El carrer dels Caputxins

 

Des de fa un temps qui s'ha tornat viatgera ha estat la meva ment, que no para de portar-me per llocs i racons que fins ara no m'havien cridat l'atenció.

Dels meus viatges imaginaris en tinc tot un recull, de moment els tinc guardats al cap, tot i que algun sí que l'he deixat sortir.

Enfilo ruta fent el mateix camí que en el segle XIX feien els monjos caputxins per anar al seu convent des del centre de la vila de Granollers. És una ruta imaginaria barrejada amb algun record dels besavis o veïns. Són d'aquell tipus d'històries que a voltes queden enterrades dins la ment d'un infant i amb el pas del temps fugen de la memòria, per no voler-hi tornar a entrar.

Com si d’un pelegrinatge real es tractés, he preparat l'itinerari. Roba i calçat còmode, aigua i molta imaginació.

Començo per a la punta del carrer dels Caputxins, el qual s’enfila des del mateix costat de la Fonda Europa. Amb la motxilla a l’esquena, m’endinso en l’època i, per no prendre'm ni el més petit detall, acompanyo un d’aquests monjos de túnica fosca i sandàlies gastades, de camí cap al seu convent.

A poc a poc faig el primer pas tancant els ulls, m'imagino posant el meu peu dins d'una de les seves empremtes, ara enterrades sota l’asfalt. M'impregno de la seva essència, respiro fons i m'endinso dins el seu silenci... Obrint de nou els ulls, camino lentament fins arribar a la cantonada del carrer Sans, on hi faig parada.

Em deixo seduir per flaixos d'imatges i records. A la meva esquerra, Cala Sila, un bar emblemàtic per excel·lència, actualment convertit en un annex de la Mútua del Carme. Encara hi veig les seves portes i els seus cambrers.

A la meva dreta, la plaça Barangé. Una plaça molt desafortunada en el seu disseny i funcionalitat, perquè al seu lloc hi havia un parc amb arbres, paons i, si mal no recordo, fins i tot una petita glorieta. Enyoro el parc de terra i tot el que significava per a nosaltres. Un cop més l'asfalt ens va prendre la natura viva.

Segueixo caminant i més endavant, a mà esquerra, hi trobo el Casino i el carrer Girona, abans les vies de l'antic ferrocarril i la seva estació a pocs metres. A ulls clucs, capto la flaire d'oli de les vies, el xerric que feien les rodes dels trens al frenar i uns grans dipòsits d'aigua.

Al monjo, però, no li cal vigilar la via, no hi ha tren encara. En canvi jo he d'obrir bé els ulls per travessar el carrer Girona. Faig la segona parada.

Torno a tancar els ulls i em concentro. El soroll dels motors s’esvaeix a poc a poc darrera meu. M'arriben els crits dels traginers i els cascs dels cavalls que entren i surten de l’Agència, que és com anomenaven aquesta empresa de transports de mercaderies situada just on el carrer comença a fer una petita pujada.

EP! Que em despisto i el monjo va fent via. No puc badar tant, he d’alleugerir el pas per seguir-lo. Va en silenci amb la caputxa posada i porta la roba envellida i empolsinada.

Després de l’Agència, una filera de modestes cases de planta baixa. El monjo ni les mira, potser no hi deuen ser encara. Ell només deu veure camps i escoltar moixons. Jo veig com algunes d'elles estan tancades des de fa anys. Encara recordo com es va temptar els veïns amb diners o habitatges a d’altres barris per especular amb els terrenys.

Abans d'arribar al pont, a la dreta, al peu de la serra de llevant, on ara hi ha l'actual via del tren i part del Parc Torres Vilà, està situat el seu convent i el cementeri al darrera.

El monjo minora el pas, ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i d’un hort que conreen entre tota la comunitat: pebroteres, mongeteres i unes canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar. Ell, aliè a les meves aventures, toca el picador, li obren la porta i es perd a l'interior.

Deixo escapar un sospir nostàlgic i decideixo fer una mica més de camí fins arribar a l'antiga Font Verda. Una font situada a peu de la pujada del carrer Carles Riba on recordo que hi rajava un broc d'aigua fresca nit i dia. A l'estiu hi anàvem a berenar quan els avis ens hi portaven d'excursió. Era un espai tranquil amb arbres alts i uns bancs fets de pedrissa i rajola vella que protegien la font per cada banda.

Malauradament, encara se'n diu Font Verda però ja no hi ha font, ni és verda, ni hi ha aigua per apaivagar la set d'aquell que enfila la pujada del carrer, ni arbres, ni pedrissos per seure-hi a descansar quan es torna del centre de la vila. Ara és només una rotonda estèril amb quatre plantes escabellades, és una plaça orfe dels colors del camp, sense olor de farigola, ni el color vermell intens dels badocs... Només edificis.

Sort, però, que encara mentre pujo, em queda la vista del cel blau al meu davant. Crec que estic a punt d’assolir la meva última etapa del recorregut: cerco el carrer de l'Uruguai on, segons la meva àvia, s'endinsava l'altre convent que els monjos van construir anys més tard quan van haver d'abandonar el seu.

Inspiro i m'acomiado de les vistes que m'ofereix l'alçada, per emprendre la tornada. Estic contenta d'haver gaudit d'aquesta aventura imaginària, perquè és d’aquelles que no t'ofereixen ni les millors oficines de turisme i sense moure's de casa.

La cursa

 

(imatge gratuïta d'Internet)

A l'Enric li hagués agradat néixer el dia cinc del mes cinc i de l'any mil nou-cents cinquanta cinc, un any de cincs, d’aprovats totals. Però no, no hi va néixer i no em pregunteu per què li hagués agradat una cosa tan estrafolària, doncs si li preguntaven ni ell ho tenia del tot clar.

De fet, ja de ben jove, el cinc sempre va ser el seu número predilecte. Deia que amb el cinc anava a tot arreu, que podia permetre’s no ser ni molt bo ni molt dolent. Era i prou.

El quatre, per exemple, ja se li feia curt, doncs li semblava minvar i encongir no li agradava gens. De l'u ja no en volia saber res. Si algun cop hagués baixat al zero, crec que s'hagués sentir engolit dins del forat negre que ell mateix havia creat dins el seu cap. El set sempre l'havia vist com el començament d'una cursa, li semblava estressant perquè ja l’obligava a desitjar un vuit i llavors un nou i un deu... Això ja li semblava que l'abocaria a una carrera frenètica per avançar altres vuits, nous o deus...

Van anar passant els anys i a mida que es va anar fent gran, aquest pensament se li va anar esvaint. Ell, com la majoria, en acabar la carrera i entrar dins del món laboral es va trobar que, sense ni adonar-se'n, es dedicava a perseguir números. Mai es va aturar a pensar, ni per un moment, si en tenia cap necessitat.

L'èxit professional el va tornar ambiciós i va convertir la seva vida en una gran cursa per mantenir-se'n al capdavant a qualsevol preu.

Amb el número set al dorsal ja va descuidar i perdre l'estimació de la família, amb el vuit se'n van apartar els amics de la infància perquè no encaixaven en el seu estil de vida.

Al cap dels anys s'adonà que mantenir-se al capdamunt d'aquesta escala numèrica li havia portat moltes mancances personals. No havia tingut temps per a ell, no tenia la família al seu costat, ni tampoc cap amic que li donés la mà.

Pensant en tot això es va preguntar com l'equilibrista és capaç d'aguantar-se i caminar amb seguretat damunt la corda fluixa. En veure aquesta imatge va entendre que no calen curses numèriques, sinó passos ferms i harmònics, com el seu estimat cinc de joventut o qualsevol altre número en la seva justa mida.

Clar que tot això ho va recordar el dia cinc del cinc dels seus ....... anys i, just quan només li mancaven cinc minuts per tancar per sempre més les seves parpelles.