divendres, 26 de juny del 2020

Endreçant



Endreçar segons definició del diccionari: arranjar bé, deixar un lloc ordenat i net.

Fa uns dies vaig fer un apunt sobre què érem o preteníem els que escrivíem en un blog i vaig deixar les preguntes a l'aire. Sembla ser que avui n'he tret una petita conclusió, però abans voldria explicar l'anècdota que m'hi ha dut.

Fa uns anys vaig escriure un relat curt, un conte, i vaig fer allò que fas quan ets novell, il·lusionar-te al màxim. Em van proposar fer un seguit de presentacions en casals o llibreries, fins i tot un parell a la capital. En cada presentació explicava molt francament que no era escriptora ni pretenia ser-ho, que senzillament el que escrivia era només fruit  del que duia a dins.

Recordo que hi havia una llibreria que oferia als seguidors de la seva web, l'oportunitat de deixar-hi un comentari sobre qualsevol dels llibres que tenia exposats. Al costat de la portada del meu, hi vaig llegir comentaris que havien deixat els amics o coneguts que havien assistit a la presentació. Eren comentaris d'aquells que veus de lluny que t'estimen, perquè tu saps que el que has escrit té més valor sentimental que literari. A hores d'ara encara me'ls estimo més.

Un dels comentaris, emparat sota l'anonimat, em va deixar ben clar que el meu conte no deixava de ser una redacció típica d'adolescents. Dir-vos que llegir el que ja sabia, d'entrada em va trasbalsar una mica. Dir-t'ho tu mateix o que t'ho digui algú d'amagatotis, no és ben bé el mateix.

Clar que, si tens en compte que has fet una tirada minsa de llibres i que els que havien assistit a l'acte eren només amics, tret d'una persona, aviat en treus l'entrellat.

Anònim, sé qui ets! Ho vaig intuir immediatament, però no t'ho vaig dir mai. El que encara no saps i t'ho dic ara, és que mai m'ha sabut greu redactar com una adolescent, perquè vol dir que ho faig amb el cor jove.
I ara dic: escric en el blog per compartir els meus pensaments, essent mestressa del que hi expresso i de la manera en què ho vull fer.

Vet aquí!

2 comentaris:

pepito ha dit...

Núri,a aquesta persona l'hi has contestat com es mereix
i saps que et dic "a palabras necias oídos sordos" (no se traduir-lo al català) tú a la teva. Una abraçada ben forta i un petonàs encara mes. Montse Gama

Núria Comas Fornaguera ha dit...

Em sembla molt encertat el que dius. Jo també he passat per aquesta situació i, malgrat agraden els comentaris amics, pobres!, que sempre s'ho miren amb bons ulls, cal escriure allò que portes dins i de la manera que tens d'expressar.
Per mi, pots continuar redactant com una adolescent!