dijous, 30 d’octubre del 2008

Bona nit, bona nit!!!!


No podia esperar a demà , per dir-vos que més vuitanta persones (segons una font fidedigna que va fer el recompte i la pròpia llibreria) han vingut avui a la presentació-exposició. Jo no he pogut moure el cap de la taula amb les signatures, però m’ho he passat molt bé. Estem més que contents. La infinitud dels eclipsis ha volat i La xarranca li ha fet de companya en el camí.

La veritat és que presentar o exposar a la llibreria La Gralla de Granollers, ha estat un plaer. L’escriptor Joan Sala, ha fet una magnífica presentació de l’acte.

Pels que no us ha estat possible venir i voleu veure l’exposició d’en Narcís ho podeu fer fins el matí del dia 8 de novembre, a la quarta planta de la llibreria.

Quan tinguem les fotos ja us faré un enllaç. És que aquest cop en Narcís no n’ha pogut fer i ens les enviaran els amics.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Sopeta una, sopeta dues, sopeta tres...

Gallina vella fa bon caldo.

Un refrany que avui agafaré en el sentit més estricte de la paraula.

És una recepta que havia vist fer un munt de cops a la meva àvia, cada vegada que es trobava malament o tenia cura d’algun malalt que havia perdut la gana.

Una olla d’aigua
Un pit de gallina de pagès
Una ceba
Una patata petita
Sal


Primer, feu bullir amb l’aigua el pit de gallina una bona estona (si ho preferiu, traieu la pell). Després, hi afegiu la ceba i la patata pelades i la sal a gust. Quan s’hagi reduït el brou i el tall estigui ben cuit, el podeu retirar del foc.

El caldo el podeu fer servir per beure (a l’estiu fred i a l’hivern ben calent) durant el dia, o el podeu fer servir per fer una sopa que s’anomena: sopa escaldada.
Aquesta sopa consisteix en posar una llesca de pa de pagès torrat en un plat i afegir-hi un got del brou calent a sobre. La llesca en pren tot el suc i queda tova.

També es pot fer amb sèmola de blat o d’arròs. En un cassó, s’hi posa una quantitat aproximada d’un got i mig de caldo i s’hi afegeixen un parell de cullerades de sèmola. És deixa bullir fins que s’espesseix. Es cou en pocs minuts.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Mirada enllà



Darrere aquesta rosa blanca
de marfil, s’hi perfila l’absència
des de fa temps.

Dins les pupil·les
hi ha guardats els teus records;
dins els mars blaus, les pors.

La tristesa s’amaga
darrere els teus silencis;
només la mirada perduda
delata fred i solitud.

Què serà aquest cop?
¿Una remor d’aigües bramant,
un tro a cel obert?

Potser res i tot.
Les ombres són lladres de sons
per a aquells que no parlen.

© Núria Sagués

Plou!


Quin vici això de fer relats!

Plou!
Quan plou m’agrada amorrar-me al vidre de la finestra com quan era menuda, i enganxar-hi ben fort la galta esperant que aquella gota que baixa mandrosa pel vidre passi prop de la meva boca.

Abans ho feia sense dissimular, l’edat m’ho permetia; ara tinc la boca i els ulls tancats i només m’ho imagino. Els records s’amunteguen per uns moments, i només la fredor de l’aigua, o algun tro em desperten uns instants.

Veig baixar les llàgrimes del cel enterbolit de negres boires; les veig com entre elles s’ajuden i com s’ajunten i fan camí per acabar en una gran bassa. Les grans gotes convertides en rierol enllustren les llambordes del carrer deixant-les d’un polit immaculat, fins que algun transeünt, a qui el xàfec ha enxampat d’imprevist, les embruta de fang flonjo en trepitjar-les.

Les fulles febles dels arbres que han estat arrabassades de les branques cauen al terra i fan de petits vaixells, i xuclades pel corrent fan carrera carrer avall. Potser alguna porta de capità una formiga al damunt que es creu sorpresa per un marejol.
Tot això em deixa captar de la natura tots aquests sentits; i sóc feliç de veure que puc gaudir-ne aquí i ara, a l’aixopluc, tot i que algun cop no puc deixar de pensar en tots aquells qui, en països llunyans, no són tan afortunats.

Crec que els bons records sempre seran això: records que ens fan volar amb la flaire de la terra molla, de l’herba humida, amb l’essència sola. Llavors respiro a fons i carrego d’aire net els pulmons.

De blau net queda el cel quan tot ha passat si és de dia; de negre brillant, si és de nit. A poc a poc, veig sortir la gent dels portals com els cargols quan vas al camp. La vida i el seu cicle, què hi pot haver de millor?


diumenge, 26 d’octubre del 2008

Presentació al "meu poble"


El proper dijous a la llibreria La Gralla de Granollers presento a dos quarts de vuit del vespre, el meu primer poemari La infinitud dels eclipsis junt amb el fotògraf Narcís Civil i Mascaró, que exposarà una mostra de fotografies seves: La veu en “off” de la fotografia.


L’escriptor i poeta granollerí Joan Sala Vila farà la presentació de l’acte.

Us deixo penjada la invitació per si els que viviu a prop voleu o podeu venir. També per tots els que viviu lluny, encara que no pugueu, perquè m’acompanyeu sempre des del vostre bloc.

Fotografia © Narcís Civil i Mascaró


divendres, 24 d’octubre del 2008

Sopa de lletres


A la tardor i a l’hivern ve de gust una bona sopeta calenta o un bon puré de verdures (de pastanaga, de carabassa, de carbassó...)

Com a repte particular per conduir la crisi econòmica per la que estem passant tots plegats, m’estic plantejat dedicar-me a fer un recull de receptes, fetes amb pocs calerons i que feia la meva besàvia després de la guerra. Encara en duc alguna al cap perquè me les havia explicat la meva àvia.

-Sopa de farigola o de pa amb un rovell d’ou, pels vespres.
-Escudella barrejada de primer i escaldums fets amb la carn de l’olla, per les festes.
-Llegum amb un tall de cansalada viada a la braça, entre setmana.
-Arròs a la cassola amb sardines fresques, els dijous.
-Raïm, pa amb tomàquet i arengada, per berenar.
-Truita de cigrons cuits...

Vull comprovar per quant em surt cuinar com ells, al cap i a la fi, no els va anar tan malament, perquè han viscut tots ells saludablement una pila d’anys. Bé que ara, els aliments estan coberts de pesticides i de que nosaltres anem plens de nervis i que per adobar-ho portem un bon descontrol horari... Però que hi perdo fent la prova? No em vull desanimar i, demà mateix començaré per fer el puré de carbassó. O potser una sopa de lletres?
Ara rai que tenim el minipimer!, l’estri que va inventar el senyor Gabriel Lluelles (ho sé perquè vaig veure’l a TV3, segurament en motiu de l’homenatge que li va fer EL FAD).

Amb tot això m’ha vingut al cap la quantitat d’inventors, que ni se’ls deu haver tingut mai en compte! Sort que s’han recordat del senyor Lluelles a temps.

Tens un racó dalt del món



Els qui em coneixeu sabeu, perquè m’ho heu sentit dir, que no m’agrada participar en concursos literaris. Quan algú em pregunta per què, responc que perquè ja no tinc necessitat de competir.

I, ara a que ve això? Us preguntareu.
I jo us explicaré que avui he participat en un joc literari diferent. Veig que no posa en competència a ningú, sinó que estimula a la participació i que hi pots concursar una o més vegades, depenent de les ganes que en tinguis.

Es tracta del bloc de l’escriptor Jesús M. Tibau (tens un racó dalt del món). En sóc seguidora des que el vaig descobrir fa temps entre els enllaços del meu amic Antoni Casals (secunaria memòria) i també al bloc de TUMATEIX llibres.

No us explicaré com funciona el joc perquè us faig l’enllaç directament a on ell ho fa.

Us animo a que li feu una visita ben llarga perquè hi té moltes coses interessants.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Reflexió

Cua de sargantana


De cop m’ha vingut al cap comparar la vida sentimental amb la cua de les sargantanes. Quines coses!

Les recordo al pati, corrent esbojarrades per amagar-se a cada escletxa descalçada de la paret, i ara penso que segurament elles em devien veure com un gran ciclop a prop seu. Quina por, pobretes!

Algun cop en la seva aferrissada fugida se’ls havia quedat enganxada la cua en alguna rebava de l’arrebossat de la paret, mig fet malbé pel pas del temps, i la cua es movia frenèticament durant una estona tot i que havia perdut el cap.

Ben cert era que m’impressionava; sort que sabia que al pobre animal li tornaria a créixer.Ah! Estic aquí; ja sé que me n’he anat pels núvols, però ja he tornat.

Deia que comparo la nostra vida sentimental amb la cua de la sargantana, però no amb el tros que perd el cap, sinó amb l’altre, el que queda per regenerar-se. Això sí, ens queda un petit senyal, el que ens avisa el proper cop. Un senyal com el de la petita cua del rèptil que, a vegades, si no s’hi està atent, ni es veu.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Fotopoema



Avui m'he llevat artista i poetessa. Aquí teniu el resultat

dimarts, 14 d’octubre del 2008

La dona dels cartrons, un altre relat meu


Aquests dies estic poc inspirada per escriure notícies i vaig endreçant l’ordinador. Espero que us agradi aquest relat.

La dona dels cartrons
— Si l’haguéssiu vist anys enrere! – deia la gent.

Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: de cos menut però de caminar altiu, lluïa els seus bonics vestits i anava la perruqueria setmanalment... Venia de bona família i s’ho podia permetre.

Si bé és cert que gairebé sempre havia d’anar sola a tot arreu, perquè s’havia casat amb un artista que sempre tenia una excusa per marxar de casa sense ella, ho portava prou bé; ja s’hi havia acostumat a aquella vida i no semblava que la molestés gens.

Crec que va ser a setanta anys quan va fer el tomb; els que l’havien coneguda de jove i els veïns començaren a veure coses rares i a sentir-li dir que no tenia diners.

Començà a no arreglar-se els cabells, després a descuidar altres parts del seu físic i a relacionar-se poc. Al cap d’un temps, va començar a sortir als capvespres com una ànima en pena, amb una pinta gairebé irrecognoscible, arrossegant uns espardenyots vells. A vegades, algú li preguntava si es trobava bé; però ella s’esmunyia fent veure que ni el veia ni el sentia.

Vagava pels carrers per recollir papers i cartrons i endur-se’ls a casa; fins i tot l’havien vista barallar-se amb altres “recol·lectors” més joves per una peça o per un piló de diaris bruts. A partir d’aleshores, el seu vocabulari refinat quedà de cop oblidat i fou substituït per paraules grolleres. De dia, es deixava veure ben poc, sinó era a la botigueta del barri on anava a comprar un tall de cansalada i uns cigrons cuits.

El marit, que no entenia el canvi o tant li era, cada cop va anar allargant més les seves escapades i ella, gairebé, acabà vivint en companyia de totes les deixalles que acumulava.

La situació va durar gairebé deu anys, fins que ella ja no pogué arrossegar aquells farcells de papers i cartrons. Va desaparèixer dels carrers i quedà empresonada al llit, fins que un dia el marit decidí ingressar-la en una residència i des de llavors al seu historial hi aparegué aquest curiós nom: “Síndrome de Diògenes”.
(© del meu recull de contes i relats enregistrats)

divendres, 10 d’octubre del 2008

Avui va de cuina


He trobat aquest bloc: El bloc de La cuina de la mel. Us faig l’enllaç per si voleu donar-hi un cop d’ull.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Una mica d'ego



Em van fer una entrevista on line!
Primer no gosava però ara, tinc ganes de compartir-la amb vosaltres i també agrair-li a l’entrevistadora l'oportunitat que m’ha donat. Us convido a que visiteu el seu bloc.