dilluns, 16 de novembre del 2020

La bugada

 


La primera nit que em vaig quedar a dormir a ca l'àvia vaig adonar-me aviat que el color i la frescor que s'hi respirava de dia s'havien esfumat i les ombres donaven pas a noves interpretacions.

Havent sopat l'àvia em va acompanyar a la meva cambra. A la cara se li veia que estava molt contenta de tenir-me allà. Em va preparar l'habitació amb detalls d'aquells que només es fan des de l'amor: un got de llet a la tauleta, una bossa d'aigua calenta per escalfar el llit, l'interruptor de pera col·locat ben a l'abast...

- Bona nit, reina, fins demà! -va dir riallera mentre m'acotxava.

Amb la foscor de l'habitació, se'm va parar el món. Vaig notar com tota la meva energia vital es concentrava en dos únics òrgans: en un ull expectant i en una orella tan afinada com un violí a punt de fer la primera nota.

Sentia que l'aire entrava i sortia del meu pit com de puntetes, per tal de que el cor no em traís de tanta fressa que feia. Un moment abans de que desaparegués l'últim fil de llum del passadís, la bombeta que penjava del sostre de la cambra va dibuixar damunt del meu cap un munt de figures fantasmagòriques.

Quan l'àvia es va posar al llit i la casa va quedar color negra nit, vaig veure que el monstre de la por ja tenia les dents ben esmolades. Estava allà, just a tocar del botó del llum que em podia salvar. El pànic era tal que havia arribat al punt en el qual ja se t'ha menjat la veu i perceps que si treus el braç del llit una boca grossa i bruta te'l segarà d'una queixalada.

Sense saber com, un crit esgarrifós es va escapar de la meva gola.

-Àvia!!!

A l'instant l'àvia va plantar-se davant la porta, segurament esperant trobar-me daltabaix del llit o alguna cosa pitjor.

-Què passa? Què passa? -va dir ben alterada.

-Tinc por, molta por- vaig insistir.

-Por? Por de què? Si aquí no hi ha res, no veus?  Només hi som tu i jo. Pensa que la por se la fa un mateix.

Quan va veure que ni les explicacions ni el consol em feien el més mínim efecte, va decidir, segurament pel bé de totes dues, deixar-me anar a dormir amb ella.

Va anar a buscar uns papers, un llapis i va agafar la caixeta de vidre que tenia al damunt del seu tocador i va venir a seure al meu costat.

- Digue'm, quantes pors has tingut? Una, dues, tres..?

-Tres- vaig contestar en veu baixa.

-Doncs n'escriurem una a cada tros de paper- va respondre.

Després va doblegar els papers pel mig, els va col·locar dins la caixeta i la va tapar.

-Demà ens cuidarem de les pors- va dir.

Al matí em vaig despertar feliç i contenta d'haver dormit covada dins d'aquell llit tan flonjo. Vaig saltar del llit i vaig anar corrents i riallera cap al menjador. L'àvia m'hi esperava asseguda a la taula amb un got de llet amb cacau i galetes.

En acabar l'esmorzar va dir-me:

-Què et sembla si anem al safareig a fer la bugada?

Em va agafar la maneta i vam sortir al badiu. Just allà, al costat del safareig, hi havia una petita palangana amb aigua i sabó i la caixeta de les pors.

- Mira- va dir- mentre rento la meva roba al safareig, tu renta les teves pors aquí a la palangana.

-Però àvia, és paper i el paper es desfarà a l'aigua...

-Bé, de moment no ho freguis fort, deixa només que s'estovi una mica.

Així ho vaig fer i vaig veure com les lletres s'esvaïen a poc a poc.

-Àvia, si no frego també s'esborren.

-D'això es tracta- em va dir ella- que desapareguin i t'adonis que les pors només son pors. Escrites en un paper o a dins del cap de cadascú, si no te les creus s'esborren com aquestes que has mullat.

L'àvia em va donar una gran lliçó de vida, que he recordat en aquests moments tan crítics a nivell mundial. Vivim en un continu sacseig polític, social i sanitari i, malauradament, ho fem des del mateix ull de l'huracà. Reconec que em costa esborrar incerteses i pors en plena pandèmia, però el que tinc clar és que no deixaré caure en sac buit les bones lliçons sense haver-ho intentat. De moment, ja n'he posat algunes en remull!

dissabte, 14 de novembre del 2020

Demà

 


Us convido a llegir Demà, el nou llibre de l'escriptora Núria Comas Fornaguera.

El primer contacte que vaig tenir amb la Núria va ser virtual, a través dels comentaris que vam intercanviar en el seu blog personal Cal Sac i quan va tenir l'amabilitat de venir-me a portar el llibre personalment no vam poder parlar en condicions degut a la pandèmia. Per això espero poder-m'hi retrobar ben aviat.

Els relats que configuren Demà són travessats per preguntes, més que respostes. Partint de la quotidianitat (i a voltes del realisme màgic) ens interpel·len a reflexionar sobre qüestions existencials: la vida i la mort, el dolor i l'alegria, la pèrdua, la llibertat, la lluita contra els propis fantasmes, el funcionament de la ment, la nostàlgia, la vivència del temps...

 La mateixa autora ens presenta el recull com un crit d'esperança per al futur i ens anima a treballar-lo i millorar-lo des de l'única realitat que existeix, el present: "El demà l'hem de fer present", ens diu.

 Moltes gràcies, Núria.