Us heu parat a pensar mai com s'imagina cadascú l'ànima? Quantes vegades
haurem vist en les pel·lícules transformar-la en ocells volant, en coloms
blancs planejant, en guspires que pugen enlairant-se cap a l'infinit... Jo no
me la imagino així, ves per on!
La meva me l'he imaginat en forma de lletres, tantes com té l'abecedari,
fins i tot tantes com em pugui arribar a inventar. Totes amb les seves formes i
particularitats: negretes, cursives,
subratllades, majúscules, minúscules, totes elles emmotllables a la mà que les
dibuixa. L'ànima, per a mi, és tot allò
que elles tenen per expressar entre formes, combinacions i colors.
Vaig ser una nena molt fàcil d'entretenir, doncs de ben petita amb un paper
i una capça de colors barata, m'hi podia passar hores. En cada etapa de la vida,
evidentment, he canviat d'estil i de colors, però no en essència.
Recordo el tiet com un home ben curiós. De molt jove havia aprés a fer només
quatre lletres gòtiques que a mi em fascinaven. Els diumenges els tiets em
convidaven a dinar a casa seva, un petit pis de lloguer a sobre d'una lleteria
amb vaques incloses.
La tia, que era una persona d'aquelles que netegen sempre sobre net, no em
deixava gairebé ni moure de la cadira. Tot tenia el seu lloc, ni un mil·límetre
cap aquí, ni cap allà. Tampoc s'hi podia córrer perquè s'embrutava el terra i es
feia soroll. Era una casa en la qual no hi havia res per entretenir-s'hi, però
amb el meu estoig i la llibreta en tenia prou.
Ara que hi penso, eren una parella ben curiosa els tiets. De fet, l'àvia
una vegada em va explicar que s'havien casat just quan la tia s'acabava de
recuperar del tifus perquè la família d'ell havia tingut molta pressa per
formalitzar el casori. Pel que vaig saber anys després, va ser un casament
d'aquells mig arreglat. Potser per això, en aquella casa, gairebé sempre s'hi
va respirar poc amor.
S'alegraven de veure'm quan hi anava, segurament perquè la meva presencia els
treia de la rutina.
La tia preparava uns macarrons celestials, així que, tot i les estrictes normes
de comportament, per a mi els dinars dels diumenges eren entranyables.
Tan bon punt entrava per la porta, ja treia la llibreta de les lletres,
esperant que el tiet em dibuixés aquelles exòtiques formes. Aquí començava la
meva particular festa.
Les personificava, les vestia, les pintava i els donava vida com si d'un
personatge teatral és tractés. Cada lletra portava afegit el seu conte
particular, que cada cop m'inventava.
La meva lletra gòtica preferida era la A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada