dijous, 30 de juliol del 2020

La figuera


Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.

dimarts, 28 de juliol del 2020

La ballarina


I amb un fràgil gest desequilibrat, la ballarina cau a plom. Dins el seu cap sent un crit uníson del públic, seguit de murmuris llunyans.

El dolor s'ha convertit ara en una afilada punxa, li travessa l'espinada. Se li escola el món i, a poc a poc, percep com les llums que la il·luminaven s'esvaeixen com fantasmes. Apareixen flaixos del passat barrejats amb somnis, aplaudiments, angunies i pors...

No sap que té. Esclataria a plorar però no pot, perquè nota la cara encarcarada. Sense llàgrimes, intenta en va posar ordre a les seves emocions, però no recorda res del seu passat, ni sap de cap parent a qui avisar en cas de fer-li falta.

Pensaments estranys l'envolten, no recorda com es diu, i li sembla que sempre ha estat ballarina però tampoc recorda cap pas de ball.

Sí, sí, -es diu- he estat molt admirada i he recorregut món. Però tristament s’adona que en aquests moments és només una ballarina desmemoriada.

-Però perquè triguen tant a venir-me a buscar?- es pregunta- no tenen por de que em mori dessagnada?  Presa del pànic, es passa la mà pel front.

-Mare de déu! -exclama- si tinc la pell gelada.

L’estona va passant i es consola pensant que la gent del públic ja està demanant ajuda o que potser l'ambulància està atrapada en un embús.

Quatre passes entre vestidors la fan posar en alerta i feixugament obre un altre cop les parpelles. Veu a un home de negre que reconeix com el conserge, l'home que cada matí, abans de la seva actuació, es cuida de preparar tot l’escenari. Estic salvada -crida per dins- però horroritzada li escolta dir:

-Maria Cinta, si us plau, porta l’escombra i el recollidor, que el gat ha trencat la ballarina de ceràmica de la prestatgeria.

Un calfred li sacseja el cos malmès i en va comença a cridar més fort.

-No, no, no, que sóc jo, la ballarina famosa. No em reconeixes?- però no obtén resposta.
El majordom, aliè al moment que viu la figureta esmicolada,  l'escombra fins a no deixar-ne ni una espurna.

Continuarà o no...

divendres, 24 de juliol del 2020

L'ànima


Us heu parat a pensar mai com s'imagina cadascú l'ànima? Quantes vegades haurem vist en les pel·lícules transformar-la en ocells volant, en coloms blancs planejant, en guspires que pugen enlairant-se cap a l'infinit... Jo no me la imagino així, ves per on!

La meva me l'he imaginat en forma de lletres, tantes com té l'abecedari, fins i tot tantes com em pugui arribar a inventar. Totes amb les seves formes i particularitats:  negretes, cursives, subratllades, majúscules, minúscules, totes elles emmotllables a la mà que les dibuixa. L'ànima, per a mi, és tot allò que elles tenen per expressar entre formes, combinacions i colors.

Vaig ser una nena molt fàcil d'entretenir, doncs de ben petita amb un paper i una capça de colors barata, m'hi podia passar hores. En cada etapa de la vida, evidentment, he canviat d'estil i de colors, però no en essència.

Recordo el tiet com un home ben curiós. De molt jove havia aprés a fer només quatre lletres gòtiques que a mi em fascinaven. Els diumenges els tiets em convidaven a dinar a casa seva, un petit pis de lloguer a sobre d'una lleteria amb vaques incloses.

La tia, que era una persona d'aquelles que netegen sempre sobre net, no em deixava gairebé ni moure de la cadira. Tot tenia el seu lloc, ni un mil·límetre cap aquí, ni cap allà. Tampoc s'hi podia córrer perquè s'embrutava el terra i es feia soroll. Era una casa en la qual no hi havia res per entretenir-s'hi, però amb el meu estoig i la llibreta en tenia prou.

Ara que hi penso, eren una parella ben curiosa els tiets. De fet, l'àvia una vegada em va explicar que s'havien casat just quan la tia s'acabava de recuperar del tifus perquè la família d'ell havia tingut molta pressa per formalitzar el casori. Pel que vaig saber anys després, va ser un casament d'aquells mig arreglat. Potser per això, en aquella casa, gairebé sempre s'hi va respirar poc amor.

S'alegraven de veure'm quan hi anava, segurament perquè la meva presencia els treia de la rutina.

La tia preparava uns macarrons celestials, així que, tot i les estrictes normes de comportament, per a mi els dinars dels diumenges eren entranyables.

Tan bon punt entrava per la porta, ja treia la llibreta de les lletres, esperant que el tiet em dibuixés aquelles exòtiques formes. Aquí començava la meva particular festa.

Les personificava, les vestia, les pintava i els donava vida com si d'un personatge teatral és tractés. Cada lletra portava afegit el seu conte particular, que cada cop m'inventava.

La meva lletra gòtica preferida era la A

dijous, 23 de juliol del 2020

El full en blanc


Recordo que un estiu em vaig enfadar molt amb els pares perquè m'havien obligat a quedar-me a estiuejar amb la meva àvia, que havia llogat una habitació en una casa d'un petit poblet de pescadors. M'hi van deixar ben morruda i contrariada.  

Penso que un cop ells van reprendre el viatge de tornada cap a casa, l'àvia és va veure a venir el que l'esperava si no feia servir el seu enginy.

Les vacances d'aquell any no s'assemblaven gens a les vacances que esperava. Primer, perquè m'havien comprat aquells embafadors quaderns d'estiu Santillana, que tanta mania els hi tenia, i segon, perquè no m'agradava gens haver d'anar a la platja per anar a fer salut, com en deien abans.

Els primers dies van ser els pitjors, rondinava i portava sempre la cara enfurrunyada. L'àvia aguantava amb paciència, recordo que de vegades em duia mig arrossegant per poder anar a comprar.

Un d'aquests dies vàrem passar pel davant d'un estanc i hi vaig veure un bloc de dibuix que em va captivar. L'àvia, que sabia que m'agradava molt pintar, va veure l'oportunitat de connectar amb mi. Què, el vols? Vaig assentir amb el cap.

En arribar a l'habitació llogada, li vaig treure aquell full de diari tan lleig amb el qual l'havien embolicat i me'l vaig mirar de més a prop. Era preciós!

T'he explicat mai el conte del full en blanc?- em va dir

-No- vaig fer amb el cap

-Doncs, si vols te l'explico mentrestant dinem- va contestar.

Un cop entaulades va començar.

Hi havia una vegada una nena de casa rica a la qual li van regalar un bloc de dibuix molt semblant a aquest, perquè dibuixés les flors que creixien al seu jardí. La nena, que no en tenia gens de ganes, va obrir de mala gana el primer full i el va arrencar i llençar al terra d'una revolada. Va preferir anar a veure els seus germans grans que jugaven a la pista de tennis.

-Tenien pista de tennis a casa seva?- vaig dir jo- tot mirant la mida de la nostra habitació.

-Sí, va dir l'àvia tranquil·lament, era una casa com les que t'ensenyaré demà si vols venir a fer un tomb amb mi.

-Val!- vaig contestar una mica més oberta a aventures.

-Segueixo?- va preguntar l'àvia

-Sí, sí- vaig contestar entre cullerada i cullerada.

Doncs quan la nena va marxar, el full en blanc va quedar trist i sol, van passar les hores i va fer-se de nit. Ell, allà estirat, contava les estrelles sense entendre perquè la nena l'havia rebutjat. Tot d'una, va sentir una petita remor a prop seu i va notar com alguna cosa li lliscava lentament pel damunt. Era un petit cargolet que sortia a explorar món.

L'endemà, el vent de tramuntana va començar a bufar fort i s'endugué el full cel amunt, fent-lo ballar i saltar com mai s'hagués imaginat. Va ensenyar-li arbres i teulades durant gairebé tot el dia, fins que al capvespre, el va deixar reposant damunt la sorra de la platja.

-El que no sabia el full era que li esperava una nit molt especial- va dir-li l'àvia

Cada cop em tenia més intrigada i impacient...

- I què va passar a la nit àvia?

-Doncs que la humitat de la mar el va anar modelant seguint les dunes de la sorra, que va rebre la visita de molts animalons nocturns que li feien pessigolles i el feien riure.  El full en blanc ja no recordava que era blanc, ni que la nena rica no l'havia volgut pintar. Pensava només en el que veia i en el que vivia aquell moment.

-I l'endemà?

-No corris- deia l'àvia- ja vindrà l'endemà, ara deixa que el full en blanc gaudeixi  amb els seus nous companys. Va... T'explico nena impacient!

L'endemà el full en blanc va rebre molt d'hora el primer raig de sol, i amb ell la primera carícia. Va veure jugar els crancs a la riba, els ocells volant pel cel blau.

De cop li va semblar sentir un petit soroll a prop seu i va veure com se li acostava una noieta, que recollia tresors que la mar embravida del dia abans havia tornat a terra durant la nit: branquillons, petxines, pedres arrodonides i ell.

El full en blanc no se'n sabia avenir, va quedar parat. Per què aquella noia s'havia fixat en ell? Ara, just ara que estava humit i brut?

-Això, això, per què, àvia?- deia jo- cada cop més captivada per la història

Doncs perquè va resultar ser una jove pintora francesa que estava estiuejant a la Costa Brava i recollia les petites troballes que l'aigua retornava, per incrustar-les als seus quadres.

-Ohhhh!- vaig exclamar

El full en blanc s'adonà que amb la humitat de la nit se li havien netejat totes les empremtes i lluïa un blanc, tan blanc, que brillava com les perles.

Quan siguis gran, si mai vols veure el full en blanc, només et caldrà anar a França i visitar el museu on està exposat.

Amb els ulls oberts com plats, li vaig dir:

-Àvia anirem demà a la platja?

L'àvia somrigué.

dimecres, 22 de juliol del 2020

Riure per viure

(fotografia extreta d'un banc d'imatges gratuïtes d'Internet)

No sé si estareu d'acord amb mi, però trobo a faltar el bon riure en les pel·lícules. Fa tant de temps que no ric de gust davant d'una pantalla!

Reconec que no ha de ser gens senzill saber fer riure i que per això molts cops es confon l'humor amb les bretolades.

A mi m'agrada riure, veure riure i compartir el riure. A vegades noto aquesta crida i és per això que fa temps ja li vaig dedicar un poema.


Necessito riure amb ganes,
amb energia, amb força.

Sentir com m'empenta 
la bogeria a fora d'un local
ple de silenci.

Riure fins cargolar-me
pel passadís de casa.

Riure només per riure, per recordar
allò que ha provocat l'esclat.

Riure cada dia pel sol fet
de sentir-me viva.

© Núria Sagués
La infinitud dels eclipsis

dilluns, 20 de juliol del 2020

Viure amb l'ai al cor



Definició: Amb una emoció extrema, expectant, especialment per la temença d'allò que es pugui esdevenir / [estar] molt intranquil, ple de temença, d'un perill que es considera pròxim / témer per una cosa considerada imminent, però que no se sap quan ha de produir-se.

Actualment vivim literalment amb l'ai al cor, perquè ens l'han anat injectant en vena gota a gota. Hem anat veient com han anat destruint a poc a poc la sanitat pública catalana, que ens ha portat a les mancances que actualment patim i que s'han fet evidents amb la pandèmia.

Els morts s'han comptat a mils per la prepotència i inoperància dels polítics que han prioritzat el diner a la vida i no han aïllat el focus a temps. Tot això ha desbordat hospitals i extenuat sanitaris, que han hagut de treballar sense mitjans ni material de protecció adient. Els malalts ingressats, patint sols el que mai sabrem, al menys a curt termini, i els malalts crònics a casa, sentint-se com peces prescindibles, oblidades i sense saber què fer. Sento parlar tan clar, però no valen les subtileses en moments així. Aquesta pandèmia no és un refredat ni una grip comú com ens van voler fer creure al principi i els que tenim una mica de cultura sanitària sabem que no diuen ni diran de la missa, la meitat. Això només és la punta de l' iceberg.

Els catalans fa temps que sobrevivim entre diversos "ais al cor" que gestionem com podem. No oblidaré quan el Diario Público, l'any 2016, va tenir la valentia de fer pública la conversa gravada d'un ministre espanyol dient: "les hemos destrozado el sistema sanitario". No, no ho oblidaré, perquè vaig ser una de les que estava orgullosa d'haver posat el seu granet de sorra per pujar-la.

Quan aquest diari va fer sortir a la llum tota aquesta mesquinesa, per què tots els professionals sanitaris no van sortir al carrer? Per què la majoria de nosaltres només es va esgarrifar des de la butaca o va bramar des de les xarxes socials? 

El confinament m'ha fet cavil·lar molt sobre el paperot que han fet els Col·legis obligatoris de Metges i d'Infermeria, ara i molt abans de la pandèmia. Eren faves comptades: a més retallades, més mancances.

Obrim el ulls!

Potser aquest enllaç us pot interessar.
*us general, no recollit al DIEC

diumenge, 19 de juliol del 2020

Al dematí


Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí...

Quan era menuda al sortir al pati, regadora en mà, l'àvia i jo cantàvem aquesta cançoneta ben contentes. És una cançó d'aquelles que un cop t'ha quedat gravada, per més anys que passin no s'oblida.

Enguany aquest confinament ha obert de bat a bat la porta dels meus records. I apa, tots a fora!  Les lletres fan filera dins el meu cap per sortir del racó on les tenia guardades.

Digueu-me "tiquis-miquis" però ara quan la canto hi trobo una paraula que  xerrica. Només les maques? No, no i no, totes!

No m'aturo més i segueixo amb la segona estrofa que m'encanta.

Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols,
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert.

La taral·lejo mentalment i a poc a poc mentre deixo caure el primer rajolí sobre la tomaquera. Em paro, la miro fixament, i reculo sense fer soroll per anar a buscar la màquina de retratar. Entre les seves fulles hi acabo de descobrir l'entrada de la casa d'un follet.

Com tots ja sabeu, la millor hora per veure follets és a primera hora del matí, perquè ja ens hem tret les lleganyes, descansat durant tota la nit i portem el cor ben net.

Si mireu bé la fotografia, veureu que aquest follet hi té un ramell de picarols vermells davant la porta, que l'avisen si s'hi acosta algun maldestre.

Després de fer la fotografia, amb molta cura hi deixo lliscar l'aigua com pluja fina per no fer-lo matinar, mentre enfilo ja cap a l'última estrofa.

Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla,
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.

Quanta raó que té la cançó! Els cargols aquesta nit han ben pentinat el petit julivert, fins i tot l'hi han fet la clenxa al mig.

Aquest és un conte especial per a la Núria, la meva fisioterapeuta, que em va fer la petició després de llegir el del trèvol. Enguany, amb les circumstàncies que vivim, s'ha tornat una pagesa de secà, com deia l'avi.

Núria, observa bé les tomaqueres a trenc d'alba, que t'hi espera el teu follet. 

dijous, 16 de juliol del 2020

Romanços


Es veu que aquesta afició meva d'escoltar a recitar poemes em ve de lluny, tant, que més aviat sembla genètica. La meva àvia m'explicava l'anècdota de que quan ella era petita, passaven pel carrer els romancers, que eren uns homes que per un cèntim narraven una història.

-En aquell temps -deia l'àvia- no hi havia llibres pels pobres, i a estudi hi vàrem anar poc, nosaltres. Em va venir just aprendre de lletra. Als nou anys ja em van posar a fer rodets a la fàbrica, d'altres van tenir més mala sort perquè les col·locaven a servir.

Mira -seguia- si ens hi van posar de joves a treballar, que algunes no arribàvem als telers i ens havíem d'enfilar damunt d'una caixa de fusta. Quan l'amo sabia que havia de passar l'inspector de treball, ens feien amagar al magatzem on guardaven els fils.

Per moltes hores de feina ens donaven quatre cèntims, però estàvem contentes perquè ajudàvem a casa. La meva mare mirava d'estalviar-ne algun d'amagat del pare, perquè si ell podia, se'ls gastava en vi. Jo, quan faltaven pocs dies perquè passés el romancer, ja començava a demanar el cèntim. La mare es feia de pregar i podia trigar entre un dia o dos en aconseguir-lo, fins i tot m'havia costat llàgrimes, perquè ella assegurava que no en tenia cap.

Aquí començava la meva cantarella:

-Mare doneu-me un cèntim, que em vull comprar un romanço.

-Què te dit que no, que no en tinc de cèntims -deia ella

-Mare, si només val un cèntim i ja sabeu que no tornarà fins d'aquí un mes...

Ella feia el sord i trastejava per tota la casa mentre jo la perseguia, tot estirant-li una mica el davantal.

-Mare, va només avui...

Quan ja ho donava per perdut es girava d'una revolada i em deia ben enfadada:

-Té, però no ho diguis a ningú

-Àvia i quin romanço us explicava? -deia jo

-Ui, en tenia de totes classes, però els que més m'agradaven eren els d'amor.

Després de recordar això, entenc perfectament per què sóc una dona carregada de romanços i m'encanta compartir-los.

De ben segur que si actualment hagués de triar la professió, seria romancera!

Enllaços interessants


dimarts, 14 de juliol del 2020

El tren


Per a mi el soroll que fan les rodes del tren són pura música. Entre els set i els nou anys vaig haver de viatjar-hi bastant per motius de salut, uns seixanta quilometres entre anar i tornar durant dos o tres cops setmanals.

Per a un infant aquests viatges continus poden ser un suplici o un plaer. Fa poc he descobert que, tot i que al final del trajecte no m'hi esperava el paradís, sí que mentre durava estava al cel.

Coneixia cada soroll, gran o petit, fins i tot els dels vagons. Vaig arribar a afinar tant l'oïda, que captava els més imperceptibles. Distingia cada grinyol segons el tram i sabia a ulls clucs gairebé la distància entre cada estació i el temps que quedava de trajecte.

Vaig jugar-hi molt al tren, però sempre amb la imaginació, de vegades asseguda a la falda de la mare perquè el tren anava ple, altres al seient del costat. Si podia ser, sempre preferia el costat de la finestra. En aquella època, els trens també ens feien trontollar i saltar, la qual cosa em feia el viatge encara més distret, doncs podia imaginar-me en una petita muntanya russa o galopant dalt d'un preciós cavall.

En aquests viatges imaginaris que feia podia ser ocell o saltimbanqui i traspassar boires de sucre o senzillament passar una bona estona gronxant-me entre la seva escuma blanca o nedant entre el blau cel del mar. Parlar amb la mare tota l'estona també era una bona opció, doncs es veu què de xerrameca ja hi vaig néixer.

Quan plovia m'entretenia mirant com el vent feia la seva festa amb les fulles que voleiaven dels arbres. Recordo que les acompanyava fins que les perdia de vista o senzillament optava per deixar-me envoltar pel murmuri de veus i converses inintel·ligibles dels viatgers, tot endormiscant-me.

Quan arribàvem al final del primer destí, l'ull intern se m'obria automàticament per tornar del meu món màgic. En aquest punt final és on hi havia més emoció, doncs les rodes del tren feien aquell xerric llarg i especial que fan dos ferros fregant-se per aturar una embranzida. Arribat aquí, no es podia perdre detall, era aquell minut del tot o res, el desafiament entre el mur de formigó de l'estació de França reptant la màquina en la seva última frenada. L'ai al cor fins l'últim moment... Salvats!

I, tot això, només en els viatges d'anada, perquè a la tornada, cansada i abatuda per la rehabilitació, m'abandonava a l'exquisida música repetitiva del troc-troc i els dolços braços de la mare.

Actualment viatjo poc físicament, però el suficient com per veure que la majoria de canalla se'ls està privant d'aquest tresor visual que dona lloc a activar la imaginació més enllà de les màquines. Actualment es prioritza donar-los el mòbil o la tablet, perquè estiguin quiets, emmirallats en els més grans, que també ho fan. Les aventures i els somnis ja els hi donen mastegats. Els veig captius dins d'una capça d'estímuls automatitzats. Per alguns la contemplació i percepció durant els viatges se'ls haurà escapat, engolits per sons, crits i pampallugues florescents que porten els jocs virtuals. Progrés sí, indiscutiblement, però a quin preu? Es trobarà un equilibri a tot plegat?

dissabte, 11 de juliol del 2020

El trèvol



S'ha afanyat a florir un petit trèvol a l'hort, li han deixat poc marge entre la passera de formigó i l'enreixat amb el qual han tapat la terra que li permetia créixer. Ell, però, fent servir la perseverança, s'ha adaptat a través d'aquesta minsa escletxa.

-Nena, arrenca aquesta herbota que és una plaga per a l'hort - deia el besavi.

-Però avi, si diuen que porten bona sort...

-Vatua l'olla!- responia- mira tu amb què em surts ara. Sort és tenir les tomaqueres plenes de tomàquets per menjar.

Tenia un hort preciós, ple de colors que anaven des del vermell intens dels tomàquets, a la variada gama de verds de les pebroteres, difuminant-se al costat del groc dels pàmpols de raïm madurs que penjaven de la parra.

L'hort encara hi és, però no s'hi assembla gens, ni en el color, ni en les formes, ni en la cura que ell en tenia. Enguany amb el confinament hem recuperat una mica del seu esperit, però gens de la seva traça per mimar-lo.

-No avi, avui no l'arrencaré aquest fals trèvol, tot i que, tal com tu deies, ha resultat ser una herba invasora- Crec que podré conviure amb ella, al final potser li he trobat altres virtuts no descrites, com la de la seva companyia.

Al seu costat m'he fet un lloc de descans i repòs del pensament. Als matins m'assec a prop seu només per mirar-lo, doncs li reconec el gran esforç que dia a dia fa per adaptar-se i sobreviure, tot i l'afany que fa més de cent anys vós vàreu fer per erradicar-lo i amb raó, en els temps tan difícils que us va tocar viure.

dilluns, 6 de juliol del 2020

El meu primer amor



Als setze anys, a classe de literatura, em vaig enamorar d'un poema de Miquel Costa Llovera. Després en van venir d'altres, però aquell el recordo com qui recorda el seu primer amor.

La poesia és un art i la gaudeixo en totes les seves formes. M'hagués agradat cultivar-la, però a cops la vida et porta per altres indrets. Actualment planto llavors, de vegades més afortunades que d'altres, però sempre gratificants quan les he acabat d'escriure.

Particularment, el que més em mou és la versificació lliure, potser perquè mai he volgut sentir-me encotillada. El vers lliure em sembla com un ocell al vol, com rebre l'aire fresc amb els braços estesos per captar-ne l'essència a pell, tot i que a voltes pugui ser trista i fins i tot cruel.

El meu respecte cap el vers amb mètrica, que també llegeixo, però que m'imagino com aquella gran esportista obligada a córrer en un circuit tancat.

Mai m'he après cap poema de memòria, ni vaig arribar a recitar el que de menuts ens feien aprendre per a Nadal. Era un suplici quan m'enfilaven a la cadira i em deien que si el recitava em donarien un premi. No en vaig tenir mai cap.

Intento mirar poèticament tot el que m'envolta. La poesia que últimament més em mou és la dels sentiments, la que dona sentit al meu dia a dia: el cel, les boires, el vent a la pell, el mar, la sorra que s'escola entre els dits, l'olor de la cassola fent la xup-xup. Visc la poesia de la quotidianitat i m'agrada compartir-la.

dissabte, 4 de juliol del 2020

Avui pintem


Recupero un dels contes infantils que l'àvia relatava asseguda a l'eixida, mentre la miràvem embadalits.

Es tracta de La puntaire, que em va servir d'inspiració per pintar aquest quadre, on al fons de la platja s'hi alça la Punta dels Guíxols de Sant Feliu, de la qual sempre he estat enamorada. En aquest turó m'hi vaig imaginar la petita Puntaire, esperant temorosa el vaixell que la vindria a buscar.

Era una història que ens feia caure les llàgrimes, tot i que sabíem que tenia un final feliç (feliç d'acord amb l'educació sexista de l'època, clar).

El relat portava la seva cançoneta incorporada, de la que només en recordo aquesta estrofa. M'hi falta, però, el to melancòlic que només l'àvia li sabia donar mentre la cantava.

A la voreta del mar hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que fent puntes al coixí
va arribar a ser reina...

En acabar, la cosíem a preguntes, que ella ens responia com bonament podia.

Avui en dia el final d'aquest conte el reescriuria de cap a peus, tal com un dia ja vaig fer amb el de la Bella dorment (que un altre dia us escriuré al blog). De fet, en reescriuria molts, però no només dels antics, sinó també un munt dels actuals. Segueixo veient que, després de tants anys, el tema de la igualtat ha avançat ben poc.

Dones, on som? Escrivim els nostres propis contes, que la nostra història sigui això, la nostra i escrita des de la nostra mà i sense la reproducció d'estereotips. 


divendres, 3 de juliol del 2020

Relatiu


A cops et sé vagant a prop
en les nits de poca lluna.
T'esmunys com un escurçó
sota la pell quan somnio.
Immòbil,
banyada de suor freda,
gèlida,
sense batec,
com ofec que engoleix el temps.
Soc paret fins que te'n vas
pensant que no t'he sentit.
D'aquests hiverns en tinc sovint,
però a l'alba torna la primavera,
floreix l'ametller i canta la merla.
Llavors és quan navego entre aigües
manses i cels d'un blau intens on
gairebé m'hi emmirallo.
Ballant,
saltant,
bategant
com el temps ara sense hores.

Núria Sagués