dia el marit decidí ingressar-la en una residència i des de llavors al seu historial hi aparegué aquest curiós nom: “Síndrome de Diògenes”.

(© del meu recull de contes i relats enregistrats)

Avui va de cuina

He trobat aquest bloc: El bloc de La cuina de la mel. Us faig l’enllaç per si voleu donar-hi un cop d’ull.

Una mica d'ego

Em van fer una entrevista on line!
Primer no gosava però ara, tinc ganes de compartir-la amb vosaltres i també agrair-li a l’entrevistadora l'oportunitat que m’ha donat. Us convido a que visiteu el seu bloc.

Per a tu Maria Rosa

Avui 24 de setembre de 2008.

ESTENC LA MÀ

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

Miquel Martí i Pol

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es moues mou

amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d’ara mateix, el càntic que commou,

l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

DEPENC... DE QUI DEPENC?

Avui em dono el “dret a queixar-me” (que vindria a ser, si fa o no fa, sinònim de derecho a la pataleta).
He consultat als “experts” i m’han dit que té mala traducció. Al final he agafat el suggeriment que em va fer en Víctor.

Se sent molt a parlar de la Llei de la dependència, i a mi no se’m mou ni una pestanya quan en parlen. No els vaig creure, ni els crec. Les persones dependents i els seus familiars, llastimosament, saben molt bé el que significa aquesta paraula.

També els ajuntaments s’omplen la boca amb el pla de la mobilitat, però al seu cap només hi tenen gravats els cotxes i les bicicletes. Havies tu pensat que una cadira de rodes o un scooter, que hi està inclòs? Ai!

És més fàcil i bonic pintar una línia a terra i unes quantes bicis que no pas arreglar les voreres perquè siguin accessibles per a tothom? A qui li importa que se t’encalli la roda en un forat, que no puguis accedir a una botiga acabada de remodelar o que no puguis pujar sol a l'autobús? A vegades em quedo bocabadada veient com construeixen una barrera arquitectònica en una obra nova i fan els ull grossos aquells qui hi hurien de donar el vist i plau.

I no parlem del problema que ja tenim a sobre: la circulació de les bicicletes per dalt de les voreres. Jo ja hi he tingut algun ensurt. No s’ensenya educació vial com s’havia fet abans. Recordo que quan algun de nosaltres travessàvem la carretera per un lloc que no corresponia, un guàrdia ens feia recular i passar per on calia.
Ara quan se’ls hagi escapat de les mans i hi hagi hagut molts accidents, treuran una llei nova —però que ja existia fa cent anys!
La gent per la vorera, les bicicletes i els vehicles per la carretera o pels llocs reservats per circular-hi.

Per mi, no ser dependent és poder anar allà on es necessiti amb les ajudes tècniques que calguin, però sense que t’acompanyi ningú; per aquest motiu crec que autonomia, mobilitat i accessibilitat ha de ser un triumvirat.

Ment sana in corpore sano

L' envelliment

Penso, segurament com molts, que l’edat de la persona no està en relació amb la que consta a la partida de naixement.
Però sí que cadascú porta el seu propi rellotge; és clar que no serà el mateix veure l’hora des de la perspectiva d’un Rolex —i no m’agrada dir marques— que la que es vegi en un rellotge sense marca. Senzillament, perquè el que tingui “la sort” de dur el de marca podrà dur segurament una vida laboral molt diferent.
La feina i la qualitat de vida crec que sí que determinen part de l’envelliment. No és el mateix, ni de bon tros, fer de pagès o anar a pic i pala, que estar assegut en una oficina vuit hores.

Si no recordo malament, quan vaig fer la carrera ja vaig estudiar l’envelliment, el perquè i el com; però aquest no és la mena d’envelliment que em porta a reflexionar sobre el tema avui.

Tampoc no puc allargar-me aquí al bloc, on els escrits solen ser curts. El tema pot donar molt de si.

Ara se m’acut que compartir experiències amb els més grans pot ser una manera de no envellir per dins. Una altra manera pot ser fer orelles sordes a totes aquestes campanyes publicitàries (sobretot abans i després de l'estiu) de cossos déus. De segur que vosaltres pensareu en un munt.

M’entristeix que la vellesa, que sempre he vist a casa com a natural, es vagi convertint en una malaltia. Perquè així sembla; si no, fixeu-vos-hi bé i reflexioneu- hi. Mireu la televisió o la premsa: hi ha un munt de productes que diuen que endarrereixen l’envelliment! I si anem més lluny, experiments i més experiments; això sense comptar amb els de clíniques d’estètica que proliferen arreu.

No hi deu haver ningú a qui li agradi envellir; però abans es veia com un procés natural. Recordeu els nostres avis quina percepció tan diferent en tenien.

Potser ens cal cuidar més l’interior —al qual no li calen potingues— amb autoestima i acceptació o el que més li convingui a cadascú. Cada etapa deu tenir les seves coses bones, no? Veig clar que no m’agrada que m’aclaparin!

Mentiria si digués que no hi penso, en la vellesa, però treballo el tema. Aquí us deixo tots aquests interrogants que m’han vingut al cap:

Fa por la vellesa? I si en fa, a què és degut:

- Al canvi fisiològic? Com per exemple, a no tenir arrugues, no fer ulleres, no tenir papada?

- A no tenir èxit, a no ser el centre d’atenció?

- A la soledad?

- A ser una càrrega?...

En fi..., coses meves!

Salvador Pàniker: El derecho a "dimitir" de la vida

Article de Salvador Pàniker al diari EL PAIS

Paradetes de productes ecològics

Avui al meu poble hi ha hagut la petita fira de productes ecològics que fan mensualment. Aquesta vegada hi he vist un estand on se’ns mostraven algunes de les diferents classes de raïm.

N’he fet la fotografia i de pas us deixo la informació que he trobat al Google També he visitat la paradeta de pa i pastisseria artesana, fa tot tan bona pinta!

Demà em penso fer un bon esmorzar!

M’agraden les paradetes ecològiques, però el que més m’agradaria és que ho pogués ser tot, d’ecològic, i també que cada cop hi hagués més gent motivada per aquest tema ja que hi hauria més demanda i el seu consum no seria tan car.

Algun cop encara tinc sort de poder assaborir productes de l’hort i degustar un tomàquet amb tota la seva aroma o menjar unes prunes collides fa poc.

Avui per tu, demà per mi?

En un programa de ràdio, vaig sentir part d’una tertúlia on es parlava del civisme, entre altres coses.
Va dir un dels contertulians, que més d’un cop havia estat insultat per haver fet algun comentari davant d’un acte, diguem-ne poc respectuós, d’algun usuari d’autobús.

Va explicar que li havien dit paraules grolleres quan havia demanat a alguna persona, que seia en un dels espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda, si podia deixar seure a una altra persona que havia entrat amb crosses...

Immediatament, se’m va engegar aquest motor de recerca que duc dins del cervell i em va venir aquesta imatge que us descric, perquè l’he vista i viscuda algun cop quan he anat amb autobús per la capital; si vosaltres hi penseu, de segur que també ho haureu vist.

No costa imaginar un autobús ple de gom a gom i en una parada haureu vist pujar una persona amb mobilitat reduïda, sigui amb bastó, amb crossa o, senzillament, d’edat avançada.

Si al passar pel control de bitllets, aquesta persona, no té gaire gent al darrere i el conductor posa en marxa, de nou, l’autobús, abans que la persona s’hagi pogut situar en un lloc més o menys ben agafada queda per uns moments sense empara, en un si cau o no cau. Per sort, els viatgers del voltant l’ajuden a estabilitzar-se.

Llavors ella, donant les gràcies, busca els seients reservats per a aquests casos i veu que estan tots plens; però tot i que entre ells hi veu algú que es fa l’orni— bé mirant per la finestra o fent-se el desentès amb els ulls tancats escoltant la seva estrident música—, no li gosa dir res i segueix subjectant-se tant com pot en una barra.

Un dels usuaris que no pot fer veure que no ha vist res — com fa la majoria de manera llastimosa —, suggereix educadament al despistat si podria deixar seure aquell senyor o aquella senyora que està en perill de caure a terra a la primera frenada brusca que l’autobús torni a fer.

El despistat, amb cara de pocs amics, l’engega a fer punyetes directament; però, davant les mirades de tots els altres, opta per aixecar-se de mala gana tot deixant anar una col·lecció de paraulotes. Després, sol baixar a la següent parada contrariat i amb cara de pocs amics.

Em pregunto: què passa? On és aquella solidaritat de poder ajudar els altres que abans, fins i tot, ens omplia de satisfacció?

Ser agraït és de profit

Ser agraït és de profit: refrany del bloc de Víctor Pàmies

Abans de l’estiu, vàrem tenir un ensurt amb el cotxe. Davant un semàfor d’un carrer molt transitat de Barcelona, vàrem quedar-nos parats sense poder arrencar. Immòbils veiem venir tota una gossada de cotxes pel darrere en direcció cap a nosaltres; vaig pensar que algun d’aquells vehicles no ens podria esquivar i se’ns enduria. Vaig quedar-me emporuguida asseguda al seient de l’acompanyant. Per fi, quan el semàfor es va posar vermell de nou, el conductor i jo vàrem baixar i vam intentar col·locar-lo a prop de la vorera. A poc a poc, i amb molt d’esforç l’hi vam anar arrambant.

Era una hora en la qual hi havia molta gent pel carrer d’Aragó i molts eren joves cepats, perquè me’ls vaig mirar com qui demana caritat i ningú no ens va donar ni un cop de mà, tot i que jo empenyia com podia, perquè no tinc ni un bocí de força.

Vaig recordar que quan jo vaig començar a conduir, hi havia com un codi d’ajuda entre els conductors; em va semblar estranya tota aquesta indiferència. Potser és, perquè encara penso com els de poble i allò era ciutat?

Quan ja ens vàrem posar a un costat, vaig trucar la meva estimada cosina Montse, que treballa a Mutual de Conductors. No sé per quina raó quan em passa alguna cosa d’aquestes del cotxe, per petita que sigui, em recordo d’ella com si fos la meva fada fadrina i la truco per demanar-li el telèfon d'ajuda a la carretera; no és què no el tingui, perquè és a la pòlissa, és perquè només sentir-la em tranquil·litza.

Em va donar, doncs, el telèfon i vaig telefonar a Mutual – de la que en sóc mutualista des de temps immemorables-; em van tractar de meravella, i, al cap de poc, teníem una grua i un mecànic que va valorar l’avaria. Se’n van endur el cotxe i ens van portar a casa amb taxi.

Aquest escrit el dedico a tots els treballadors d’aquesta gran casa que vetlla pels conductors, a l’amabilitat de la telefonista i del mecànic que ens van atendre i, sobretot, a la meva fada.

El meu sant

Avui és el meu sant. Estic contenta que els meus pares em posessin aquest nom, sempre m’ha agradat. Em poden dir com vulguin; hi ha qui em diu Nuri i em recorda la infància, i altres em diuen Núria i llavors ja em sento com una dona feta i refeta.

No he visitat la Vall de Núria des que era molt i molt petita, així que en tinc pocs, de records; però no se m’ha oblidat un petit carrilet que ens enfilava muntanya amunt per una via molt petita. També recordo molt de verd i un aire fresquet, i un blau al cel certament difícil d’oblidar.

Recordo que em van comprar una bola de vidre amb aigua dins de la qual hi havia la Verge de Núria i, si la movies, queia un munt de neu a sobre. La vaig tenir molt de temps a la meva habitació; veure com nevava em deixava embadalida.

Sempre penso que he de tornar a Núria, però tinc aquella por de trobar-hi un munt d’hotels i poc de verd. És clar que si no hi vaig, mai no ho sabré.

Ara he anat al Google i he fet la cerca i aquí us deixo l’enllaç.

Visibilitat

Un dels meus escrits que dormia des de feia temps dins l'ordinador.
La fotografia l'he tret d'Internet, no conec l'autor, però és magnífica.


Visibilitat

Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible; bé, doncs aquest no és el meu cas, que és ben bé tot el contrari.

Ni recordo quan vaig anar fonent-me; crec que devia ser a l’adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades. Pelut, molt pelut de portar tot això!

Cap als trenta, tenia molt d’enrenou en tenir cura dels fills, en portar les garrofes a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins als quaranta, no vaig veure la meva imatge altre cop en el mirall. La veritat és que em va sorprendre ja que gairebé ni la coneixia.

De nou reflectida pels aparadors!
—Vaja, alguna cosa meva fa marxar la invisibilitat!— vaig pensar.
Llavors em sentí lleugera, hàbil, múrria. Amb un poder a les mans que mai no hagués pensat tenir.
Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres.
Unes mirades furtives, i penses:

— Algun de la meva edat que em vol entabanar?
— A mi? —et tornes a preguntar, gires el cap i mires enrere.
— Doncs sí, és a mi; darrere meu només s’hi veu paret.
— Coqueta! —et dius en veu baixa.

Al poc temps torna l’amor.

— L’amor, l’amor! Ai, l’amor!
— Apa! Què dius, carrossa? Et castigues.
— No? —dubtes llavors.
— I doncs, què són aquestes cartes d’amor que reps?
— No, ho somnies! —crides per dins, et pessigues.
— Ai, quin mal!
— Existeixo! —rius davant del mirall; fas ganyotes i jugues amb ell a picar l’ullet, de costat, d’esquena, mitjà volta i apa!

Nova imatge: canvi de pentinat, canvi de roba vella per nova, per dins i per fora.

—Caram! T’has tret anys —diu la veïna.

I de cop veus que has tornat tota sencera i t’agrades tal com ets.

Un poema

Aquest poema el vaig escriure el mes de maig d’aquest any. Avui me l’han comentat al portal de Relats en Català, on el tinc publicat. Us l’escric al bloc.

Adéu

Què puc dir, si només és esbós
damunt del llençol de fonedisses
melodies del teu violoncel
i de petons sense passió.

Què puc dir, si voldria esborrar
cada instant de xafogor dels nostres cossos
i aquell punt en blanc
que s’ha fet gran al sostre
mentre fem l’amor.

Què puc dir, si les nostres orenetes
han emprès el vol empeses
per la gelor i el fred del desencís.

El carrer dels Especiers i el carrer del Garrofer

El carrer dels Especiers

Seguint amb la meva tasca de fotografiar, visitar i —si pot ser— saber una mica de l’origen del nom dels carrers, avui us presento aquests dos.

El carrer dels Especiers el vaig poder recórrer d’un costat a l’altre, però us he de confessar que del Garrofer, només en vaig fer la punteta del començament, just com qui diu per fer la fotografia de la cruïlla, ja que enfilava turonet amunt i queia un sol de justícia.

Pel que vaig veient —i com molts de vosaltres ja sabeu—, la majoria d’aquests noms vénen de les activitats que s’hi feien o pel cognom d’alguns dels propietaris de les cases que hi havia.

El carrer dels Especiers està al bell mig de Sant Feliu de Guíxols; és un carrer que baixa des de davant mateix de l’antic hospital —del qual també us en parlaré—, en perpendicular cap a la platja, i passa pel costat del Mercat Municipal, diàriament animat per parades de fruita i de flors.

Segons el llibre de la Biblioteca Municipal de Sant Feliu de Guíxols, anomenat Carrers, cases i arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins el 1931, de Gerard Bussot, que us recomano si voleu aprofundir en aquest tema, l’autor comenta, entre altres coses, que la definició d’Especiers fa clara referència als comerciants d’espècies al detall que negociaven amb pebre negre, gingebre i canyella d’origen oriental —productes només a l’abast de famílies benestants—; i que la resta de ciutadans les substituïen per les espècies anomenades “de pobre”, com el fonoll, el romaní...

Us proposo que tanqueu els ulls amb mi i que us imagineu un carrer sense asfaltar, amb poques cases, amb tota una renglera de paradetes amb bosses d’espècies amb una bona colla colors, sobretot l’ocre. El vent juga amb l’aroma que desprenen i la fa ballar per finestres i portals. Hum!

Quin goig!

He passat bastants cops per aquest carrer aquest estiu, i cada dia hi he fet descobertes: una porta vella, una finestra amb un guarnit peculiar, un picaporta original...

Si hi aneu, veureu que al capdamunt del carrer, prop de l’antic hospital, a terra hi ha uns vidres que permeten observar un tros de l’antic carrer, ensorrat al menys un metre de l’actual.


El carrer del Garrofer


El nom d’aquest carrer em va cridar l’atenció ràpidament, no sé si per la frase que solem dir de “guanyar-se les garrofes”.

Recordo que, de molt jove, vaig preguntar a casa per què la feien servir tant aquesta frase i quin era el seu origen. Em van dir que la feien servir perquè abans i després de la guerra les garrofes servien per alimentar el bestiar, però que durant la guerra anaven molt buscades per fer-ne farina per menjar.
Tornem al carrer. Segons sembla, antigament hi havia un gran garrofer la qual cosa no s’ha pogut documentar, així com tampoc la que diu que potser en aquest carrer hi havia algun comerciant que tenia un magatzem de garrofes. El llibre esmentat diu que la primera hipòtesi, pel que sembla, és la que té més consistència.

Se m’ha girat molta feina!

Quan torni a Sant Feliu de Guíxols, he d’anar a parlar amb els veïns. És que amb tants pocs dies no he donat l’abast.

Qui de Sant Feliu de Guíxols vol fer alguna aportació sobre aquest tema?

Tastar una mica de la seva pròpia medicina

Aquests dies que faig rutes pel poble a la recerca de records, aprofito també per veure l’accessibilitat que hi ha.
M’estic desinflant per moments; ara que últimament em costa desplaçar-me, encara m’adono més de la manca de sensibilització en vers les persones de mobilitat reduïda.

Molt bonica la paraula!, però crec que no tothom sap fins on és l’abast; molts creuen que són només per als coixos –diguem-ho pel seu nom- o per als usuaris de cadires de rodes i, a més, veuen aquesta situació aliena a ells.

Habitualment, quan no es pateix cap limitació física gairebé ni s’hi para atenció.
Feu la prova, per exemple, quan aneu a passejar amb un amic; vosaltres observeu quants coixos veieu durant el trajecte i en finalitzar pregunteu-li, de cop, quants n’ha vist ell. El deixareu orsai!

En les meves excursions per l’asfalt, m’estic trobant de tot, tant a nivell de botigues com de voreres que són un verdader calvari per als que hi han de circular amb ajudes tècniques.
Estic, a poc a poc, prenent nota i fent fotografies per veure si quan les publiqui al bloc la gent se’n faci una mica més d’idea, del problema.

Sempre he pensat que els tècnics en urbanisme tenen una assignatura pendent a la carrera: unes pràctiques que, al meu pensar, haurien d’anar assolint a mida que finalitzen la carrera.

De fet, podria estar bé que fossin així:

- Primer curs: visita turística de dues hores setmanals per la ciutat amb crosses.
- Segon curs: durant tot el curs assistir a classe amb cadira de rodes, sortint ja des de casa, agafant transport públic, etc.
- Tercer curs: acompanyar una persona amb cadira de rodes durant al menys tres mesos; pujar i baixar graons, voreres, rampes, agafar ascensors...

I, així successivament...

No penseu que ho dic de mala fe ni que tingui prejudicis amb aquests professionals; és que crec que, després de tants anys que les coses noves encara no es fan pensant en demà o en els altres, els podria ajudar molt tastar de la seva pròpia medicina.

Ara us en vull explicar una que m’ha passat fa poc menys d’un mes.

En una botiga d’aquí al poble —en concret, una fleca de la qual era clienta— ha modernitzat l’establiment i ha tret l’esglaó de l’entrada per fer-hi una petita rampa.

Mentrestant l’estaven fent, vaig veure que no quedaria enrasada a terra i seria dificultós pujar-hi amb scooters de roda prima. M’hi vaig acostar educadament i vaig parlar amb qui semblava el cap d’obra, arquitecte o aparellador (no duia roba de paleta i sí, una carpeta i un bolígraf) i li vaig demanar si podrien tenir-ho en compte i si podrien parlar amb el propietari de la botiga, ja que si ho arreglaven en aquell moment no suposava cap problema ni cap despesa addicional.

No cal ni que us digui la cara amb què em va mirar!

Un mes després i ja inaugurada la botiga, no tan sols hi ha el mateix graonet, sinó que no té ni els cantons arrodonits, cosa que sí que és obligatòria de tenir, ja que fa que, en pujar o baixar amb cadira o scooter, rebis un sotrac.

No vull pensar que tot això només es faci per cobrir l’expedient; però, ben mirat, un cop fet qui ho rectifica?

Recordeu el fragment de la cançó: “Las obras quedan la gente se va...”

Què puc fer en aquest cas? De fet, jo no puc tornar-hi més.

Bé, deixem-ho així avui; però abans de tancar el tema, us voldria adreçar a una blocaire, i de pas felicitar-la, perquè està fent un treball de camp sobre l’accessibilitat, asseguda en una cadira de rodes sense ser discapacitada.

http://cadadiaunaconquesta.blogspot.com/

I tots nosaltres, els que encara podem amb dificultat o no pujar esglaons, què podem fer?

És obra nova i està dins la normativa, però no creieu que podria millorar?

Botiga de barri

De mica en mica, les velles botigues de queviures del meu carrer han anat desapareixent; com qui no vol fer soroll, i els veïns les han anat oblidant com si no passés res.

Ja veieu que aquests dies estic intentat recuperar una mica la història del meu entorn i les botigues i els botiguers hi tenen un paper molt important. Voldria dir que aquí al bloc hi plasmo records dels avis, o propis, que no solc documentar perquè crec que, per aprofundir en el tema, es pot sempre anar a les biblioteques. Penso que el meu bloc ha de ser més un recull de pensaments.

Us deia, doncs, que les petites botigues van anar tancant les portes; algunes perquè amb la competència de les grans superfícies se’ls va fer impossible igualar o equilibrar preus; altres, perquè potser els fills no van voler seguir amb el negoci...

La primera botiga que jo recordo que va tancar va ser una fruiteria: la d’en Ramon i la Rosa on, abans que ells, els seus pares ja hi havien tingut una lleteria.

Quantes vegades jo hi havia anat a buscar llet amb la lletera d’alumini!

—Tres petricons de llet i una dotzena d’ous— demanava amb el cap ben aixecat i de puntetes perquè no arribava al taulell.

Ara, al seu lloc, s’hi va posar una botiga de menjars preparats, molt interessant i útil per als caps de setmana.

Ca la Felisa va ser la segona, després que la modernitzessin per posar-se a l’altura dels temps; tampoc no va poder aguantar i, a la fi, van decidir tancar portes i llogar el local. Em va saber molt de greu també. Aquesta botiga, en temps dels meus avis, ja havia estat una taverna emblemàtica del barri.

L'última botiguera que va acomiadar-se dels veïns fidels de tota la vida va ser la Caterina. Un dia va dir que es jubilava i, a mi particularment, em va caure una galleda d’aigua freda a sobre! Per a mi era una amiga. Quan ella era jove, sortíem en família amb els meus pares i altres parelles del veïnat que tenien fills tots de la mateixa edat més o menys.

Recordo amb nostàlgia les excursions amb vespa als boscos de la rodalia, prop d’un rierol d’aigua cristal·lina. Dinars de carmanyola amb conill amb samfaina.
Inoblidable!

El carrer ha perdut el seu encant; nosaltres hem perdut poder comprar a la cantonada a casa d’un amic.

Crec que ens hauríem de replantejar si cal recuperar la botigueta de barri.

Sobre el relat de La muda

Ahir vaig quedar sorpresa quan l’Anna em va dir que seguia amb interès el relat de La muda que, en un principi, vaig dir que aniria publicant per capítols. La veritat és que Víctor Pàmies ja em va animar el mateix dia que vaig inserir la idea al bloc, però vaig penjar dos capítols i, al cap de pocs dies, vaig retirar el segon perquè creia que podria saturar la paciència dels meus amics o lectors.

Certament, estic bocabadada i contenta; tinc seguidors a part dels meus amics!
Després de dubtar de fer-ho o no, fa poc més de quinze dies vaig penjar el meu perfil al bloc i, sorpresa!, en aquest temps l’han visitat fins al dia d’avui 120 persones.

Així que per al Víctor i l’Anna m’animo a tornar a penjar el relat. No sé si el posaré sencer al web i aquí al bloc hi faré un enllaç; ja veurem. En tot cas, gràcies per animar-me.

Un concert atípic

Descans

El carrer de la Penitència

Aquest any les vacances desprenen flaire de descans amb un fi toc de merescuda mandra. Res d’allò de passar calor a la sorra o d’anar a toc de xiulet d’un costat a l’altre. Estiuegem uns dies vora la mar per fer canvi d’aigües­­ —com se sol dir—, però sense mesurar res, només amb el rellotge biològic: llevant-nos i anant a dormir quan el cos ho demana. Esmorzar cada dia a una terrassa diferent un bon entrepà , llegir una mica la premsa; després, passeig fotogràfic o una petita estona de platja... En fi, com en un paradís.

Feia temps que estava buscant un tema per fer un recull fotogràfic i crec que aquest any l’he trobat; retrato plaques amb els noms dels carrers que, per un motiu o un altre, em criden l’atenció.

Avui parlaré del carrer de la Penitència, un carrer de 195 metres de llargada i 4,5 metres d’amplada, segons la informació que he trobat a la biblioteca municipal –no recordo el títol del llibre perquè en vaig consultar alguns i no en vaig prendre nota.

Pels llibres que vaig consultar, vaig poder saber que l’origen del nom del carrer ve de principi del segle XIX, quan una casa de religioses de la Penitència s’hi va instal·lar. Es veu que, durant un període que va des del 1932 fins al 1939, va anomenar-se carrer de Salvador Seguí, però que el mateix 1939 es tornà a deixar-hi el seu nom original.

Em va semblar bé la informació, però volia aprofundir més i veure l’emplaçament d’aquesta casa del segle XIX i si encara existia. Així que vaig decidir anar a trobar gent autòctona del carrer i vaig preguntar per allà al veïnat. De moment, no vaig tenir gaire sort perquè jo estava més documentada que la majoria i van ser ells els qui van quedar sorpresos en saber-ho. Em van recomanar parlar amb gent de més edat però, de moment, em vaig donar per satisfeta. Tampoc no n’he de fer una tesi!

Us preguntareu per què començo per aquest carrer, o per què m’ha cridat tant l’atenció.
En primer lloc, perquè el títol em va resultar atractiu i em va fer sentir, per uns moments, passejant per un trosset encara original. El carrer conserva voreres de pedra antiga i són fets encara de maons els esglaons que hi ha per pujar; també hi ha alguna casa amb una bella construcció.

Però..., també he de dir que me’l vaig imaginar amb una cua de persones que anaven a expiar les seves malifetes i les vaig somniar desperta tot mirant el carrer de baix a dalt. Si mires el carrer, veus clarament que el trajecte té les seves pròpies estacions o parades; vaig continuar imaginant que, podien anar assolint els diferents graus de penitència a fi d’obtenir el perdó —perquè després de la penitencia ve el perdó, oi?

M’explico: pujar la costa i les escales a ple sol o al capvespre no pot tenir, ni de bon tros, el mateix valor. Tampoc no el té el fet de pujar les escales i la rampa estant físicament fort o tenint alguna mancança —diguem-ne finament desgast ossi—. Ni molt menys fer-ho pujant amb les dues cames o a peu coix...

Res, que aquí us deixo la informació per si voleu fer la prova. Jo, mentrestant, us espero asseguda a la rambla prenent-me una bona orxata.

Ara sense bromes; si aneu a Sant Feliu de Guíxols, a part de visitar tots els seus racons turístics, no us oblideu de visitar també el carrer de la Penitència i, si pot ser, feu-ho ben aviat: la construcció d’edificis avança a marxes forçades.

Sant Feliu de Guíxols, estiu de 2008

Diferents vistes del carrer de la Penitència

La muda. Capítol I

—De gran seré una fada— li digué la Maria Cinta a la Pepa, mirant-la atentament—. I el primer que faré serà convertir-te en una gran ballarina— continuà.
Veia com la nina de drap la mirava amb aquells dos ulls fets dels botons que la mare havia cosit a la cara.
—També et descosiré la boca perquè puguis fer sortir la veu— seguí.
Però la Pepa restà immòbil, inexpressiva, fins que la nena li va fer picar els dos monyons de roba que tenia per mans.

La Maria Cinta veia parlar acaloradament els pares; dia per altre, hi havia brega. No podia sentir què deien, però de ben segur no era res de bo per la cara que se’ls veia. El cor se li encongia per moments, i davant d’aquestes escenes ella deixava córrer la seva imaginació i recordava la gran porta vella de ca l’àvia. Sempre l’havia captivada! Llavors imaginava que l’obria, a poc a poc, i es deixava endur per un munt de sensacions agradables.

Durava poc aquesta pau; eren només instants i, al cap de poca estona, tornava a la vida real i s’afanyava a menjar la vianda per por que volés algun cobert de la taula i no pogués acabar de sopar. A vegades tot quedava aquí; altres era molt pitjor, perquè quan el pare havia begut massa duia molt mal humor...

(continuarà...)

La muda

Ara que les sèries de la televisió han agafat vacances i no em podran prendre l’audiència he pensat que és l’hora de publicar la meva.
A partir d’avui aniré publicant un parell de capítols per setmana.
És un relat que tinc escric i enregistrat des de fa temps i he pensat que m’agradaria compartir-lo amb vosaltres.

Introducció

Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. La muda és una història plena de ficció, vestida d’autenticitat.

El relat està inspirat a primers del segle XX, transcorre en un poble de la comarca del Vallès Oriental. La Maria Cinta, la protagonista d’aquest relat, havia nascut en una família obrera; la seva mare treballava en una fàbrica tèxtil i al seu pare no se li coneixia ofici fix.

De la Maria Cinta us en podria descriure cadascun dels seus sentiments, de les seves pors, dels seus amors i desamors; però, de moment, com si d’un fulletó es tractés, us explicaré només un bocí de la seva llarga vida —ja que en el relat va viure més de cent anys— i deixaré per a més endavant —potser després que hagi escrit aquest relat— aprofundir en les seves arrels o en el desenvolupament de la seva història.

Repapiejar, fer catúfols...

Recordo que quan els avis de casa t’explicaven una anècdota o vivència creient que ho feien per primer cop i llavors s’adonaven que ja ho havien fet anteriorment, et deien disculpant-se: —No em feu cas, ja repapiejo!

Us he de dir que avui he ben repapiejat, jo. He explicat una cosa que al cap d’una estona he recordat que ja l’havia explicat a la mateixa persona en una altra ocasió. Ella no m’ha dit res. Després d’haver-nos acomiadat, quan el meu cervell ho ha rebobinat tot, m’hagués volgut fondre.

A casa la meva amiga M Àngels en deien fer catúfols. Mira si n’érem de tremendes que ens enriolàvem només de pensar-ho. Ai! Ara som nosaltres que repapiegem o fem catúfols!

De segur que hi deu haver més maneres de dir-ho, no cal que cerqui sinònims perquè crec que deu ser més interessant saber com en diuen a cada casa. Veig que ja tinc feina per aquests dies de vacances.

La nova moda de l’estiu: molt aviat veurem cambrers amb cinta mètrica i tisores

Avui es podria dir que és el meu primer dia de vacances, així que m’he llevat aviat, però parsimoniosament, i he decidit inaugurar el meu dia de lleure amb un esmorzar a l’aire lliure.
Visc a ciutat, com dirien els de Barcelona, encara que estic a comarques. M’agrada anar a carregar piles a un poble del costat. Avui, doncs, com en d’altres festes hi he anat.

Quan he entrat a la plaça, ja muntaven les taules i les cadires, i he pogut seure molt aviat.

El meu entrepà de xapata i fuet, l’aigua, el diari i, en aquest temps, que no m’hi falti el cant de la cigala —la de la família dels cicàdids, eh? S’ha posat a cantar tan bon punt he agafat taula. Ja m’esperava.

Molt aviat s’han anat omplint les altres taules de gent a qui, segurament com jo, li agrada ser matinera. Normalment, em concentro en la lectura i, de tant en tant, faig una pausa —la mateixa que fa aquest insecte cantor de l’arbre per tornar a agafar el ritme—; però, avui se me n’ha anat la vista a la taula del costat on s’estaven instal·lant sis persones i, com que feien molt de rebombori, m’han cridat l’atenció.

Dos homes i quatre dones de la mateixa edat, si fa o no fa. Ha vingut la cambrera per demanar-los què volien prendre. Ai, quin problema! Les dones volien menjar, però demanaven les mides dels entrepans. Una ha preguntat que com eren de grans, una altra que si s’ho podrien acabar... La cambrera els deia la mida aproximada amb la mà. Elles es miraven les unes a les altres i parlaven entre si mateixes: que si tu agafa’l sencer... que si jo en faré una queixalada del teu...

Llavors, ha tocat triar als homes i ha estat un dit i fet. Una meravella!
A elles les he mirades de reüll: no n’hi havia cap de grassa, i m’he preguntat quina podria ser la causa d’aquesta ruqueria que no és el primer cop que veig.

Després he pensat en l’ofici de cambrera; tal com se’ls ha complicat la vida, aviat hauran de portar una ronyonera amb una cinta mètrica i unes tisores per poder servir els entrepans a mida, com qui va a la modista.

I dic jo... Creieu que ve de dos o tres centímetres la mida de l’entrepà? Només s’ha de triar entre petit, mitjà i gran, oi?

Ells ho tenen molt clar: o m’agafes tal com sóc o em deixes, i llueixen el seu cos sense manies.

I penso... Per què no mengem tots plegats el que ens ve de gust!

Fragment d’un poema de Machado

(Fotografia del Diari de Girona)

Avui em permeto traduir-vos un fragment d’un bell poema de Machado per recordar que no tots caminem al mateix pas ni de la mateixa manera.

Cal reflexionar una mica i ajudar a fer camí a aquells a qui les barreres arquitectòniques els fan més dificultós el recorregut per la vida.

Les meves felicitacions al grup d’arquitectes europeus que va passejar-se per Girona en cadira de rodes per poder aportar solucions a l’accessibilitat de la ciutat, segons ens explica en Quim al seu bloc. Els que vàrem veure el telenotícies de TV3 vàrem també poder testimoniar el gran esforç que els suposava passejar per la ciutat salvant tota classe d’obstacles. Esperem que, en el futur, el disseny i el manteniment no facin la vida tan difícil a col·lectius com el meu.

“Caminant, són les teves empremtes
el camí i res més;

caminant, no hi ha camí,
es fa camí en caminar.

En caminar es fa camí
i en girar la vista enrere
es veu la senda que mai
no s'ha de tornar a trepitjar.

Caminant no hi ha camí,
sinó solcs a la mar...

Fa algun temps en aquest lloc
on avui els boscos es vesteixen d'espines
es va sentir la veu d'un poeta clamar

Caminant no hi ha camí,
es fa camí en caminar... "

Escaldums de carn d’olla a l’estil de la meva mare

Amb aquest seguit de receptes que, de tant en tant, aniré incorporant al bloc, pretenc recuperar —al menys per al meu ús— aquestes paraules típiques catalanes que havia sentit dir a casa dels meus avis i tiets i que, últimament, m’adono que es fan servir poc.

Avui he recordat escaldums.

Aquest menjar és un plat que, tal com s’intueix pel títol, feia la meva mare per aprofitar la carn d’olla de l’escudella.

Primer, feu una escudella tal com en tingueu costum. Procureu respectar el temps i el moment indicats per anar-hi afegint els ingredients perquè no us quedi la carn desfeta, tot i que us recomano fer-la amb pollastre de pagès.

En una cassola de fang, si pot ser, prepareu-hi un sofregit amb oli, una ceba tallada a rodanxes i un tomàquet madur mitjà pelat. Quan el sofregit estigui al punt, afegiu-hi una mica de conyac. Quan el conyac s’hagi evaporat, afegiu-hi la carn d’olla i brou fins a cobrir-lo. Deixeu fer xup-xup i rectifiqueu-lo de sal, si convé.

Mentrestant, prepareu una picada amb un gra d’all, un grapat d’ametlles, uns quants pinyons, una galeta maria i unes branquetes de julivert fresc.

Quan veieu que ja s’ha begut part del suc, incorporeu-hi la picada; feu-li un parell de voltes i podeu retirar el guisat del foc.

Us recomano que el serviu calent.

Pa de pagès amb tomàquet

Fotografia del programa Cuines de TV3

Una mica d’història sobre el pa explicada pels meus avantpassats:

En l’època dels meus besavis, el pa es feia a casa, sobretot perquè vivien a pagès.
L’amassaven a mà amb una bona farina del molí; per tant, el pa quedava molt més atapeït i gustós. Feien peces rodones grans que anaven llescant segons les necessitats. El pa durava una setmana o més dies, però de mica en mica s’anava assecant; quan era més dur, el sucaven amb tomàquet per menjar-lo amb algun dels embotits casolans o amb arengades. També dels crostons secs en feien suca-mulla amb llet per esmorzar.

Com fer un bon pa amb tomàquet

Ingredients:

Una llesca de pa de pagès
Un tomàquet madur
Oli d’oliva verge
Sal

Talleu el tomàquet per la meitat i suqueu-lo per sobre de la llesca de pa. Llavors afegiu-hi un bon raig d’oli d’oliva verge i un polsim de sal.
Acompanyeu-lo amb el que us vingui de gust.

Què us sembla una llesca de pa amb tomàquet i una arengada?

Vídeo de TV3 per aprendre a fer pa de pagès

S’ha de pagar per somniar truites?

Fa temps que, com molts de vosaltres, vaig sentir parlar d’un espai virtual —del qual no diré el nom per no fer propaganda— on la gent podia comprar parcel·les, cases... Em va cridar l’atenció la informació que en van donar a la televisió i vaig entrar a visitar-lo a Internet.

Em va fer pensar tot el que allò significava. No ho entenia, bé, ni ho entenc encara; sobretot, no entenc que una persona s’hagi d’inventar una vida virtual i molt menys comprar una casa virtual, en un terreny virtual, amb uns mobles virtuals.

Que no en tenim prou amb les hipoteques reals?

Antigament, per somniar truites no s’havia de pagar. No seria millor intentar millorar o canviar la nostra vida fins allà on es pugui?

No em feu cas; és que estic xapada a l’antiga.

Avui m’ha passat pel cap això i no sé pas què se’n deu haver fet d’aquest espai virtual, de segur que ja deu ser molt gran i potser deu ser fantàstic; però jo, si mai em compro una caseta, serà a la Costa Brava.

Porexpan a les peixateries

Dissabte vaig anar a comprar a la peixateria i em vaig fixar més que mai en el volum de porexpan que reparteixen amb les vendes.

Temps enrere quan em volien posar el peix en aquest tipus de safata, deia que me l’emboliquessin amb el paper d’estrassa com sempre. Francament, me’n vaig cansar perquè ja estava farta que em miressin i tractessin com una maniàtica. He de dir que vaig canviar de peixateria; en principi, em vaig trobar amb el mateix problema, però després d’explicar-los les meves raons em sento més ben tractada i respecten la meva postura.

Precisament, avui m’han enviat un correu electrònic parlant del reciclatge de les bosses de plàstic —un powerpoint d’aquests que corren per la xarxa— dient que el vertader reciclatge de les bosses i deixalles de plàstic està molt lluny de ser veritat i que els surt més econòmic el seu vessament al mar. Hi havia unes fotografies amb diferents animals marins atrapats en aquestes deixalles plàstiques que m’han encongit el cor. No puc saber si aquesta informació és vertadera o falsa, però m’ha tornat a venir al cap immediatament el tema del porexpan.

He entrat a Internet i he fet la cerca de la paraula porexpan. Jo sempre l’havia considerat del grup dels plàstics i veig que no anava errada perquè he anat a parar a la pàgina d’Aquí recliclem.cat i m’ho han confirmat.

Per als que encara no s’han decidit com jo a anar a comprar el peix amb les capsetes de Tuperware que, a part de ser còmodes i netes, poden anar de la peixateria al congelador, deixo aquí aquesta reflexió i de pas —potser també — pensem en el que trobem en els productes envasats de les grans superfícies.

El meu petit homenatge a Frida Kahlo

Frida Kahlo, la dona que va saber parlar del dolor a través del seu art.

M’agrada dir que el llenguatge del dolor no tothom el sap entendre, ni tothom el sap parlar. És tot un aprenentatge que no s’adquireix d’avui a demà.

Un fragment de Martí i Pol

Avui la reflexió ha estat sobre el cos físic, aquell que ens embolcalla i que canvia constantment a una velocitat que gairebé no ens n’adonem.

Voldria compartir avui aquest fragment de Miquel Martí Pol que m’ha arribat al cor:

De mi, en sé poca cosa. Tal vegada
és per això que ara que ja podria
vendre’m el cos, que apenes em serveix,
no goso encara fer-me a miques...

VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS 1970-1971

Avui va de cuina

CONILL ROSTIT A LA CASSOLA

1 conill
1 cabeça d’alls
1 ceba de Figueres mitjana
1/2 branqueta de canyella
1 tomàquet madur mitjà
Oli d’oliva i sal



Talleu el conill a quarts i saleu-lo.
Tireu un raig d’oli a la cassola de fang (si pot ser, és millor d’aquest material). Daureu a foc fort el conill tallat prèviament (només un tomba i tomba perquè agafi color). Abaixeu el foc i afegiu-hi la cabeça d’alls, la ceba i el tomàquet sencer i sense pelar. Tapeu la cassola i deixeu-ho coure a poc a poc vigilant i remenant de tant en tant. Quan ja veieu que el tomàquet es comença a desfer, afegiu-hi un rajolí de vi blanc i la canyella, i deixeu que continuï coent-se, ara ja vigilant molt que no se us enganxi.

Temps: Un poema meu

L’aigua regalima canal avall,
lenta, parsimoniosa. La pluja
sap que, en arribar al final, l’assecarà
el vent i l'embeurà la terra
per tornar a néixer. No ha de córrer.

Van ser els germans André i Edouard Michelin visionaris de l’arquetip de l'home del futur?

Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer quan vaig llegir a la premsa que la cirurgia estètica havia posat l’ull a la complexió masculina.

Recordo que abans la cirurgia estètica era per resoldre casos veritablement necessaris: cremades, cicatrius, desviaments de tàbic nassal, reconstruccions... Ara sembla que poc importi el fet d’acceptar-se. Modelem el cos a imatge i semblança de qui? De l’home o la dona del cartell publicitari que ha arreglat el Photoshop?

Francament, encara quedo sorpresa veient que els homes no s’adonen de totes les penúries per les quals estan passant les dones que cauen en aquest parany. És una llàstima que no n’hagin tret cap lliçó profitosa.

Enamorada dels refranys com sóc, em ve al cap aquell que diu: “L’home és l’animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra”.

En fi..., que aviat veurem molts “homes Michelin” pel carrer; però, què passarà quan un d’aquests homes i una d’aquestes dones modelats coincideixin i s’enamorin... Serà com fer l’amor en un llit d’aigua?

I els fills heretaran algun gen de silicona? Déu meu, quants interrogants em queden!

(Història de com va néixer el logotip de Michelin)