Més enllà de l'univers

Viure literalment a peu coix permet tenir altra perspectiva de la vida, és com aquell que la sap veure més allà del blanc i negre. 

Vol dir que en cada salt que dóna el dia, el cos se t'adapta a la vida com una molla, que tu pots tibar o relaxar.

Avui, potser salto baix però, segurament demà ho faré un xic més alt. En definitiva, l'alçada no es el més important, sinó el fet de seguir saltant: un, dos, tres..., els que calguin, els que vulgui o el que pugui. El cas es fer-ho. 

La ment és la que molts cop aconsegueix arribar a fites molt més altes; com quan érem petits i, els pares ens preguntaven: fins on m'estimes?  
Quan els volíem donar resposta se'ns omplia la boca de cop, mentrestant el cervell volava fins al punt més alt, més i tot que l'imaginable i estiràvem la mirada a l'infinit i esclatàvem : fins el cel, fins les estrelles, fins l'univers... i ens semblava poc!

Viure literalment a peu coix, vol dir en definitiva agafar-se la vida a petits espais de gaudi i anar fent sempre un pas endavant, estimant cada instant per petit o feixuc que sigui fins més allà de l'univers, fins el lloc on hi ha l'amor

Pau


Aquest matí he cercat racons tranquils i he recuperat un poema que vaig escriure al 2012



(fotografia propietat del blogger Narcís Civil)

Hi ha moments,
potser instants,
on el temps es trenca
i acarona el silenci.

És aquí,
on em submergeixo
entre mars de cotó fluix
movent lentament els braços.

De blau i de blanc
queden els passadissos
que m'envolten
i el no res,
ni mou els meus cabells.

És cap allà,
per on faig camí
amb suau vaivé,
tancant i obrint les pestanyes
per no perdrem ni un instant.

Ofec


S'ha despertat de nou l'ansia d'escriure. Des d'ahir reenprenc la meva modesta activitat literària.


De nit escolto el lament dels bonsais i,
de tot allò obligat a empetitir la natura.

Pateixo pel meu petit país, avui oprimit
dins d'un test que atura el seu creixement.


(Fotografia propietat de Vikipèdia i 
retocada amb un filtre de pintura al oli)

Sota el cel de Vilafant


Quan ja no em valgui, vull lliurar de patiment als que m'envoltin, no vull sentir-me càrrega. Tampoc, que cap persona aliena tingui potestat de jutjar-me a dins de casa i saber-me forastera a la meva llar.

Quan ja no em valgui feu-me un farcellet amb les meves coses íntimes, una fotografia vostra i em dueu a una llar d'acolliment modesta, que no us faci anar malament l'economia familiar.

Quan ja no em valgui i sigui on vull ser, només demano que no patiu perquè no conec la solitud, doncs  tinc encara moltes converses per fer amb mi mateixa.  Si quan em vingueu a veure estic immòbil de cara la finestra, que no us neguitegi, perquè si mireu ben endins de les pupil·les veureu que gaudeixo de cada petit instant del que vaig ser.

Quan ja no em valgui, a estones deixaré volar els murmuris del meu voltant i ballaré sobre boires blanques recordant-vos. Potser no ho diré, però penseu que serà així, perquè avui i ara, així ho somnio.

Quan ja no em valgui, només demano, que els cuidadors de la llar de tots, no m'acariciïn ni em facin festes,  ni em facin participar en activitats que no m'agraden ni ara i, molt menys que em disfressin amb ridículs barrets de paper que m'obligui a fer caure les parpelles per poder aguantar la dignitat.

Quan ja no em valgui vull que em portin sota el cel de la llar de Vilafant.