dilluns, 29 de desembre del 2008

Homenatge a Joan Brossa 2008

Tot va començar un dia que vaig rebre un correu del famós blocaire “VP” on em convidava a participar en l’homenatge a Joan Brossa.
He de confessar que coneixia poc l’obra de Brossa i primer vaig haver de fer recerca.

Immediatament em va agradar la idea i em vaig posar a fer proves de cartells que els vaig anar enviant per si en volien triar algun.

L’endemà em va fer gràcia veure’ls penjats a l’ABLOCCEDARI que aleshores tot just era un petit projecte.

Al cap de pocs dies, em vaig esglaiar perquè diversos genis feien les seves aportacions i em vaig empetitir com una formigueta amb un gra de blat a la boca però, ja ho havia fet!

He anat veient com el bloc ha anat creixent i entre totes les obres hi ha també el meu gra de blat.

Aquí us he penjat un dels cartells que vaig fer per l’homenatge i aquesta poesia que m’agrada molt.

La poesia és un joc on,
sota una realitat aparent,
hi apareix una altra d’insospitada
Joan Brossa


Ep! Ara he vist l’ABLOCCEDARI a la premsa!

divendres, 26 de desembre del 2008

El tió i els seus regals


(fotografia de l'Elena)

Certament aquest any el Tió no ha estat com altres anys, al menys pel que fa al nostres petits nebots, als que veiem a vegades menys del que hauríem o ens agradaria fer. No poso excuses, o potser si, quan dic que el temps ens pren vida familiar, encara que si ho rumio bé, crec que no el sabem prioritzar prou i deixem per a la propera setmana coses que podríem fer aquesta.

Deia, que aquest any, he vist als nens sense aquella guspira tan bonica al seus ulls (i no perquè s’hagin fet més grans). Realment el que em va sobtar més va ser trobar-los amorrats a la pantalla de la televisió totalment aliens a l’esdeveniment i jugant a un partit de futbol.

Els grans preparaven les coses, i ells semblaven abduits per la pantalla. Ho dic perquè els vaig observar, i crec que si no hagués estat per l'interès dels pares i avis, que van anar a picar també el Tió fent gresca, ells haguessin continuat jugant a la maquineta “tonta”.

En general la vetllada va ser agradable, compartir moments amb cosins, tiets i sogres sempre resulta enriquidor i veure a la mainada com creix d’un any a l’altre et fa pensar que la vida s’ha d’aprofitar. És per aquest motiu que em costa veure que, hi ha qui prefereix una immersió multimèdia a un bon joc amb paraules i rialles de veritat.

Cal pensar-ho tot això, sobretot el grans a l’hora de fer els regals...

Ep! Al anar a tancar el post he vist que l’Elena, una petita i gran artista, m’ha enviat una fotografia al bloc de petitsigransartistes amb un tió de plastilina fet per ella.

Això m’ha animat de nou, veig que encara hi ha Tions tradicionals!

divendres, 19 de desembre del 2008

La vida a tragos. Historias de Guatemala


Ahir vaig anar a la presentació del llibre La vida a tragos. Historias de Guatemala, presentat per Jordi Casabona epidemiòleg i director del CEEISCAT i president de Fundació Sida i Societat i per Jaume Font, director executiu de la Fundació.
L’acte el va organitzar Judith Cobeña, presidenta de l’Associació Ciutadana Anti-Sida de Catalunya, i que, a més ara és l’ànima de la Llibreria Pla de la Calma de Cardedeu.

El fotògraf Juan Carlos Tomasi capta l’essència les vides de les dones que es veuen abocades a treballar en l' “ofici” del sexe a un poblet a pocs kilòmetres de Guatemala i que té una de les taxes més altes de VIH del país.

Tot i que Bru Rovira hi ha posat el text, per a mi els ulls de les joves, els racons del prostíbul, l’entorn on conviuen parlen per si sols.
L’exposició tant de Jordi Casabona com de Jaume Font va ser molt i molt interessant. El treball que hi duen a terme em va semblar magnífic.

Durant la presentació, es va anar creant un caliu humà que va envoltar la sala donant peu a la participació dels assistents fins el punt de semblar més una tertúlia que una presentació. En fi, un plaer.

dijous, 18 de desembre del 2008

Homenatge a Martí i Pol


Com ja sabeu m'agrada molt M. Martí i Pol, i ara que he descobert que puc penjar vídeos des de la TV3, us deixo el que li van fer el dia del seu homenatge.

dissabte, 13 de desembre del 2008

“Que Santa Llúcia et conservi la vista”

Fotografia de Viquipèdia

Avui 13 de desembre és Santa Llúcia patrona de les modistes. La Nit de Santa Llúcia també és el nom amb que es coneix la Festa de les lletres catalanes que des del 1951 se celebra aquesta nit. Per a més informació veure Viquipèdia.

Jo, per celebrar-ho sense ser modista, he anat a veure, tal com us vaig dir, la paradeta de Patchwork que la meva amiga Hermínia i la seva germana tenen instal·lada a la Fira de Nadal a Cardedeu.
Us en porto unes bones fotografies tot i que no hem pogut retratar-ho tot perquè tenia la parada ben plena de clients.

Tot passejant hem torbat també a la pintora Eulàlia Pallarés que ja fa pocs dies us vaig mostrar alguns quadres que va exposar a la SalaB art de la llibreria Pla de la Calma.
Avui exposava amb dues pintores més: la Montse Crivillé i la Ursula Lockley. Us penjo alguns dels seus treballs. Per si us pot interessar, us diré que tant l’Eulàlia com la Ursula m'han dit que fan retrats per encàrrec.

No m’he pogut resistir d’anar a veure la parada de les joguines artesanes Rocanegra on com podeu veure a les fotografies les seves joguines i altres estris de fusta son un verdader tresor.
Una bicicleta de dues rodes feta de fusta, penjada al fons del tendal m’ha cridat molt l’atenció, jo havia vist tricicles de fusta però bicicletes mai.

Abans de marxar, he fet un repàs per la parada dels formatges artesans i hem anat cap a casa, perquè demà toca el segon repàs...













dijous, 11 de desembre del 2008

Les paraules de la iaia

De tant en tant em venen paraules que fa molt temps que no he sentit a dir. Llavors em ve a la memòria que les deia l’àvia i penso que m'agradaria molt poder-ne fer un recull.

Avui he recordat la paraula basseta.

La definició de l’Enciclopèdia Catalana hi diu: cadireta baixa destinada a les criatures petites, amb barana, amb un forat rodó al seient, que permet de col·locar-hi un orinal.

Fragment


dimecres, 10 de desembre del 2008

L'Hermínia a la fira de Nadal de Cardedeu


DIES 12,13,14 DE DESEMBRE

La meva amiga Hermínia aquest any gaudirà d’un petit espai a la Fira de Nadal de Cardedeu. Ella és una artista de l’agulla. Fa Patchwork.

Aquí us he penjat un petit tast dels seus productes que, com veieu no són de menjar, però omplen molt bé qualsevol espai de la casa.

Són un bon regal de Nadal perquè n’hi ha per a totes les edats: vànova per a nadons, vànova per renovar la del vostre dormitori, coixins nous pel sofà i fins i tot com podreu veure un petit betlem per fer caliu aquest dies tant especials.

L’Hermínia, és molt tímida per fer-se propaganda, sort que em té a mi de representant. Bé, prou de xerrameca.

Aneu-hi! Veieu els seus treballs i doneu-li records de part meva...





dilluns, 8 de desembre del 2008

Descobrint món



Ahir hi va haver excursió a Can Bajalou (Orís-Osona). Un restaurant emmarcat dins un bell paratge, amb un menjar casolà d’aquell que tant enyorem dels nostres avis i aquella pau dolça que dóna la muntanya a l’hivern.

Volia cercar-vos informació per penjar al post i francament m’ha resultat molt difícil. He anat a Google i fins i tot a l’Enciclopèdia Catalana llegiu a l'enllaç el que hi he trobat.

Ja veieu que avui, us podré fer un reportatge molt poc documentat, perquè ahir no vaig preguntar res a la gent del restaurant pensant que la xarxa n’aniria plena.

Us he de dir, que m’hi van portar una colla d’amics que en son clients habituals. Els amos son una gent molt agradable i acollidora. Us recomano que hi aneu però, pel que vaig veure val més que reserveu taula.

Quan hi torni ho faré bé i duré paper i llapis. M’he quedat amb les ganes de saber tota la història d’aquesta masia i els seus voltants.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Presentació d'un nou bloc

Amb el suport de la Fundació Oncovallès, m’he atrevit a engegar un nou projecte. Un projecte que em fa molta il·lusió perquè va adreçat als menuts.

Vaig explicar la meva idea als col·laboradors i em van encoratjar tirar-lo endavant. Certament, us diré que em feia una mica de por, primer perquè semblava que anava molt justa de temps i segon perquè de cop se’m va fer molt gros.
Vaig trucar a la Carme d'Oncovallès i li vaig exposar els meus dubtes.
Les seves raons donades amb el seu entusiasme innat, van esvair tots els interrogants.
No sabem si tindrà acceptació el concurs però, si no ho provem no ho sabrem.

Dels col·laboradors que us en puc dir, només va caldre fer la proposta i “plas”! Aquí els teniu, al meu costat. Gràcies Carme, Judith, Rosa.

El futur del bloc el veig amb molta vida, els objectius son petits i sense pretensions, només vol ser un espai per jugar i compartir pintura, contes, música...

Ja us ho aniré explicant.

http://petitsigransartistes.blogspot.com/

dilluns, 1 de desembre del 2008

Joan Baptiste Humet: el meu petit homenatge


Fotografia del seu web oficial

M’hagués agradat que el meu post número 100 hagués estat una notícia alegre però, les coses són com són i crec que Joan Baptiste Humet es mereix ser portada ara d'aquest modest bloc.

Humet va ser el meu ídol durant anys, amb la seva cançó Gemma, amb la que em sentia plenament identificada i me la sabia de cap a peus.
Quants cops la varem cantar junts! Jo seguin-te escoltant el teu disc de vinil. I de segur a quantes flors vas donar perfum aquells temps.

Quines coses té la vida... Vaig poder parlar per telèfon amb la verdadera “Gemma” la seva germana, ara deu fer tres anys. Ella també fa molt poc temps va deixar-nos, de segur que ara es reuniran de nou.

Una forta abraçada Gemma i una forta abraçada Joan Baptiste per haver-me fet sentir flor quan més ho necessitava.

Us deixo un fragment de la seva cançó
Gemma

No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!
Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.
Gemma, guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma, guaita les flors,
guaita les flors i no caminen
i tu ets la mes bonica...

Dia Mundial contra la SIDA



diumenge, 30 de novembre del 2008

Un poema per reflexionar



Aquest cap de setmana m'han parlat d'Eduard Sanahuja. Us penjo aquí aquest poema seu.

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Avui parlaré de...

l’autopublicitat

Hi haurà qui, al veure que al bloc hi he posat el meu cartell fent publicitat dels meus dos llibres, pensarà.., De fet, no sé que pensarà, algú potser creurà que no és el lloc adient, que el bloc és per fer propaganda a altres escriptors.., hi haurà, qui potser ni s’hi fixarà.
No sé de quins sou vosaltres.

El meu bloc és un petit espai elàstic, s’adapta a les meves necessitats, a les meves inquietuds i també perquè no, a exposar i compartir el que m’agrada o estimo.

Qui pot estimar més a les seves obres que el propi autor? Si jo no cregués en elles, quin valor tindrien? No tindria cap sentit haver-les publicat, haver-les deixat volar d’aquell calaix de sastre que tenim tots els lletraferits.

Els que no tenim la sort haver caigut en gràcia a una gran editorial, que hagi fet del seu llibre un “betseller” ens hem d’espavilar si volem donar a conèixer la nostra feina.

Estic orgullosa dels meus llibres, de la gent que els ha llegit i ha fet mans i mànigues per aconseguir el meu correu electrònic (abans que tingués bloc) per donar-me el seu parer.

Estic contenta quan em trobo alguna persona del poble que m’ha llegit i em diu:
─ Noia, que "maco"! No l’he pogut deixar fins acabar-lo.

I llavors, jo hi poso cullerada i els explico fil per randa com va néixer, amb aquella cara de mare primípara i, sóc feliç compartint aquell moment.

Au! Ja us deixo...

dijous, 27 de novembre del 2008

Pobres


Avui he mirat el programa Sense Embuts de la TV3. El tema era de la gent que viu al carrer, dels pobres. De tu o de mi si un dia la vida ens fa un tomb.

El tema d'avui m’ha fet reflexionar molt, sobretot, perquè jo estava calenteta al costat de l’estufa. Quan veus aquests programes t’adones de que en un “plis-plas" pots perdreu tot i que els que consideraves amics, et consolaran durant uns dies però, que aviat et faran "vores"─ com deia la meva àvia.

Us deixo el vídeo mateix del programa pels que no ho hàgiu vist.

Han parlat d’una fundació anomenada Arrels. Us he fet la recerca a Google com sempre i també us la deixo.

Tinc un relat que vaig fer ara farà dos anys i que va ser llegit per Ràdio4 en el programa Nautilus i publicat a la resvista de l’Ateneu de Sant Cugat el febrer d'aquest any (no sé fer l'enllaç d'un pdf... ho sento) i que cada cop que ve el fred em ve a la memòria.

dimecres, 26 de novembre del 2008

El perquè del vint-i-cinc de novembre

El meu amic i escriptor Vicenç Ambròs i Besa m’ha enviat aquest poema que va escriure en motiu del dia contra la violència de gènere o domèstica o com l’anomenin ara. El nom canvia molt sovint però llastimosament el resultat és el mateix.
El penjo amb un dia de retard però val la pena. Així també ens adonem que no només ens hem de recordar del problema el dia assenyalat.
Gràcies Vicenç

El perquè del vint-i-cinc de novembre

Penses que el missatge no va per tu?
L’esquives perquè creus que no t’afecta?
Potser només et vols alliberar
de la ràbia que engendra el dolor
per creure que vius lluny d’aquest malson.
Però si l’oblides també defuges
la pregunta que remou la consciència.
Emergeix un “per què?” sense resposta
enmig de l’horitzó que evoluciona.
Les fredes estadístiques entelen
la reflexió pausada i necessària
sobre una violència que encara
anomenem “domèstica”. Grotesca
mesquinesa d’argúcies històriques
i sense fons. El missatge t’afecta,
ja ho saps. Imposa’t a la indiferència.
Escolta, reivindica i comparteix
el perquè del vint-i-cinc de novembre.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Un gran petit detall

La Carla, la neta de la meva amiga Carmen, ha tingut el detall de fer-me aquest preciosos dibuixos fins i tot dedicats. Un detall que m’ha arribat al cor.

Avui en faig un post, perquè com sempre diu en Jesús M Tibau, aquesta és una “bona felicitat petita”. El fet de que no passis desapercebut t’omple de felicitat i alegria.

Gràcies Carla pel teu gest. T’envio des d’aquí una forta abraçada meva i t’animo a que continuïs dibuixant perquè ho fas molt bé i m’han agradat molt els teus dibuixos.






divendres, 21 de novembre del 2008

Drets d'autor



Us faig un enllaç a un article que m’ha semblat molt bo i que parla molt clarament sobre els drets d’autor a Internet.

És de la revista CONSUMER EROSKI que rebo electrònicament.

La diversitat del ioga

En Ramon Marpons, professor i formador de professors per l’AEPY, presenta a la llibreria Pla de la Calma de Cardedeu el divendres dia 21 de novembre a les 8 del vespre.

El llibre titulat La diversitat del Ioga.

La presentació anirà a càrrec de Marta Granés i el propi autor. En aquest llibre hi participen també en Bhaktidas, en Marià Corbí i en Vicente Merlo.

El capítol de’n Ramon està dedicat al Hatha-Ioga amb il·lustracions del conegut dibuixant de còmics: Joan Boix.

Estic segura que valdrà la pena. En Ramon és realment un mestre de ioga com pocs.

Us hi esperem!

dissabte, 15 de novembre del 2008

Exposició de pintura a Cardedeu


Avui quan hem anat a la Llibreria Pla de la Calma a recollir un llibre que tenia encarregat (per cert, Jesús M, és el teu trapezista), m’ha cridat l’atenció l’exposició de pintura que hi havia. Mentrestant mirava els quadres, la pintora m’ha saludat. M’ha agradat perquè hem pogut tenir un canvi d’impressions sobre la seva pintura.
M’ha explicat que l’havia inaugurada el passat dimarts i que la presentació va anar a càrrec del meu amic i escriptor Joan Sala.

La pintura d’Eulàlia Pallares Ros, l’he trobat carregada de quotidianitat, de personatges immortalitzats amb les seves acurades pinzellades, acolorida de tal manera que et fa endinsar misteriosament en el temps.

Con que no sóc crítica d’art, prefereixo que vosaltres mateixos feu la vostra pròpia crítica.

Si sou del Vallès Oriental us animo que l’aneu a veure. A mi m’ha captivat.

El quadres restaran exposats i a la venda a la llibreria fins el dia 30 de novembre de 2008.

Aquí us en deixo un tast.















divendres, 14 de novembre del 2008

Observant un quadre

Abans participava en els treballs del fòrum de Relats en Català. Va ser una temporada molt enriquidora. Hi vaig conèixer un munt de gent lletraferida com jo. De fet allà vaig descobrir el meu gran amor: l’escriptura (tot i que sempre ho havia fet, sense dir-ho mai a ningú).

Observant aquest quadre (en Ferran d'Armengol ha tingut l'amabilitat de dir-me que l'autor és un canadenc que és diu Rob Gonsalves, i el títol és: Written World) teníem que fer un poema. Em va sortir aquest que us deixo al post d’avui.

Tot això que us vaig deixant aquests dies son “bocinets de mots” que tinc guardats a l’ordinador i que de tant en tant rellegeixo i ara comparteixo.

Espero que us agradi o que us inspiri...

Les portes del saber

Va ser un somni, potser, o un record d’altres temps,
que esdevingué miratge una nit calorosa d’estiu.

Nua de pensament, lleugera, alliberada
perquè en aquesta màgica biblioteca
només cal el desig i la nit per entrar-hi.

“Abracadabra”, hi ha escrit a l’entrada
amb lletres de púrpura daurada.

—Vine, vine... —xiuxiuejava una veu
que amb melodia dolça em regava
l’oïda i m’invitava a passar.

—Sota cada full hi viu
un follet— canta la cigala
des de dalt de l’arbre dibuixat.

—Mar endins!—crida el capità
del vaixell pirata del llibre
que hi ha a la prestatgeria.

—Porteu-me la lluna
en un cove!— xiscla enutjada
la princesa capritxosa des del seu balcó.

I jo, allà palplantada m’ho miro sense escollir llibre.
Goluda de saber, voldria visitar-los tots.

dijous, 13 de novembre del 2008

Una caritat, per l'amor de Déu!


La imatge dels pidolaires pel carrer, no em deixen indiferent. Recordo que abans donava més almoina. Ara no dono la que voldria perquè no en tinc per a tothom. A vegades em dol.

El relat d'avui va ser inspirat l'any passat caminant per Barcelona.

LA PIDOLAIRE
Fa fred; avui surt fumera per la boca. Ella seu allà, a la cantonada, sobre una pedra gelada que li serveix de puntal per no caure a plom. La seva ennegrida mà mig estirada pidola l’almoina per poder comprar vi i esmorzar. Li put l’alè de vi i no sap com treure’s el mal gust; s’eixuga un cop i un altre la boca. Sent rugir els seus budells en una gran protesta.

Més enllà, al fons del carrer, hi ha deixat la seva humida casa de cartró que de ben poc li ha servit aquesta nit quan han caigut quatre gotes. No la pot perdre de vista; hi té alguns drapots que són tot el que li queda a la vida.

No sap quants dies fa que no pren calent, tan glaçada està per fora com per dins. Se li giren els ulls i perd el món de vista; veu davant seu aquella munió d’éssers sense rostre, alguns cops cares grotesques que li fan ganyotes i té por. Però tothom passa indiferent, ningú se n’apiada... Li sembla que la fosa la nit o que s’ha tornat tan transparent com el gel que duu a dins.

Sent com ganivets d’acer li travessen el pit tot trencant-li pel mig les venes; hi ha moments en què li sembla no sentir ni bategar el seu cor; llavors, para de respirar uns instants i, de l’esglai, nota com li emprèn altre cop el galop.

La cobreix un rebregat abric que li ha servit de manta i que li van donar ja fa temps les monges de la caritat. Les sabates són d’estiu, i porta els peus recoberts d’unes mitges marrons de llana totes foradades, tan encartonades per la gelor que si se les volgués treure petarien.

De cop, li ve una falsa glopada sorgida de la buidor de l’estómac. Aterrida vol fer sortir la veu per demanat ajut, però se li enganxa a la gola, se li ennuvolen els ulls de nou i li tremola tot. Per uns segons creu separar-se del cos!

Al moment, torna a obrir els ulls i veu venir milers de formigues i li entra el pànic; les veu apropar-se com exèrcits organitzats que li volen pujar per les cames; les sacseja i crida ben fort sense veu... Li donen voltes les coses, li cremen de cop les mans i s’encén per dins com la xemeneia d’un volcà fins que cau a terra desencaixada, abatuda, abandonada...

De lluny, sona una sirena, però ella ja no la sent. Al cap d’unes hores, es desperta a l’hospital.

Al seu costat, hi ha una infermera que la coneix d’altres vegades que ha estat atesa en el centre; li diu tot agafant-li la mà:

—De ben poc t’ha anat avui, Mariona!

Ella, amb gran esforç, enlaira les parpelles, se la mira, fa un gest amb el cap i deixa escapar un somriure...

__________
Aquesta frase que ha inspirat el títol del post, no la sento ara però, la recordo de ben petita.

© Núria Sagués

diumenge, 9 de novembre del 2008

M'he llevat un xic poeta



Neix l’amor del cor de la flor
que perfuma
de dolça llavor la terra.






Fotografia del bloc La meva ombra

dissabte, 8 de novembre del 2008

Una història d’ahir per avui

Ara, d’aquesta història que us explicaré, la gent en diu compartir pis, en el temps dels meus besavis en deien tenir rellogats a casa.
Recordo que la Trudis, era una rellogada que vivia a casa la Mercè, una dona gran que vivia sola al capdavall del carrer. La casa era molt humil, però ella la mantenia sempre molt arregladeta i feia goig entrar-hi. Després de la mort del seu marit va decidir rellogar l’habitació que tenia buida per no sentir-se tan sola i, sobretot, per poder viure amb una mica més de tranquil·litat econòmica.
La Mercè, de jove, havia estat modista; era una d’aquelles virtuoses del fil i l’agulla que si li portaves un vestit vell que t’anés bé, ella el desfeia de dalt a baix i te’n feia un de clavat amb un tros de roba nova.

També havia après a sargir de tal manera que fins i tot la gent rica de Barcelona li portaven llençols de fil i peces que eren vertaderes obres d’art a fi que els arreglés amb alguna petita enganxada.
A la Mercè li volaren els anys com a la majoria i se li va cansar la vista d’haver hagut de treballar moltes vegades sota la llum de l’espelma fins a altes hores de la nit a fi d’acabar una feina. Per aquesta causa li van baixar els encàrrecs i segons quines tasques de precisió ja tampoc no les podia agafar. Això, i que els temps eren difícils per a tothom, va fer que una gran majoria de gent feia durar molt més el seu vestuari.
La crisi, doncs, l’enganxà a mala edat i per això va haver de prendre la decisió d’agafar una rellogada a casa seva: la Trudis.
La història de la Trudis és una història molt llarga, que no explicaré pas en aquest post perquè es mereix un capítol per a ella sola. Només us diré que sempre deia que havia nascut a Tarragona i que ella i el seu xicot havien anat cap a Barcelona a fer sort.
Ni la Mercè ni els que la van conèixer pel barri van veure mai aquest famós xicot i si algú n’hi feia referència deia que havia mort. La història que explicava no semblava convèncer ningú però, tampoc ningú aprofundia més.
(potser continuarà...)
Fa dies que em pregunto si haurem de tornar a tenir rellogats a casa?

dijous, 6 de novembre del 2008

Notícia literària sobre Miquel Martí i Pol


Vaig conèixer a Martí Pol en un dels seus actes, bé, de fet només li vaig poder prèmer fort la mà; la cua de gent que tenia al darrera no em va permetre parlar amb ell tant com m'hagués agradat.

Tinc molt bon record i de fet podria dir que la meva passió per la poesia està entre dos “Miquels” en Miquel Costa Llobera, a l’Institut i, en Miquel Martí i Pol més tard (entre d'altres poetes, evidentment, però ells dos han estat especials per a mi)

Ara he llegit al Portal de Joescric que L'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol i l'ajuntament de Roda de Ter (Osona) han presentat els actes de commemoració del cinquè aniversari de la seva mort.

A veure com us ho explico...

Resulta que...

HE GUANAYT EL CONCURS de’n Jesús M. Tibau!!!!!

El lot de música és per a miiiii!!!!

Gràcies Jesús, no només pel premi, que m’encanta, sinó també per tot l’esforç, la dedicació i la il·lusió que hi poses.

Guau!!!!

dimarts, 4 de novembre del 2008

Associació d'idees


Fotografia extreta de Gastroteca.cat

Avui quan he visitat el bloc del nostre company Jesús M. Tibau i, he llegit la paraula “pessics” se m’han apilat un bon grapat de records.

La paraula “pessic”, com ja sabeu, té diferents significats (veieu l’Enciclopèdia Catalana) però el que m’ha vingut al cap no hi és.

Mentrestant us escric aquestes quatre ratlles, ja em ve la flaire de pastisset, acompanyada d’excursió dominical amb els meus pares, cap a Vic.

Sí, us parlo del pa de pessic de Vic (clar que ja heu vist la imatge de la capçalera).

He fet una visiteta a Google per veure que ens explica de l’origen del seu nom i, aquí us deixo l’enllaç.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Per què escric?


A vegades el pensament és tan fugaç que part del que pensem queda engolit en un forat del temps. Els mots escrits sobre un paper, recullen aquests microscòpics bocins de vida i els tornen fragments poètics.

M'escric: un poema de fa mil anys

M’escric
perquè si em parlo no em sento,
ja que sóc part de l’escenari d’un teatre,
del qual no puc ser alhora espectador i actor.

M’escric
per esbrinar històries viscudes,
arxivades cautelosament rere el teló,
ara esquinçat pel pas del temps.

M’escric
per veure sense benes als ulls,
la lletjor i la bondat,
de la meva pròpia pell.

M’escric
sense pretensions,
sense jutjar-me,
només per acceptar-me
tal com sóc.

dissabte, 1 de novembre del 2008

No és el mateix dir que “tots els sants tenen un dia”, que “el dia de tots sants”



Ai senyor! ─ que diria la meva àvia ─ Ja tornem a ser “tots sants”

I, sí, el temps passa que vola, les hores, els dies, els mesos i, a mi fins i tots els anys...

Avui el cementiris s’ompliran de flors, de perfum d’arbres mullats i del murmuri dels seus atrafegats visitants.

Es veu que hi ha d’haver un dia per a cada ocasió: un dia de la mare, un pel pare, un pels enamorats, un pels llibres, un per cada malaltia...

Em pregunto per què?

Canviant de tema...

A casa es feia servir la frase “tots sants tenen un dia” quan feies una cosa que per casualitat t'havia sortit bé.

Víctor, com ho veus?

He anat al teu refranyer i no ho he sabut veure. L’enciclopèdia catalana tampoc m’ha ajudat gaire.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Bona nit, bona nit!!!!


No podia esperar a demà , per dir-vos que més vuitanta persones (segons una font fidedigna que va fer el recompte i la pròpia llibreria) han vingut avui a la presentació-exposició. Jo no he pogut moure el cap de la taula amb les signatures, però m’ho he passat molt bé. Estem més que contents. La infinitud dels eclipsis ha volat i La xarranca li ha fet de companya en el camí.

La veritat és que presentar o exposar a la llibreria La Gralla de Granollers, ha estat un plaer. L’escriptor Joan Sala, ha fet una magnífica presentació de l’acte.

Pels que no us ha estat possible venir i voleu veure l’exposició d’en Narcís ho podeu fer fins el matí del dia 8 de novembre, a la quarta planta de la llibreria.

Quan tinguem les fotos ja us faré un enllaç. És que aquest cop en Narcís no n’ha pogut fer i ens les enviaran els amics.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Sopeta una, sopeta dues, sopeta tres...

Gallina vella fa bon caldo.

Un refrany que avui agafaré en el sentit més estricte de la paraula.

És una recepta que havia vist fer un munt de cops a la meva àvia, cada vegada que es trobava malament o tenia cura d’algun malalt que havia perdut la gana.

Una olla d’aigua
Un pit de gallina de pagès
Una ceba
Una patata petita
Sal


Primer, feu bullir amb l’aigua el pit de gallina una bona estona (si ho preferiu, traieu la pell). Després, hi afegiu la ceba i la patata pelades i la sal a gust. Quan s’hagi reduït el brou i el tall estigui ben cuit, el podeu retirar del foc.

El caldo el podeu fer servir per beure (a l’estiu fred i a l’hivern ben calent) durant el dia, o el podeu fer servir per fer una sopa que s’anomena: sopa escaldada.
Aquesta sopa consisteix en posar una llesca de pa de pagès torrat en un plat i afegir-hi un got del brou calent a sobre. La llesca en pren tot el suc i queda tova.

També es pot fer amb sèmola de blat o d’arròs. En un cassó, s’hi posa una quantitat aproximada d’un got i mig de caldo i s’hi afegeixen un parell de cullerades de sèmola. És deixa bullir fins que s’espesseix. Es cou en pocs minuts.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Mirada enllà



Darrere aquesta rosa blanca
de marfil, s’hi perfila l’absència
des de fa temps.

Dins les pupil·les
hi ha guardats els teus records;
dins els mars blaus, les pors.

La tristesa s’amaga
darrere els teus silencis;
només la mirada perduda
delata fred i solitud.

Què serà aquest cop?
¿Una remor d’aigües bramant,
un tro a cel obert?

Potser res i tot.
Les ombres són lladres de sons
per a aquells que no parlen.

© Núria Sagués

Plou!


Quin vici això de fer relats!

Plou!
Quan plou m’agrada amorrar-me al vidre de la finestra com quan era menuda, i enganxar-hi ben fort la galta esperant que aquella gota que baixa mandrosa pel vidre passi prop de la meva boca.

Abans ho feia sense dissimular, l’edat m’ho permetia; ara tinc la boca i els ulls tancats i només m’ho imagino. Els records s’amunteguen per uns moments, i només la fredor de l’aigua, o algun tro em desperten uns instants.

Veig baixar les llàgrimes del cel enterbolit de negres boires; les veig com entre elles s’ajuden i com s’ajunten i fan camí per acabar en una gran bassa. Les grans gotes convertides en rierol enllustren les llambordes del carrer deixant-les d’un polit immaculat, fins que algun transeünt, a qui el xàfec ha enxampat d’imprevist, les embruta de fang flonjo en trepitjar-les.

Les fulles febles dels arbres que han estat arrabassades de les branques cauen al terra i fan de petits vaixells, i xuclades pel corrent fan carrera carrer avall. Potser alguna porta de capità una formiga al damunt que es creu sorpresa per un marejol.
Tot això em deixa captar de la natura tots aquests sentits; i sóc feliç de veure que puc gaudir-ne aquí i ara, a l’aixopluc, tot i que algun cop no puc deixar de pensar en tots aquells qui, en països llunyans, no són tan afortunats.

Crec que els bons records sempre seran això: records que ens fan volar amb la flaire de la terra molla, de l’herba humida, amb l’essència sola. Llavors respiro a fons i carrego d’aire net els pulmons.

De blau net queda el cel quan tot ha passat si és de dia; de negre brillant, si és de nit. A poc a poc, veig sortir la gent dels portals com els cargols quan vas al camp. La vida i el seu cicle, què hi pot haver de millor?


diumenge, 26 d’octubre del 2008

Presentació al "meu poble"


El proper dijous a la llibreria La Gralla de Granollers presento a dos quarts de vuit del vespre, el meu primer poemari La infinitud dels eclipsis junt amb el fotògraf Narcís Civil i Mascaró, que exposarà una mostra de fotografies seves: La veu en “off” de la fotografia.


L’escriptor i poeta granollerí Joan Sala Vila farà la presentació de l’acte.

Us deixo penjada la invitació per si els que viviu a prop voleu o podeu venir. També per tots els que viviu lluny, encara que no pugueu, perquè m’acompanyeu sempre des del vostre bloc.

Fotografia © Narcís Civil i Mascaró


divendres, 24 d’octubre del 2008

Sopa de lletres


A la tardor i a l’hivern ve de gust una bona sopeta calenta o un bon puré de verdures (de pastanaga, de carabassa, de carbassó...)

Com a repte particular per conduir la crisi econòmica per la que estem passant tots plegats, m’estic plantejat dedicar-me a fer un recull de receptes, fetes amb pocs calerons i que feia la meva besàvia després de la guerra. Encara en duc alguna al cap perquè me les havia explicat la meva àvia.

-Sopa de farigola o de pa amb un rovell d’ou, pels vespres.
-Escudella barrejada de primer i escaldums fets amb la carn de l’olla, per les festes.
-Llegum amb un tall de cansalada viada a la braça, entre setmana.
-Arròs a la cassola amb sardines fresques, els dijous.
-Raïm, pa amb tomàquet i arengada, per berenar.
-Truita de cigrons cuits...

Vull comprovar per quant em surt cuinar com ells, al cap i a la fi, no els va anar tan malament, perquè han viscut tots ells saludablement una pila d’anys. Bé que ara, els aliments estan coberts de pesticides i de que nosaltres anem plens de nervis i que per adobar-ho portem un bon descontrol horari... Però que hi perdo fent la prova? No em vull desanimar i, demà mateix començaré per fer el puré de carbassó. O potser una sopa de lletres?
Ara rai que tenim el minipimer!, l’estri que va inventar el senyor Gabriel Lluelles (ho sé perquè vaig veure’l a TV3, segurament en motiu de l’homenatge que li va fer EL FAD).

Amb tot això m’ha vingut al cap la quantitat d’inventors, que ni se’ls deu haver tingut mai en compte! Sort que s’han recordat del senyor Lluelles a temps.

Tens un racó dalt del món



Els qui em coneixeu sabeu, perquè m’ho heu sentit dir, que no m’agrada participar en concursos literaris. Quan algú em pregunta per què, responc que perquè ja no tinc necessitat de competir.

I, ara a que ve això? Us preguntareu.
I jo us explicaré que avui he participat en un joc literari diferent. Veig que no posa en competència a ningú, sinó que estimula a la participació i que hi pots concursar una o més vegades, depenent de les ganes que en tinguis.

Es tracta del bloc de l’escriptor Jesús M. Tibau (tens un racó dalt del món). En sóc seguidora des que el vaig descobrir fa temps entre els enllaços del meu amic Antoni Casals (secunaria memòria) i també al bloc de TUMATEIX llibres.

No us explicaré com funciona el joc perquè us faig l’enllaç directament a on ell ho fa.

Us animo a que li feu una visita ben llarga perquè hi té moltes coses interessants.