No ho diem prou

Mai es diu prou t’estimo.

Escatimem al cor paraules,

perquè hem perdut

l’espontaneïtat de l’infant.



Tossuts ens perdem en l’espessor,

d’un bosc de silenci i restem muts,

sense escoltar al vent que ens repeteix

t’estimo. El teu t’estimo.



I, és que no ho diem prou!

O, no ho diem gens.

Alguna cosa ens pren el mot

dels llavis amb el temps.



Però, ho dic avui pare, avui crido per dins

de les entranyes que t’estimo i t’he estimat.

Sense vergonya, sóc gran.



Murri, em diries somrient,

que no cal que t’ho digui,

perquè ja ho saps.



Però sona bé, oi pare?



Dedicat al meu amic JM

7 comentaris:

Narcís Civil ha dit...

Es nota que ets una poetessa.

Salut

a peu coix ha dit...

No sé que faria sense els teus comentaris... A vegades aquí sembla que estiguis sol, tot i sabent que cada dia passa un munt de persones.
És tant agradable tenir comentaris. Oi?

família ha dit...

Quina meravella Núria, m'ha emocionat!
Susanna

Hermínia ha dit...

Després de llegir aquest poema no em puc creure el que em vas dir fa poc, que deixaries de publicar els teus poemes. No pots fer-ho, no ens pots privar de la teva sensibilitat.

Estic segura que al nostre amic li agradarà perquè l'has fet amb molta estima.

M'he emocionat.

a peu coix ha dit...

Hermínia
Quina alegria llegir-te aquí!
El nostre amic no ho sap, perquè quan vaig a donar el condol no sé que dir perquè en aquell moment no hi ha paraules de consol per a ningú.
Una abraçada blocaire que al final em passaràs el davant.

puntadas de una peregrina ha dit...

Gracies Nuria, quin poema! has escoltat la canço de Aute que canta al seu pare? Fins avui pensava que era unica.El teu poema es , per a mmi , equiparable a aquesta canço que arriba al cor.

No deixis d´escriure.

puntadas de una peregrina ha dit...

Coneixes la canço que Aute cantava al seu pare? fins avui era unica, per a mi, a partir d`avui comparteix lloc amb el teu poema,no deixis d´escriure mai.