Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de setembre del 2020

La cursa

 

A l'Enric li hagués agradat néixer el dia cinc del mes cinc i de l'any mil nou-cents cinquanta cinc, un any de cincs, d’aprovats totals. Però no, no hi va néixer i no em pregunteu per què li hagués agradat una cosa tan estrafolària, doncs si li preguntaven ni ell ho tenia del tot clar.

De fet, ja de ben jove, el cinc sempre va ser el seu número predilecte. Deia que amb el cinc anava a tot arreu, que podia permetre’s no ser ni molt bo ni molt dolent. Era i prou.

El quatre, per exemple, ja se li feia curt, doncs li semblava minvar i encongir no li agradava gens. De l'u ja no en volia saber res. Si algun cop hagués baixat al zero, crec que s'hagués sentir engolit dins del forat negre que ell mateix havia creat dins el seu cap. El set sempre l'havia vist com el començament d'una cursa, li semblava estressant perquè ja l’obligava a desitjar un vuit i llavors un nou i un deu... Això ja li semblava que l'abocaria a una carrera frenètica per avançar altres vuits, nous o deus...

Van anar passant els anys i a mida que es va anar fent gran, aquest pensament se li va anar esvaint. Ell, com la majoria, en acabar la carrera i entrar dins del món laboral es va trobar que, sense ni adonar-se'n, es dedicava a perseguir números. Mai es va aturar a pensar, ni per un moment, si en tenia cap necessitat.

L'èxit professional el va tornar ambiciós i va convertir la seva vida en una gran cursa per mantenir-se'n al capdavant a qualsevol preu.

Amb el número set al dorsal ja va descuidar i perdre l'estimació de la família, amb el vuit se'n van apartar els amics de la infància perquè no encaixaven en el seu estil de vida.

Al cap dels anys s'adonà que mantenir-se al capdamunt d'aquesta escala numèrica li havia portat moltes mancances personals. No havia tingut temps per a ell, no tenia la família al seu costat, ni tampoc cap amic que li donés la mà.

Pensant en tot això es va preguntar com l'equilibrista és capaç d'aguantar-se i caminar amb seguretat damunt la corda fluixa. En veure aquesta imatge va entendre que no calen curses numèriques, sinó passos ferms i harmònics, com el seu estimat cinc de joventut o qualsevol altre número en la seva justa mida.

Clar que tot això ho va recordar el dia cinc del cinc dels seus ....... anys i, just quan només li mancaven cinc minuts per tancar per sempre més les seves parpelles.


dilluns, 3 d’agost del 2020

El joc de l'oca


 L'àvia tenia unes oques tan grans com jo mateixa, blanques, esveltes i amb un coll llarg preciós. Corrien pel tancat que els hi havia fet a l'hort, tenien el seu oasi particular amb un perer al mig, que els feia ombra, i una palangana d'aigua per banyar-s'hi.

Recordo que eren una mica dolentotes, perquè l'àvia no m'hi deixava anar mai sola, no se'n refiava ni una mica. Em deia que cada ala de les seves tenien la mateixa força que tota jo.

-Passa d'aquí, no t'hi acostis, que només d'una sola ventada et tiraran a terra- em deia.

Però no era del seu vent del que m'advertia, sinó del seu tosc caràcter cap a mi. A la que em descuidava, venien directes a picar-me i si se n'acostava una, ja s'hi afegien les altres com un eixam.

Ella sempre deia que les tenia malcriades. Quan la veien aparèixer pel tancat amb la galleda de "segonada" preparada, corrien tot cridant d'alegria amb les ales esteses. Feia goig de veure-les. Se l'estimaven com si fos de la colla.

La "segonada", que així en deia ella, no era res més que crostons de pa sec remullats amb aigua, on hi afegia un grapat de pellofa de sègol. Devien trobar-ho deliciós, perquè en pocs minuts ja havia desaparegut tot.

Quan anava amb ella a donar-los el menjar, m'agradava jugar a fer l'oca o, més ben dit, a intentar fer-la. Estirava el coll tan com podia amb la barbeta ben amunt. Provava de fer aquell moviment de coll tan seu, però per més que m'hi esforcés no hi havia res a fer.

Havia d'estar alerta perquè si les molt pillastres em veien, ja podia cridar ben fort a l'àvia i arrencar a córrer, cames ajudeu-me! Llavors l'àvia m'auxiliava ensenyant-los-hi un bastó i frenaven rondinant. Algunes vegades em venia de poc que ja m'enganxaven amb el bec la bata.

-Fora d'aquí, fora d'aquí- deixeu a la nena- els cridava.

Llavors elles, sense abaixar la seva mirada desafiant, marxaven a poc a poc ben enfadades. De cridaneres n'eren força.

Quan em sentia a resguard, on sabia que elles no arribaven, m'agradava fer-los-hi la punyeta i tornava a jugar: coll ben estirant, pit endavant, mirada altiva, braços estirats i volar a salts com elles.

Clar que quan em veien, ja obrien el bec.  Me la tenien guardada per això i perquè tenien por que els hi prengués el seu menjar.

Els dissabtes anàvem amb l'àvia a passejar pels camps a prop de la riera. Portàvem una galleda petita, per anar recollint ramells de cargolins que penjaven dels troncs secs dels cards. Els més grans, els preparava amb ceba per menjar i els restants eren per a les oques.

També recollíem l'herba que menjaven els conills i m'explicava que, en temps de la guerra, se les menjaven ells aquestes herbes i que sort en van tenir. Vaig aprendre a distingir diverses espècies d'herbes, entre elles les rabassoles, verdolagues, cuscunies i d'altres que ara no em venen a la memòria però que segurament ara les paguem a preu d'or.

dijous, 30 de juliol del 2020

La figuera


Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.

dimarts, 28 de juliol del 2020

La ballarina


I amb un fràgil gest desequilibrat, la ballarina cau a plom. Dins el seu cap sent un crit uníson del públic, seguit de murmuris llunyans.

El dolor s'ha convertit ara en una afilada punxa, li travessa l'espinada. Se li escola el món i, a poc a poc, percep com les llums que la il·luminaven s'esvaeixen com fantasmes. Apareixen flaixos del passat barrejats amb somnis, aplaudiments, angunies i pors...

No sap que té. Esclataria a plorar però no pot, perquè nota la cara encarcarada. Sense llàgrimes, intenta en va posar ordre a les seves emocions, però no recorda res del seu passat, ni sap de cap parent a qui avisar en cas de fer-li falta.

Pensaments estranys l'envolten, no recorda com es diu, i li sembla que sempre ha estat ballarina però tampoc recorda cap pas de ball.

Sí, sí, -es diu- he estat molt admirada i he recorregut món. Però tristament s’adona que en aquests moments és només una ballarina desmemoriada.

-Però perquè triguen tant a venir-me a buscar?- es pregunta- no tenen por de que em mori dessagnada?  Presa del pànic, es passa la mà pel front.

-Mare de déu! -exclama- si tinc la pell gelada.

L’estona va passant i es consola pensant que la gent del públic ja està demanant ajuda o que potser l'ambulància està atrapada en un embús.

Quatre passes entre vestidors la fan posar en alerta i feixugament obre un altre cop les parpelles. Veu a un home de negre que reconeix com el conserge, l'home que cada matí, abans de la seva actuació, es cuida de preparar tot l’escenari. Estic salvada -crida per dins- però horroritzada li escolta dir:

-Maria Cinta, si us plau, porta l’escombra i el recollidor, que el gat ha trencat la ballarina de ceràmica de la prestatgeria.

Un calfred li sacseja el cos malmès i en va comença a cridar més fort.

-No, no, no, que sóc jo, la ballarina famosa. No em reconeixes?- però no obtén resposta.
El majordom, aliè al moment que viu la figureta esmicolada,  l'escombra fins a no deixar-ne ni una espurna.

Continuarà o no...

divendres, 24 de juliol del 2020

L'ànima


Us heu parat a pensar mai com s'imagina cadascú l'ànima? Quantes vegades haurem vist en les pel·lícules transformar-la en ocells volant, en coloms blancs planejant, en guspires que pugen enlairant-se cap a l'infinit... Jo no me la imagino així, ves per on!

La meva me l'he imaginat en forma de lletres, tantes com té l'abecedari, fins i tot tantes com em pugui arribar a inventar. Totes amb les seves formes i particularitats:  negretes, cursives, subratllades, majúscules, minúscules, totes elles emmotllables a la mà que les dibuixa. L'ànima, per a mi, és tot allò que elles tenen per expressar entre formes, combinacions i colors.

Vaig ser una nena molt fàcil d'entretenir, doncs de ben petita amb un paper i una capça de colors barata, m'hi podia passar hores. En cada etapa de la vida, evidentment, he canviat d'estil i de colors, però no en essència.

Recordo el tiet com un home ben curiós. De molt jove havia aprés a fer només quatre lletres gòtiques que a mi em fascinaven. Els diumenges els tiets em convidaven a dinar a casa seva, un petit pis de lloguer a sobre d'una lleteria amb vaques incloses.

La tia, que era una persona d'aquelles que netegen sempre sobre net, no em deixava gairebé ni moure de la cadira. Tot tenia el seu lloc, ni un mil·límetre cap aquí, ni cap allà. Tampoc s'hi podia córrer perquè s'embrutava el terra i es feia soroll. Era una casa en la qual no hi havia res per entretenir-s'hi, però amb el meu estoig i la llibreta en tenia prou.

Ara que hi penso, eren una parella ben curiosa els tiets. De fet, l'àvia una vegada em va explicar que s'havien casat just quan la tia s'acabava de recuperar del tifus perquè la família d'ell havia tingut molta pressa per formalitzar el casori. Pel que vaig saber anys després, va ser un casament d'aquells mig arreglat. Potser per això, en aquella casa, gairebé sempre s'hi va respirar poc amor.

S'alegraven de veure'm quan hi anava, segurament perquè la meva presencia els treia de la rutina.

La tia preparava uns macarrons celestials, així que, tot i les estrictes normes de comportament, per a mi els dinars dels diumenges eren entranyables.

Tan bon punt entrava per la porta, ja treia la llibreta de les lletres, esperant que el tiet em dibuixés aquelles exòtiques formes. Aquí començava la meva particular festa.

Les personificava, les vestia, les pintava i els donava vida com si d'un personatge teatral és tractés. Cada lletra portava afegit el seu conte particular, que cada cop m'inventava.

La meva lletra gòtica preferida era la A

dijous, 23 de juliol del 2020

El full en blanc



Recordo que un estiu em vaig enfadar molt amb els pares perquè m'havien obligat a quedar-me a estiuejar amb la meva àvia, que havia llogat una habitació en una casa d'un petit poblet de pescadors. M'hi van deixar ben morruda i contrariada.  

Penso que un cop ells van reprendre el viatge de tornada cap a casa, l'àvia és va veure a venir el que l'esperava si no feia servir el seu enginy.

Les vacances d'aquell any no s'assemblaven gens a les vacances que esperava. Primer, perquè m'havien comprat aquells embafadors quaderns d'estiu Santillana, que tanta mania els hi tenia, i segon, perquè no m'agradava gens haver d'anar a la platja per anar a fer salut, com en deien abans.

Els primers dies van ser els pitjors, rondinava i portava sempre la cara enfurrunyada. L'àvia aguantava amb paciència, recordo que de vegades em duia mig arrossegant per poder anar a comprar.

Un d'aquests dies vàrem passar pel davant d'un estanc i hi vaig veure un bloc de dibuix que em va captivar. L'àvia, que sabia que m'agradava molt pintar, va veure l'oportunitat de connectar amb mi. Què, el vols? Vaig assentir amb el cap.

En arribar a l'habitació llogada, li vaig treure aquell full de diari tan lleig amb el qual l'havien embolicat i me'l vaig mirar de més a prop. Era preciós!

T'he explicat mai el conte del full en blanc?- em va dir

-No- vaig fer amb el cap

-Doncs, si vols te l'explico mentrestant dinem- va contestar.

Un cop entaulades va començar.

Hi havia una vegada una nena de casa rica a la qual li van regalar un bloc de dibuix molt semblant a aquest, perquè dibuixés les flors que creixien al seu jardí. La nena, que no en tenia gens de ganes, va obrir de mala gana el primer full i el va arrencar i llençar al terra d'una revolada. Va preferir anar a veure els seus germans grans que jugaven a la pista de tennis.

-Tenien pista de tennis a casa seva?- vaig dir jo- tot mirant la mida de la nostra habitació.

-Sí, va dir l'àvia tranquil·lament, era una casa com les que t'ensenyaré demà si vols venir a fer un tomb amb mi.

-Val!- vaig contestar una mica més oberta a aventures.

-Segueixo?- va preguntar l'àvia

-Sí, sí- vaig contestar entre cullerada i cullerada.

Doncs quan la nena va marxar, el full en blanc va quedar trist i sol, van passar les hores i va fer-se de nit. Ell, allà estirat, contava les estrelles sense entendre perquè la nena l'havia rebutjat. Tot d'una, va sentir una petita remor a prop seu i va notar com alguna cosa li lliscava lentament pel damunt. Era un petit cargolet que sortia a explorar món.

L'endemà, el vent de tramuntana va començar a bufar fort i s'endugué el full cel amunt, fent-lo ballar i saltar com mai s'hagués imaginat. Va ensenyar-li arbres i teulades durant gairebé tot el dia, fins que al capvespre, el va deixar reposant damunt la sorra de la platja.

-El que no sabia el full era que li esperava una nit molt especial- va dir-li l'àvia

Cada cop em tenia més intrigada i impacient...

- I què va passar a la nit àvia?

-Doncs que la humitat de la mar el va anar modelant seguint les dunes de la sorra, que va rebre la visita de molts animalons nocturns que li feien pessigolles i el feien riure.  El full en blanc ja no recordava que era blanc, ni que la nena rica no l'havia volgut pintar. Pensava només en el que veia i en el que vivia aquell moment.

-I l'endemà?

-No corris- deia l'àvia- ja vindrà l'endemà, ara deixa que el full en blanc gaudeixi  amb els seus nous companys. Va... T'explico nena impacient!

L'endemà el full en blanc va rebre molt d'hora el primer raig de sol, i amb ell la primera carícia. Va veure jugar els crancs a la riba, els ocells volant pel cel blau.

De cop li va semblar sentir un petit soroll a prop seu i va veure com se li acostava una noieta, que recollia tresors que la mar embravida del dia abans havia tornat a terra durant la nit: branquillons, petxines, pedres arrodonides i ell.

El full en blanc no se'n sabia avenir, va quedar parat. Per què aquella noia s'havia fixat en ell? Ara, just ara que estava humit i brut?

-Això, això, per què, àvia?- deia jo- cada cop més captivada per la història

Doncs perquè va resultar ser una jove pintora francesa que estava estiuejant a la Costa Brava i recollia les petites troballes que l'aigua retornava, per incrustar-les als seus quadres.

-Ohhhh!- vaig exclamar

El full en blanc s'adonà que amb la humitat de la nit se li havien netejat totes les empremtes i lluïa un blanc, tan blanc, que brillava com les perles.

Quan siguis gran, si mai vols veure el full en blanc, només et caldrà anar a França i visitar el museu on està exposat.

Amb els ulls oberts com plats, li vaig dir:

-Àvia anirem demà a la platja?

L'àvia somrigué.

dimecres, 17 de juny del 2020

La música dels sentits


(imatge d'internet, propietat del seu autor)

El meu cap sempre balla,
en el meu cap sempre hi balla de tot,
hi balla tothom, hi balles tú.

Hi ballo amb un cos sencer imaginari,
sense escletxes, sense traves,
des de la pell als sentiments.

En aquest cos tan meu,
en soc mestressa del ritme i el compàs.

El meu cap sempre balla,
hi balla la mar brava, l'onada arrissada,
el plor sanglotat i la calitja enfebrada.

En aquest cos tan meu hi balla la calma,
i el so de l'onada dolça de matinada.

El meu cap sempre balla,
descalç i lliure dins d'ell mateix.



© Núria Sagués