La capsa de botons

M'al·lucinaven els botons que la tia Maria Assumpció tenia dins d'aquella capseta vella de metall, n'hi havia de totes les mides, formes i colors. Hi jugava llargues estones convertint-los en personatges de qualsevol de les meves històries infantils. Els grossos, si els personificava, trobava que feien cara de mal geni i els hi assignava algun personatge malèvol; els menuts o quadrats em semblaven més dignes de la meva benvolença o admiració i els convertia en herois o peces d'extraordinària vàlua. El fet era que tots un dia o un altre entraven a escena. Depenent de l'obra que representaven, podien ser de qualsevol dels quatre elements. De vegades es convertien en la casa de la tia vista des de l'aire.

L'entrada, el passadís, la cuina-menjador amb la llar de foc, l'escaleta que pujava a la cambra. Així era la casa de la tia Maria Assumpció. La comuna a fora a l'esquerra, sense porta, només amb una espessa cortina de sac i a dins un gran espai gelat com el marbre a l'hivern. El fred et feia passar les ganes d'entretenir-t'hi ni cinc minuts. Allà al fons de la paret de pedra gastada, un bagul amb papers vells de diari, alguns tallats expressament.

Quan anava a casa la tia, ja demanava la capseta dels botons i el pa untat amb llet d'ametlles per berenar. Com aquelles tardes n'he tingut poques, i de llesques sucades amb aquella crema d'ametlles cap més. Esperava amb ànsia llepar la cullereta fins gairebé deixar-la neta.

Que contenta estava la tia quan jugàvem, s'endinsava al personatge que ens assignàvem.  Estava tan sola la tieta, com jo mateixa, i a totes dues ens agradava compartir somnis, encara que fossin inventats. La dona amb prou feines sabia escriure el seu nom i fer quatre números, però a mi m'era igual, el que m'encantava era la seva atenta companyia i veure-li fer aquell ninot amb un sis i un quatre. Em feia molta gràcia i rèiem a cor que vol totes dues.

Quan hi anava gairebé sempre portava algun trosset de carbonet del braser de casa, ben embolicat amb paper per no embrutar la roba. Potser de camí havia tingut sort i havia recollit del terra un tros de guix. Se'n trobaven molts cops en els carrers no asfaltats, eren restes de runes que el veïnat havia fet servir per tapar els forats que les rodes dels carros deixaven al carrer quan la pluja havia estovat massa el terra.

El carbó servia per dibuixar boques i ulls als botons grossos i els guixos per fer camins damunt les rajoles mig gastades del terra, que tan podien servir de pissarra, com per jugar-hi a la xarranca. En acabar el joc, la tia Maria Assumpció agafava un drap moll i fregava tranquil·lament tot l'escenari.

Recordo especialment un botó platejat, diferent dels altres, que en el seu millor moment devia brillar com les estrelles. Suposo que aquest devia ser el botó de la jaqueta del nuvi de la tieta, perquè quan li preguntava d'on era, no me'n volia dir mai res. Un dia va desaparèixer misteriosament de la capsa i ja no el vaig tornar a veure mai més.

Quan vaig ser més gran, ja no demanava els botons, llavors el que m'hagués agradat saber era la verdadera història que cadascun d'ells havia viscut al costat de la tia. En saben moltes de coses els botons, són com petites memòries de temps que s'han de saber llegir.

Del nuvi de la tia m'hagués agradat conèixer alguna cosa, però sempre havia estat tabú, terreny inexplorable. Estic segura que aquells botons m'haguessin explicat moltes coses d'ella, com, per exemple, quin vestit es posava de jove per anar a l'estació a rebre al seu promès o quin abric feia servir per anar a acomiadar-lo. Ells ho sabien tot, fins i tot quan una mà febrosa de passió els havia gairebé arrencat de la seva brusa després de tants dies, mesos o gairebé anys de no veure's per culpa de la maleïda guerra.

No ho volia saber per curiositat, sinó per comprendre perquè havia escollit aquella vida solitària. Malauradament el temps ha tancat pàgina i he fet tard, me'n vaig adonar quan no vaig trobar la capsa dels botons. Es van cansar d'esperar-me i molt probablement van partir amb ella al país dels silencis oblidats.