dimarts, 11 d’agost de 2020

El contestador infernal

 


En Pepet vol parlar amb en Llucifer, però primer ha de demanar hora concertada. Tot s'ha modernitzat i l’atén el contestador.

-Benvinguts a la línia d’informació telefònica de “Les Calderes d’en Pere Boter”. Si el que necessita és informació, marqui els números que li donem a continuació  (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 ), si és per a la renovació de la seva “targeta vermella” o per alguna altra qüestió, esperi...

Una estoneta de musiqueta i continua la gravació.

-Mentrestant, li donarem informació sobre les nostres ofertes de viatges a les entranyes de la terra o sobre el magnífic cap de setmana per visitar el volcà Tururú, que ara està en plena erupció. Tot i més, per una minsa quantitat d’euros cada mes.

- Si el que vol es demanar dia i hora per a una cita, digui: “corrupte”, si vol canviar l’hora, digui: “polític”.

- Corrupte.

Una estoneta més de musiqueta.

-Sentim molt comunicar-li que en aquests moments tots els nostres operadors estan ocupats, si vol trucar més tard, digui un “renec”, si vol continuar en espera, diguin dos...

- Renec, renec!

-Perfecte! Ha decidit esperar. Doncs sàpiga que han sortit unes pantalles de plasma panoràmiques per poder seguir tots els esdeveniments de l’Infern amb molta més resolució que fins ara. Tot per dos euros més del que ara està pagant.

Una estoneta més de musiqueta...

-Si vol cita prèvia per visitar al Sr. Llucifer, digui: Sí. Per parlar amb secretaria digui “també”.

En Pepet s’està posant una mica tens però aguanta una mica més i diu:

-Sí

-Recordi que quant més nerviós es posi, quants més renecs digui, acumula més punts vermells, que podrà canviar per fer la vida menys agradable a qui vostè vulgui.

Li recordem que una trepitjada són dos punts, fastiguejar al company de feina, sis punts, una paraulota, vuit punts, no perdonar, deu punts...

Una estoneta més de musiqueta...

Ha passat ja mitja hora llarga i a l’altre cantó del fil s’hi sent:

tutututu tutututut ututututut tututututututut. Han penjat!

- La mare que els.., renec, renec, renec. Vuit per quatre, trenta dos punts!



diumenge, 9 d’agost de 2020

El cargolet

 

Hi havia una vegada un cargolet, que tot just va puntejar una mica de claror al cel, va sortir a explorar món. Decidit, va enlairar la seva closqueta del terra i va començar a lliscar per l'herba humida per la rosada.

-Um! Que bona i tendra que està l'herba aquest matí- deia- mentre menjava pel camí.

Estava tan distret i content d'haver emprès aquesta aventura, que no s'adonà que, a poc a poc, s'endinsava en un terreny cada cop més perillós. Tampoc va veure com se li acostava un animal molt gros, fins que al seu damunt hi va veure projectada l'ombra d'un gran bec. Quan aquest estrany animalot estava a punt d'engolir-lo, va amagar ràpidament les banyetes, pensant que així no el veuria. De poc li hagués servit aquesta maniobra, si no hagués estat perquè un estiracabells, que s'havia adonat del perill que corria el cargolet, va fer una ràpida volada per anar-lo a ajudar.

Us preguntareu què podia fer un petit i delicat estiracabells, davant d'un animal tan gros. Doncs sí que hi podia fer, i molt, ara veureu.

L'estiracabells va començar a donar voltes, voltes i més voltes pel cap del gall.

Us havia dit que era un gall?

Era un gall preciós de plomes brillants amb una gran cresta de color vermell, la qual exhibia orgullós cada matí abans de fer el primer cant. El fet de que l'estiracabells li fes voltes com un ventilador davant dels ulls, el va ben marejar i també distreure de fer el primer esmorzar amb el cargolet.

El gall, que a aquelles hores anava per feina, va pensar que no es podia torbar, perquè havia de fer el primer cant per cridar l'amo a les cinc en punt del matí. Sense pensar-ho dos cops, es va enfilar al capdamunt del paller i va començar a cantar.

-Kikiriki, kikiriki...

Sentint-se salvat, el cargolet va donar les gràcies a l'estiracabells i va seguir de nou el camí. Trobava paisatges plens de flors de tots colors, blaves, vermelles, grogues, liles, però s'anava endinsant a terres més eixutes. Estava tan content que fins i tot es va posar a cantar la cançó de Cargol treu banya. La coneixeu?

Cantem-la?

"Cargol treu banya, puja la muntanya..."

 Al passar pel costat d'un pi, se li va enganxar una mica de pinassa seca sota la panxa. Al principi no hi va donar gaire importància, però al cap d'una estona s'adonà que li costava caminar, que fins i tot se li feia pesat caminar arrossegant tot aquell pes. Va mirar cap al cel i a dalt de l'arbre hi va veure un petit esquirol i li va preguntar:

- Bon dia, no sabríeu on puc trobar una mica d'aigua per desenganxar-me tota aquesta pinassa que no em deixa ni entrar dins la meva closca? L'esquirol va parar un moment de menjar, però no va saber d'on venia la veueta i no en va fer cas. El cargolet, una mica trist, es va tornar a posar en marxa.

El sol cada cop cremava més i escalfava la terra. El cargolet va començar a témer no trobar aigua o alguna herba humida. Tot i que estava molt cansat, perquè li costava arrossegar aquells pals secs enganxats a la panxa, no va prendre les ganes de seguir endavant. Quan gairebé se li acabaven les forces, va veure que al damunt d'una pedra hi havia un llangardaix prenent el sol. A ell no semblava molestar-li la calor, perquè hi estava ben estirat amb els ulls tancats.

- Hola! -va dir-li tímidament- Em podríeu dir on trobar aigua per netejar-me la pinassa que duc enganxada a la panxa i no em deixa entrar dins la closca?

El llangardaix, amb la seva mandra característica, va obrir un ull i se'l mirà de reüll tot contestant-li.

-No hi ha aigua per aquí, ni herba fresca. Has entrat en un terreny molt sec. El terreny dels llangardaixos i les serps.

El cargolet va quedar callat i el va mirar amb uns ullets tan cansats, que van entendrí el llangardaix. I li va dir:

-Si vols, jo tinc una llengua llarga i ràpida i et podria netejar la pinassa i també deixar-te posar aquí al meu costat i aixoplugar-te en la meva ombra fins que s'apagui el sol.

-Siiiii- va dir el cargolet content i així ho van fer.

Li va donar les gràcies i ràpidament va entrar dins de la seva closca a esperar que la nit tornés a humitejar el terra per seguir explorant món. Ara més que mai, perquè havia vist que sempre es troben bons amics disposats a ajudar.

-Jo, quan sigui gran, també ajudaré als altres- va pensar el cargolet.











dijous, 6 d’agost de 2020

Laura, S.A. Prêt-a-porter


La Laura és una dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir. Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens assemblem en moltes coses.

Ella es va convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no volia veure ni en pintura.

A casa seva, tenia un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.

Fer servir la paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc. Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran novel·la.

Recordo que entrar a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes, retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada, no m'hagués sorprès ni mica.

Quan hi vaig anar per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare.  No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el que volia, res de res!

Ella, pacientment, em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.

-Aquest? em preguntava ella- assenyalant-ne un.

-No -responia.

I així durant una bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:

-Tu deixa'm fer, ja veuràs!

I al final el vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.

Durant les emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la gràcia per enlloc.

Un dia se'n va adonar i em va dir:

-El dia que puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç

Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.

dilluns, 3 d’agost de 2020

El joc de l'oca


 L'àvia tenia unes oques tan grans com jo mateixa, blanques, esveltes i amb un coll llarg preciós. Corrien pel tancat que els hi havia fet a l'hort, tenien el seu oasi particular amb un perer al mig, que els feia ombra, i una palangana d'aigua per banyar-s'hi.

Recordo que eren una mica dolentotes, perquè l'àvia no m'hi deixava anar mai sola, no se'n refiava ni una mica. Em deia que cada ala de les seves tenien la mateixa força que tota jo.

-Passa d'aquí, no t'hi acostis, que només d'una sola ventada et tiraran a terra- em deia.

Però no era del seu vent del que m'advertia, sinó del seu tosc caràcter cap a mi. A la que em descuidava, venien directes a picar-me i si se n'acostava una, ja s'hi afegien les altres com un eixam.

Ella sempre deia que les tenia malcriades. Quan la veien aparèixer pel tancat amb la galleda de "segonada" preparada, corrien tot cridant d'alegria amb les ales esteses. Feia goig de veure-les. Se l'estimaven com si fos de la colla.

La "segonada", que així en deia ella, no era res més que crostons de pa sec remullats amb aigua, on hi afegia un grapat de pellofa de sègol. Devien trobar-ho deliciós, perquè en pocs minuts ja havia desaparegut tot.

Quan anava amb ella a donar-los el menjar, m'agradava jugar a fer l'oca o, més ben dit, a intentar fer-la. Estirava el coll tan com podia amb la barbeta ben amunt. Provava de fer aquell moviment de coll tan seu, però per més que m'hi esforcés no hi havia res a fer.

Havia d'estar alerta perquè si les molt pillastres em veien, ja podia cridar ben fort a l'àvia i arrencar a córrer, cames ajudeu-me! Llavors l'àvia m'auxiliava ensenyant-los-hi un bastó i frenaven rondinant. Algunes vegades em venia de poc que ja m'enganxaven amb el bec la bata.

-Fora d'aquí, fora d'aquí- deixeu a la nena- els cridava.

Llavors elles, sense abaixar la seva mirada desafiant, marxaven a poc a poc ben enfadades. De cridaneres n'eren força.

Quan em sentia a resguard, on sabia que elles no arribaven, m'agradava fer-los-hi la punyeta i tornava a jugar: coll ben estirant, pit endavant, mirada altiva, braços estirats i volar a salts com elles.

Clar que quan em veien, ja obrien el bec.  Me la tenien guardada per això i perquè tenien por que els hi prengués el seu menjar.

Els dissabtes anàvem amb l'àvia a passejar pels camps a prop de la riera. Portàvem una galleda petita, per anar recollint ramells de cargolins que penjaven dels troncs secs dels cards. Els més grans, els preparava amb ceba per menjar i els restants eren per a les oques.

També recollíem l'herba que menjaven els conills i m'explicava que, en temps de la guerra, se les menjaven ells aquestes herbes i que sort en van tenir. Vaig aprendre a distingir diverses espècies d'herbes, entre elles les rabassoles, verdolagues, cuscunies i d'altres que ara no em venen a la memòria però que segurament ara les paguem a preu d'or.

dijous, 30 de juliol de 2020

La figuera


Era tan gran la figuera de casa, o era jo que era molt petita? D'aventures n'hi vaig viure un munt, tantes, que avui encara la recordo com si es tractés d'un familiar. Era la força que hom necessita trobar en algun moment de la seva vida. El seu majestuós tronc s'enfilava desafiant la gravetat i si miraves de baix a dalt, veies com tocava el cel.

Hi vivia tot un submón al seu voltant: pel terra, les formigues, les erugues, els papa-sastres, i per l'aire l'envoltaven les abelles  com satèl·lits, per treure l'apreciat nèctar de les figues madures. Fins i tot la rondaven les pesades mosques d'estiu. Era pacient amb tothom. Cada estiu la visitava una cigala que cantava llargues estones amagada en algun racó del seu fullatge.  Jo sempre el buscava aquest racó amagat, però res, era molt llesta!  El seu carrisqueig "ric-ric" amb les seves petites pauses em tenia ben intrigada.

A la figuera no la molestava res, semblava fins i tot que estenia més les branques per poder acollir més visitants. Recordo sobretot que els cap vespres d'estiu, quan em tombava panxa enlaire al costat del seu tronc, mirava els estels brillar entre les fulles. Si tancava un ull podia imaginar que ho feia a través d'un telescopi i jugava a descobrir-hi móns de purpurina en continu moviment.

Tampoc li molestava la meva presencia, és més, crec que li agradava tenir-me per companya. Li netejava les herbes del tronc, perquè entre les seves grans arrels superficials hi construïa camins i rieres per fer-hi baixar canoes de pellofa. Hi vaig fer veritables poblets amb pedres al seu voltant. Les meves amigues també estaven enamorades d'ella i de la cabanya improvisada de canyes de l'hort que li havien recolzat en un costat. Jugàvem entrant i sortint, inventant tota classe d'històries.

Recordo haver-hi  enterrat un tresor, que no vaig desenterrar mai, perquè aquestes coses de vegades les tapa el temps. A la gran figuera la va matar el progrés. No va poder resistir els sotracs de les màquines excavadores de les cases del veïnat que s'anaven construint. I tal com va néixer, sense fer soroll, se'n va anar un hivern quan s'adormí.

dimarts, 28 de juliol de 2020

La ballarina


I amb un fràgil gest desequilibrat, la ballarina cau a plom. Dins el seu cap sent un crit uníson del públic, seguit de murmuris llunyans.

El dolor s'ha convertit ara en una afilada punxa, li travessa l'espinada. Se li escola el món i, a poc a poc, percep com les llums que la il·luminaven s'esvaeixen com fantasmes. Apareixen flaixos del passat barrejats amb somnis, aplaudiments, angunies i pors...

No sap que té. Esclataria a plorar però no pot, perquè nota la cara encarcarada. Sense llàgrimes, intenta en va posar ordre a les seves emocions, però no recorda res del seu passat, ni sap de cap parent a qui avisar en cas de fer-li falta.

Pensaments estranys l'envolten, no recorda com es diu, i li sembla que sempre ha estat ballarina però tampoc recorda cap pas de ball.

Sí, sí, -es diu- he estat molt admirada i he recorregut món. Però tristament s’adona que en aquests moments és només una ballarina desmemoriada.

-Però perquè triguen tant a venir-me a buscar?- es pregunta- no tenen por de que em mori dessagnada?  Presa del pànic, es passa la mà pel front.

-Mare de déu! -exclama- si tinc la pell gelada.

L’estona va passant i es consola pensant que la gent del públic ja està demanant ajuda o que potser l'ambulància està atrapada en un embús.

Quatre passes entre vestidors la fan posar en alerta i feixugament obre un altre cop les parpelles. Veu a un home de negre que reconeix com el conserge, l'home que cada matí, abans de la seva actuació, es cuida de preparar tot l’escenari. Estic salvada -crida per dins- però horroritzada li escolta dir:

-Maria Cinta, si us plau, porta l’escombra i el recollidor, que el gat ha trencat la ballarina de ceràmica de la prestatgeria.

Un calfred li sacseja el cos malmès i en va comença a cridar més fort.

-No, no, no, que sóc jo, la ballarina famosa. No em reconeixes?- però no obtén resposta.
El majordom, aliè al moment que viu la figureta esmicolada,  l'escombra fins a no deixar-ne ni una espurna.

Continuarà o no...

divendres, 24 de juliol de 2020

L'ànima


Us heu parat a pensar mai com s'imagina cadascú l'ànima? Quantes vegades haurem vist en les pel·lícules transformar-la en ocells volant, en coloms blancs planejant, en guspires que pugen enlairant-se cap a l'infinit... Jo no me la imagino així, ves per on!

La meva me l'he imaginat en forma de lletres, tantes com té l'abecedari, fins i tot tantes com em pugui arribar a inventar. Totes amb les seves formes i particularitats:  negretes, cursives, subratllades, majúscules, minúscules, totes elles emmotllables a la mà que les dibuixa. L'ànima, per a mi, és tot allò que elles tenen per expressar entre formes, combinacions i colors.

Vaig ser una nena molt fàcil d'entretenir, doncs de ben petita amb un paper i una capça de colors barata, m'hi podia passar hores. En cada etapa de la vida, evidentment, he canviat d'estil i de colors, però no en essència.

Recordo el tiet com un home ben curiós. De molt jove havia aprés a fer només quatre lletres gòtiques que a mi em fascinaven. Els diumenges els tiets em convidaven a dinar a casa seva, un petit pis de lloguer a sobre d'una lleteria amb vaques incloses.

La tia, que era una persona d'aquelles que netegen sempre sobre net, no em deixava gairebé ni moure de la cadira. Tot tenia el seu lloc, ni un mil·límetre cap aquí, ni cap allà. Tampoc s'hi podia córrer perquè s'embrutava el terra i es feia soroll. Era una casa en la qual no hi havia res per entretenir-s'hi, però amb el meu estoig i la llibreta en tenia prou.

Ara que hi penso, eren una parella ben curiosa els tiets. De fet, l'àvia una vegada em va explicar que s'havien casat just quan la tia s'acabava de recuperar del tifus perquè la família d'ell havia tingut molta pressa per formalitzar el casori. Pel que vaig saber anys després, va ser un casament d'aquells mig arreglat. Potser per això, en aquella casa, gairebé sempre s'hi va respirar poc amor.

S'alegraven de veure'm quan hi anava, segurament perquè la meva presencia els treia de la rutina.

La tia preparava uns macarrons celestials, així que, tot i les estrictes normes de comportament, per a mi els dinars dels diumenges eren entranyables.

Tan bon punt entrava per la porta, ja treia la llibreta de les lletres, esperant que el tiet em dibuixés aquelles exòtiques formes. Aquí començava la meva particular festa.

Les personificava, les vestia, les pintava i els donava vida com si d'un personatge teatral és tractés. Cada lletra portava afegit el seu conte particular, que cada cop m'inventava.

La meva lletra gòtica preferida era la A

dijous, 23 de juliol de 2020

El full en blanc


Recordo que un estiu em vaig enfadar molt amb els pares perquè m'havien obligat a quedar-me a estiuejar amb la meva àvia, que havia llogat una habitació en una casa d'un petit poblet de pescadors. M'hi van deixar ben morruda i contrariada.  

Penso que un cop ells van reprendre el viatge de tornada cap a casa, l'àvia és va veure a venir el que l'esperava si no feia servir el seu enginy.

Les vacances d'aquell any no s'assemblaven gens a les vacances que esperava. Primer, perquè m'havien comprat aquells embafadors quaderns d'estiu Santillana, que tanta mania els hi tenia, i segon, perquè no m'agradava gens haver d'anar a la platja per anar a fer salut, com en deien abans.

Els primers dies van ser els pitjors, rondinava i portava sempre la cara enfurrunyada. L'àvia aguantava amb paciència, recordo que de vegades em duia mig arrossegant per poder anar a comprar.

Un d'aquests dies vàrem passar pel davant d'un estanc i hi vaig veure un bloc de dibuix que em va captivar. L'àvia, que sabia que m'agradava molt pintar, va veure l'oportunitat de connectar amb mi. Què, el vols? Vaig assentir amb el cap.

En arribar a l'habitació llogada, li vaig treure aquell full de diari tan lleig amb el qual l'havien embolicat i me'l vaig mirar de més a prop. Era preciós!

T'he explicat mai el conte del full en blanc?- em va dir

-No- vaig fer amb el cap

-Doncs, si vols te l'explico mentrestant dinem- va contestar.

Un cop entaulades va començar.

Hi havia una vegada una nena de casa rica a la qual li van regalar un bloc de dibuix molt semblant a aquest, perquè dibuixés les flors que creixien al seu jardí. La nena, que no en tenia gens de ganes, va obrir de mala gana el primer full i el va arrencar i llençar al terra d'una revolada. Va preferir anar a veure els seus germans grans que jugaven a la pista de tennis.

-Tenien pista de tennis a casa seva?- vaig dir jo- tot mirant la mida de la nostra habitació.

-Sí, va dir l'àvia tranquil·lament, era una casa com les que t'ensenyaré demà si vols venir a fer un tomb amb mi.

-Val!- vaig contestar una mica més oberta a aventures.

-Segueixo?- va preguntar l'àvia

-Sí, sí- vaig contestar entre cullerada i cullerada.

Doncs quan la nena va marxar, el full en blanc va quedar trist i sol, van passar les hores i va fer-se de nit. Ell, allà estirat, contava les estrelles sense entendre perquè la nena l'havia rebutjat. Tot d'una, va sentir una petita remor a prop seu i va notar com alguna cosa li lliscava lentament pel damunt. Era un petit cargolet que sortia a explorar món.

L'endemà, el vent de tramuntana va començar a bufar fort i s'endugué el full cel amunt, fent-lo ballar i saltar com mai s'hagués imaginat. Va ensenyar-li arbres i teulades durant gairebé tot el dia, fins que al capvespre, el va deixar reposant damunt la sorra de la platja.

-El que no sabia el full era que li esperava una nit molt especial- va dir-li l'àvia

Cada cop em tenia més intrigada i impacient...

- I què va passar a la nit àvia?

-Doncs que la humitat de la mar el va anar modelant seguint les dunes de la sorra, que va rebre la visita de molts animalons nocturns que li feien pessigolles i el feien riure.  El full en blanc ja no recordava que era blanc, ni que la nena rica no l'havia volgut pintar. Pensava només en el que veia i en el que vivia aquell moment.

-I l'endemà?

-No corris- deia l'àvia- ja vindrà l'endemà, ara deixa que el full en blanc gaudeixi  amb els seus nous companys. Va... T'explico nena impacient!

L'endemà el full en blanc va rebre molt d'hora el primer raig de sol, i amb ell la primera carícia. Va veure jugar els crancs a la riba, els ocells volant pel cel blau.

De cop li va semblar sentir un petit soroll a prop seu i va veure com se li acostava una noieta, que recollia tresors que la mar embravida del dia abans havia tornat a terra durant la nit: branquillons, petxines, pedres arrodonides i ell.

El full en blanc no se'n sabia avenir, va quedar parat. Per què aquella noia s'havia fixat en ell? Ara, just ara que estava humit i brut?

-Això, això, per què, àvia?- deia jo- cada cop més captivada per la història

Doncs perquè va resultar ser una jove pintora francesa que estava estiuejant a la Costa Brava i recollia les petites troballes que l'aigua retornava, per incrustar-les als seus quadres.

-Ohhhh!- vaig exclamar

El full en blanc s'adonà que amb la humitat de la nit se li havien netejat totes les empremtes i lluïa un blanc, tan blanc, que brillava com les perles.

Quan siguis gran, si mai vols veure el full en blanc, només et caldrà anar a França i visitar el museu on està exposat.

Amb els ulls oberts com plats, li vaig dir:

-Àvia anirem demà a la platja?

L'àvia somrigué.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Riure per viure

(fotografia extreta d'un banc d'imatges gratuïtes d'Internet)

No sé si estareu d'acord amb mi, però trobo a faltar el bon riure en les pel·lícules. Fa tant de temps que no ric de gust davant d'una pantalla!

Reconec que no ha de ser gens senzill saber fer riure i que per això molts cops es confon l'humor amb les bretolades.

A mi m'agrada riure, veure riure i compartir el riure. A vegades noto aquesta crida i és per això que fa temps ja li vaig dedicar un poema.


Necessito riure amb ganes,
amb energia, amb força.

Sentir com m'empenta 
la bogeria a fora d'un local
ple de silenci.

Riure fins cargolar-me
pel passadís de casa.

Riure només per riure, per recordar
allò que ha provocat l'esclat.

Riure cada dia pel sol fet
de sentir-me viva.

© Núria Sagués
La infinitud dels eclipsis

dilluns, 20 de juliol de 2020

Viure amb l'ai al cor



Definició: Amb una emoció extrema, expectant, especialment per la temença d'allò que es pugui esdevenir / [estar] molt intranquil, ple de temença, d'un perill que es considera pròxim / témer per una cosa considerada imminent, però que no se sap quan ha de produir-se.

Actualment vivim literalment amb l'ai al cor, perquè ens l'han anat injectant en vena gota a gota. Hem anat veient com han anat destruint a poc a poc la sanitat pública catalana, que ens ha portat a les mancances que actualment patim i que s'han fet evidents amb la pandèmia.

Els morts s'han comptat a mils per la prepotència i inoperància dels polítics que han prioritzat el diner a la vida i no han aïllat el focus a temps. Tot això ha desbordat hospitals i extenuat sanitaris, que han hagut de treballar sense mitjans ni material de protecció adient. Els malalts ingressats, patint sols el que mai sabrem, al menys a curt termini, i els malalts crònics a casa, sentint-se com peces prescindibles, oblidades i sense saber què fer. Sento parlar tan clar, però no valen les subtileses en moments així. Aquesta pandèmia no és un refredat ni una grip comú com ens van voler fer creure al principi i els que tenim una mica de cultura sanitària sabem que no diuen ni diran de la missa, la meitat. Això només és la punta de l' iceberg.

Els catalans fa temps que sobrevivim entre diversos "ais al cor" que gestionem com podem. No oblidaré quan el Diario Público, l'any 2016, va tenir la valentia de fer pública la conversa gravada d'un ministre espanyol dient: "les hemos destrozado el sistema sanitario". No, no ho oblidaré, perquè vaig ser una de les que estava orgullosa d'haver posat el seu granet de sorra per pujar-la.

Quan aquest diari va fer sortir a la llum tota aquesta mesquinesa, per què tots els professionals sanitaris no van sortir al carrer? Per què la majoria de nosaltres només es va esgarrifar des de la butaca o va bramar des de les xarxes socials? 

El confinament m'ha fet cavil·lar molt sobre el paperot que han fet els Col·legis obligatoris de Metges i d'Infermeria, ara i molt abans de la pandèmia. Eren faves comptades: a més retallades, més mancances.

Obrim el ulls!

Potser aquest enllaç us pot interessar.
*us general, no recollit al DIEC

diumenge, 19 de juliol de 2020

Al dematí


Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí...

Quan era menuda al sortir al pati, regadora en mà, l'àvia i jo cantàvem aquesta cançoneta ben contentes. És una cançó d'aquelles que un cop t'ha quedat gravada, per més anys que passin no s'oblida.

Enguany aquest confinament ha obert de bat a bat la porta dels meus records. I apa, tots a fora!  Les lletres fan filera dins el meu cap per sortir del racó on les tenia guardades.

Digueu-me "tiquis-miquis" però ara quan la canto hi trobo una paraula que  xerrica. Només les maques? No, no i no, totes!

No m'aturo més i segueixo amb la segona estrofa que m'encanta.

Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols,
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert.

La taral·lejo mentalment i a poc a poc mentre deixo caure el primer rajolí sobre la tomaquera. Em paro, la miro fixament, i reculo sense fer soroll per anar a buscar la màquina de retratar. Entre les seves fulles hi acabo de descobrir l'entrada de la casa d'un follet.

Com tots ja sabeu, la millor hora per veure follets és a primera hora del matí, perquè ja ens hem tret les lleganyes, descansat durant tota la nit i portem el cor ben net.

Si mireu bé la fotografia, veureu que aquest follet hi té un ramell de picarols vermells davant la porta, que l'avisen si s'hi acosta algun maldestre.

Després de fer la fotografia, amb molta cura hi deixo lliscar l'aigua com pluja fina per no fer-lo matinar, mentre enfilo ja cap a l'última estrofa.

Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla,
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.

Quanta raó que té la cançó! Els cargols aquesta nit han ben pentinat el petit julivert, fins i tot l'hi han fet la clenxa al mig.

Aquest és un conte especial per a la Núria, la meva fisioterapeuta, que em va fer la petició després de llegir el del trèvol. Enguany, amb les circumstàncies que vivim, s'ha tornat una pagesa de secà, com deia l'avi.

Núria, observa bé les tomaqueres a trenc d'alba, que t'hi espera el teu follet. 

dijous, 16 de juliol de 2020

Romanços


Es veu que aquesta afició meva d'escoltar a recitar poemes em ve de lluny, tant, que més aviat sembla genètica. La meva àvia m'explicava l'anècdota de que quan ella era petita, passaven pel carrer els romancers, que eren uns homes que per un cèntim narraven una història.

-En aquell temps -deia l'àvia- no hi havia llibres pels pobres, i a estudi hi vàrem anar poc, nosaltres. Em va venir just aprendre de lletra. Als nou anys ja em van posar a fer rodets a la fàbrica, d'altres van tenir més mala sort perquè les col·locaven a servir.

Mira -seguia- si ens hi van posar de joves a treballar, que algunes no arribàvem als telers i ens havíem d'enfilar damunt d'una caixa de fusta. Quan l'amo sabia que havia de passar l'inspector de treball, ens feien amagar al magatzem on guardaven els fils.

Per moltes hores de feina ens donaven quatre cèntims, però estàvem contentes perquè ajudàvem a casa. La meva mare mirava d'estalviar-ne algun d'amagat del pare, perquè si ell podia, se'ls gastava en vi. Jo, quan faltaven pocs dies perquè passés el romancer, ja començava a demanar el cèntim. La mare es feia de pregar i podia trigar entre un dia o dos en aconseguir-lo, fins i tot m'havia costat llàgrimes, perquè ella assegurava que no en tenia cap.

Aquí començava la meva cantarella:

-Mare doneu-me un cèntim, que em vull comprar un romanço.

-Què te dit que no, que no en tinc de cèntims -deia ella

-Mare, si només val un cèntim i ja sabeu que no tornarà fins d'aquí un mes...

Ella feia el sord i trastejava per tota la casa mentre jo la perseguia, tot estirant-li una mica el davantal.

-Mare, va només avui...

Quan ja ho donava per perdut es girava d'una revolada i em deia ben enfadada:

-Té, però no ho diguis a ningú

-Àvia i quin romanço us explicava? -deia jo

-Ui, en tenia de totes classes, però els que més m'agradaven eren els d'amor.

Després de recordar això, entenc perfectament per què sóc una dona carregada de romanços i m'encanta compartir-los.

De ben segur que si actualment hagués de triar la professió, seria romancera!

Enllaços interessants