El carrer dels Caputxins

 

Des de fa un temps qui s'ha tornat viatgera ha estat la meva ment, que no para de portar-me per llocs i racons que fins ara no m'havien cridat l'atenció.

Dels meus viatges imaginaris en tinc tot un recull, de moment els tinc guardats al cap, tot i que algun sí que l'he deixat sortir.

Enfilo ruta fent el mateix camí que en el segle XIX feien els monjos caputxins per anar al seu convent des del centre de la vila de Granollers. És una ruta imaginaria barrejada amb algun record dels besavis o veïns. Són d'aquell tipus d'històries que a voltes queden enterrades dins la ment d'un infant i amb el pas del temps fugen de la memòria, per no voler-hi tornar a entrar.

Com si d’un pelegrinatge real es tractés, he preparat l'itinerari. Roba i calçat còmode, aigua i molta imaginació.

Començo per a la punta del carrer dels Caputxins, el qual s’enfila des del mateix costat de la Fonda Europa. Amb la motxilla a l’esquena, m’endinso en l’època i, per no prendre'm ni el més petit detall, acompanyo un d’aquests monjos de túnica fosca i sandàlies gastades, de camí cap al seu convent.

A poc a poc faig el primer pas tancant els ulls, m'imagino posant el meu peu dins d'una de les seves empremtes, ara enterrades sota l’asfalt. M'impregno de la seva essència, respiro fons i m'endinso dins el seu silenci... Obrint de nou els ulls, camino lentament fins arribar a la cantonada del carrer Sans, on hi faig parada.

Em deixo seduir per flaixos d'imatges i records. A la meva esquerra, Cala Sila, un bar emblemàtic per excel·lència, actualment convertit en un annex de la Mútua del Carme. Encara hi veig les seves portes i els seus cambrers.

A la meva dreta, la plaça Barangé. Una plaça molt desafortunada en el seu disseny i funcionalitat, perquè al seu lloc hi havia un parc amb arbres, paons i, si mal no recordo, fins i tot una petita glorieta. Enyoro el parc de terra i tot el que significava per a nosaltres. Un cop més l'asfalt ens va prendre la natura viva.

Segueixo caminant i més endavant, a mà esquerra, hi trobo el Casino i el carrer Girona, abans les vies de l'antic ferrocarril i la seva estació a pocs metres. A ulls clucs, capto la flaire d'oli de les vies, el xerric que feien les rodes dels trens al frenar i uns grans dipòsits d'aigua.

Al monjo, però, no li cal vigilar la via, no hi ha tren encara. En canvi jo he d'obrir bé els ulls per travessar el carrer Girona. Faig la segona parada.

Torno a tancar els ulls i em concentro. El soroll dels motors s’esvaeix a poc a poc darrera meu. M'arriben els crits dels traginers i els cascs dels cavalls que entren i surten de l’Agència, que és com anomenaven aquesta empresa de transports de mercaderies situada just on el carrer comença a fer una petita pujada.

EP! Que em despisto i el monjo va fent via. No puc badar tant, he d’alleugerir el pas per seguir-lo. Va en silenci amb la caputxa posada i porta la roba envellida i empolsinada.

Després de l’Agència, una filera de modestes cases de planta baixa. El monjo ni les mira, potser no hi deuen ser encara. Ell només deu veure camps i escoltar moixons. Jo veig com algunes d'elles estan tancades des de fa anys. Encara recordo com es va temptar els veïns amb diners o habitatges a d’altres barris per especular amb els terrenys.

Abans d'arribar al pont, a la dreta, al peu de la serra de llevant, on ara hi ha l'actual via del tren i part del Parc Torres Vilà, està situat el seu convent i el cementeri al darrera.

El monjo minora el pas, ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i d’un hort que conreen entre tota la comunitat: pebroteres, mongeteres i unes canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar. Ell, aliè a les meves aventures, toca el picador, li obren la porta i es perd a l'interior.

Deixo escapar un sospir nostàlgic i decideixo fer una mica més de camí fins arribar a l'antiga Font Verda. Una font situada a peu de la pujada del carrer Carles Riba on recordo que hi rajava un broc d'aigua fresca nit i dia. A l'estiu hi anàvem a berenar quan els avis ens hi portaven d'excursió. Era un espai tranquil amb arbres alts i uns bancs fets de pedrissa i rajola vella que protegien la font per cada banda.

Malauradament, encara se'n diu Font Verda però ja no hi ha font, ni és verda, ni hi ha aigua per apaivagar la set d'aquell que enfila la pujada del carrer, ni arbres, ni pedrissos per seure-hi a descansar quan es torna del centre de la vila. Ara és només una rotonda estèril amb quatre plantes escabellades, és una plaça orfe dels colors del camp, sense olor de farigola, ni el color vermell intens dels badocs... Només edificis.

Sort, però, que encara mentre pujo, em queda la vista del cel blau al meu davant. Crec que estic a punt d’assolir la meva última etapa del recorregut: cerco el carrer de l'Uruguai on, segons la meva àvia, s'endinsava l'altre convent que els monjos van construir anys més tard quan van haver d'abandonar el seu.

Inspiro i m'acomiado de les vistes que m'ofereix l'alçada, per emprendre la tornada. Estic contenta d'haver gaudit d'aquesta aventura imaginària, perquè és d’aquelles que no t'ofereixen ni les millors oficines de turisme i sense moure's de casa.

Punt, repunt i cadeneta

 

L'escola no va ser gaire benvolent amb mi, ni amb moltes altres companyes, en soc conscient. Encara recordo aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres quan les coses no ens sortien com esperàvem.

A mi particularment la majoria de les classes em sonaven a xinès i no em motivaven. És més, la majoria de vegades, i depenent sempre de qui impartia l'assignatura, tenia la sensació que queien en sac buit.

Era costum del professorat, i sobretot de les monges, que en acabar les classes preguntaven si ho havíem entès tot.

-Ho repetiré tantes vegades com us faci falta -deien

Mentideres! -cridava jo per dins

De sobres sabia que a la segona vegada que preguntaves, quan t'ho repetien ja anava acompanyat d'una subtil sorna.

Ai de tu si havies aixecat la mà per dir que no gaire, per si ho podien repetir. Però molt pitjor era si després de la segona explicació et detectaven als teus ulls algun petit dubte. Llavors sí que ja havies begut oli!

Immediatament, les del grup capdavanter de la classe, que de tan a prop que teníem els pupitres ja havien sentit el bum-bum accelerat d'algun cor poruc, aixecaven ansiosament els braços perquè els hi ho deixessin explicar a elles. Si les escollien per a la missió, els hi veies inflar les plomes com paons, mentre l'altra quedava esclafada al terra com un escarabat.

També es podia donar el cas que sense aixecar ningú el braç, la mateixa professora li digués a alguna d'elles:

-A veure Esteleta, explica-li tu.

I llavors l'Esteleta s'aixecava de la cadira amb aquella cara de satisfacció i es dirigia a la classe i ho explicava deixant a qui no havia entès la pregunta, tan plana com l'estora de l'entrada.

Crec que vaig preguntar molt poc durant tots els anys de batxillerat, per sort sempre hi havia algú que ho feia abans que jo. Vaig aprendre aviat que del que es tractava era de passar el més desapercebuda possible.

No cal ni dir que les classes per a mi eren avorridíssimes. Va arribar a un punt que si no entenia el concepte de seguida, ja no hi perdia ni un minut més. En aquell moment la meva ment obria un espai lliure a les meves fantasies i només hi deixava filtrar el murmuri endormiscador de la veu de la professora.

No tornava d'aquest oasi fins que sentia el dingalandang de la campana i una veu punyent que deia:

-I aquests són els deures de demà.

De tornada a casa, a dins la cartera ben carregada hi duia els llibres acompanyats de la culpabilitat, el penediment i l'abatiment, però també amb el consol d'haver sobreviscut un dia més en aquella espessa selva.

Per sort, també hi havia dies fantàstics per a mi, eren els dies que tocaven les assignatures de naturals, geografia, dibuix, labors...

D'aquestes classes, sortia la guspira que em donava forces per tirar endavant el que quedava de la setmana, trampejant com podia les altres assignatures. De tortures escolars n'havia aguantat moltes, sobretot en recordo una de les més clàssiques d'aquell temps i que consistia en preguntar-nos la lliçó posant-nos en fila com fent el tren. Et feien una pregunta i si no la sabies, les del darrera teu t'anaven passaven al davant una darrera l'altra. Recordo haver lluitat algun cop per ser-ne la maquinista, però si mai ho hagués aconseguit, bé que me'n recordaria, ja era com un miracle poder mantenir-te cap al mig.

Per a mi, l'assignatura de ciències naturals o geografia m'endinsaven tan de ple a les aventures que em passava l'estona sense adonar-me'n. Era tan senzill seguir aquestes classes, què només tenia que recolzar els braços damunt la taula amb les mans a sota la barbeta i deixar-me seduir per la terra i els essers vius que l'envoltaven.

La classe de dibuix era un dels altres plaers que m'havia donat la vida infantil. Se'm donava bé deixar ballar el llapis sobre el full en blanc, encara que només fos per copiar la làmina que ens havien deixat de mostra.

La classe de labors significava per a moltes de nosaltres un descans. Ja hi entràvem esverades i contentes. Que llavors ens sortís millor o pitjor la feina, ja eren peres d'un altre perer. Gairebé estic segura que mai ningú va suspendre l'assignatura. La germana Dolors sempre intentava dissimular com fos els nostres nyaps.

Tenia dues grans virtuts la germana Dolors:  la de la paciència i la de la bondat. Era una dona menuda i riallera i a la qual, al menys jo, no l'havia vist mai de mal humor. Reconec que tenia poca autoritat sobre nosaltres, però sabia com conduir la classe en la qual ens ensenyava a fer quatre punts en un drap blanc.

La seva còfia negra i llarga sempre la molestava mentre cosia, i s'hi barallava tota l'estona. Era un no parar d'enretirar-la cap al darrera, cap a un costat o cap a un altre. De tants cops que la movia de lloc, al final se li inclinava de tal manera que nosaltres ens enriolàvem.

Quan ella s'adonava que la classe ja començava a pujar de to, deia:

-Voleu que us expliqui un conte?

-Siiiii- responíem

Em fascinaven els seus contes! Avui n'he recordat un fragment d'un dels meus preferits:

- Nenes- deia- recordeu sempre que Sant Pere des del cel us veu, i que va recollint tots i cadascun dels fils que tireu a terra. Un a un, emfatitzava, i els va guardant en un gran pot, amb el nom de cadascuna. El dia del judici final, els traurà i serviran per veure cap a quin costat s'inclina la balança per poder entrar al cel.

Llavors ja sabíem què tocava fer en acabar la classe.

Va ser una gran estratega i crec que també era molt conscient de que ens deixava el seu espai per ser el que érem: infants.

Aquest model d'educació imposat pel regim ens va fer mal tot i que llavors no n'érem conscients. Vam ser ànimes tendres modelables a mans de gent no preparada de vegades o massa preparada per a programar-nos en moltes d'altres.

A dia d'avui penso que no era jo sola la que tancava la persiana a tanta repressió i que moltes de nosaltres vivíem gràcies a l'esbarjo que vam trobar dins les nostres pròpies fantasies.

La capsa de botons

M'al·lucinaven els botons que la tia Maria Assumpció tenia dins d'aquella capseta vella de metall, n'hi havia de totes les mides, formes i colors. Hi jugava llargues estones convertint-los en personatges de qualsevol de les meves històries infantils. Els grossos, si els personificava, trobava que feien cara de mal geni i els hi assignava algun personatge malèvol; els menuts o quadrats em semblaven més dignes de la meva benvolença o admiració i els convertia en herois o peces d'extraordinària vàlua. El fet era que tots un dia o un altre entraven a escena. Depenent de l'obra que representaven, podien ser de qualsevol dels quatre elements. De vegades es convertien en la casa de la tia vista des de l'aire.

L'entrada, el passadís, la cuina-menjador amb la llar de foc, l'escaleta que pujava a la cambra. Així era la casa de la tia Maria Assumpció. La comuna a fora a l'esquerra, sense porta, només amb una espessa cortina de sac i a dins un gran espai gelat com el marbre a l'hivern. El fred et feia passar les ganes d'entretenir-t'hi ni cinc minuts. Allà al fons de la paret de pedra gastada, un bagul amb papers vells de diari, alguns tallats expressament.

Quan anava a casa la tia, ja demanava la capseta dels botons i el pa untat amb llet d'ametlles per berenar. Com aquelles tardes n'he tingut poques, i de llesques sucades amb aquella crema d'ametlles cap més. Esperava amb ànsia llepar la cullereta fins gairebé deixar-la neta.

Que contenta estava la tia quan jugàvem, s'endinsava al personatge que ens assignàvem.  Estava tan sola la tieta, com jo mateixa, i a totes dues ens agradava compartir somnis, encara que fossin inventats. La dona amb prou feines sabia escriure el seu nom i fer quatre números, però a mi m'era igual, el que m'encantava era la seva atenta companyia i veure-li fer aquell ninot amb un sis i un quatre. Em feia molta gràcia i rèiem a cor que vol totes dues.

Quan hi anava gairebé sempre portava algun trosset de carbonet del braser de casa, ben embolicat amb paper per no embrutar la roba. Potser de camí havia tingut sort i havia recollit del terra un tros de guix. Se'n trobaven molts cops en els carrers no asfaltats, eren restes de runes que el veïnat havia fet servir per tapar els forats que les rodes dels carros deixaven al carrer quan la pluja havia estovat massa el terra.

El carbó servia per dibuixar boques i ulls als botons grossos i els guixos per fer camins damunt les rajoles mig gastades del terra, que tan podien servir de pissarra, com per jugar-hi a la xarranca. En acabar el joc, la tia Maria Assumpció agafava un drap moll i fregava tranquil·lament tot l'escenari.

Recordo especialment un botó platejat, diferent dels altres, que en el seu millor moment devia brillar com les estrelles. Suposo que aquest devia ser el botó de la jaqueta del nuvi de la tieta, perquè quan li preguntava d'on era, no me'n volia dir mai res. Un dia va desaparèixer misteriosament de la capsa i ja no el vaig tornar a veure mai més.

Quan vaig ser més gran, ja no demanava els botons, llavors el que m'hagués agradat saber era la verdadera història que cadascun d'ells havia viscut al costat de la tia. En saben moltes de coses els botons, són com petites memòries de temps que s'han de saber llegir.

Del nuvi de la tia m'hagués agradat conèixer alguna cosa, però sempre havia estat tabú, terreny inexplorable. Estic segura que aquells botons m'haguessin explicat moltes coses d'ella, com, per exemple, quin vestit es posava de jove per anar a l'estació a rebre al seu promès o quin abric feia servir per anar a acomiadar-lo. Ells ho sabien tot, fins i tot quan una mà febrosa de passió els havia gairebé arrencat de la seva brusa després de tants dies, mesos o gairebé anys de no veure's per culpa de la maleïda guerra.

No ho volia saber per curiositat, sinó per comprendre perquè havia escollit aquella vida solitària. Malauradament el temps ha tancat pàgina i he fet tard, me'n vaig adonar quan no vaig trobar la capsa dels botons. Es van cansar d'esperar-me i molt probablement van partir amb ella al país dels silencis oblidats.

Laura, S.A. Prêt-a-porter

La Laura és una dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir. Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens assemblem en moltes coses.

Ella es va convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no volia veure ni en pintura.

A casa seva, tenia un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.

Fer servir la paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc. Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran novel·la.

Recordo que entrar a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes, retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada, no m'hagués sorprès ni mica.

Quan hi vaig anar per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare.  No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el que volia, res de res!

Ella, pacientment, em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.

-Aquest? em preguntava ella- assenyalant-ne un.

-No -responia.

I així durant una bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:

-Tu deixa'm fer, ja veuràs!

I al final el vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.

Durant les emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la gràcia per enlloc.

Un dia se'n va adonar i em va dir:

-El dia que puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç

Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.

Endreçant

Endreçar segons definició del diccionari: arranjar bé, deixar un lloc ordenat i net.

Fa uns dies vaig fer un apunt sobre què érem o preteníem els que escrivíem en un blog i vaig deixar les preguntes a l'aire. Sembla ser que avui n'he tret una petita conclusió, però abans voldria explicar l'anècdota que m'hi ha dut.

Fa uns anys vaig escriure un relat curt, un conte, i vaig fer allò que fas quan ets novell, il·lusionar-te al màxim. Em van proposar fer un seguit de presentacions en casals o llibreries, fins i tot un parell a la capital. En cada presentació explicava molt francament que no era escriptora ni pretenia ser-ho, que senzillament el que escrivia era només fruit  del que duia a dins.

Recordo que hi havia una llibreria que oferia als seguidors de la seva web, l'oportunitat de deixar-hi un comentari sobre qualsevol dels llibres que tenia exposats. Al costat de la portada del meu, hi vaig llegir comentaris que havien deixat els amics o coneguts que havien assistit a la presentació. Eren comentaris d'aquells que veus de lluny que t'estimen, perquè tu saps que el que has escrit té més valor sentimental que literari. A hores d'ara encara me'ls estimo més.

Un dels comentaris, emparat sota l'anonimat, em va deixar ben clar que el meu conte no deixava de ser una redacció típica d'adolescents. Dir-vos que llegir el que ja sabia, d'entrada em va trasbalsar una mica. Dir-t'ho tu mateix o que t'ho digui algú d'amagatotis, no és ben bé el mateix.

Clar que, si tens en compte que has fet una tirada minsa de llibres i que els que havien assistit a l'acte eren només amics, tret d'una persona, aviat en treus l'entrellat.

Anònim, sé qui ets! Ho vaig intuir immediatament, però no t'ho vaig dir mai. El que encara no saps i t'ho dic ara, és que mai m'ha sabut greu redactar com una adolescent, perquè vol dir que ho faig amb el cor jove.

I ara dic: escric en el blog per compartir els meus pensaments, essent mestressa del que hi expresso i de la manera en què ho vull fer.

Vet aquí!