dijous, 30 de juliol del 2020

La figuera


Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.