diumenge, 21 de juny de 2020

A canonades



He passejat pel poema La vaca cega de Joan Maragall i se m'ha obert un ventall de preguntes.

I si la vaca que descriu el poeta no fos cega, sinó coixa o sorda? O fins i tot i si tingués d'altres peculiaritats o diferències de les que la vida o el pas del temps envia?

El primer que m'ha vingut al cap ha estat el mon de la discapacitat o, com ara en diuen, diversitat funcional, el qual sempre ha hagut d'estar en lluita per una igualtat social, per uns drets que gairebé mai arriben. La seva lluita, lamentablement, fa sempre un pas endavant i dos enrere.

Ara que semblava que començàvem a fer un pas una mica més llarg, tinc la sensació que de cop ens trobarem amb l'herba segada sota els peus. Qualsevol cosa passarà al davant d'aquestes necessitats. Qualsevol cosa, com ara comprar tancs de guerra, abans que material i protecció sanitària.

Ara que estic escrivint me n'adono que és un tema llarguíssim, que no cap en un apunt i que per tant no puc desenvolupar-lo com caldria. Deixo aquests quatre pensaments com a recordatori per si mai el reprenc.

Em quedaré amb el final del poema i procuraré, com la protagonista, que el camí que he deixat enrere sigui inoblidable per poder seguir endavant i, si pot ser, brandant el braços al vent, per captar bé l'essència d'estar vius.

...vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Per a mi, és un poema potent i realista com la mateixa vida.

1 comentari:

pepito ha dit...

Com sempre Núri ets brillant, a mi també m'agradaria que les coses fossin més justes per tothom, el poema és preciós i potent com dius tu, però el que compte és mirar sempre endavant perquè l'important és viure. Una abraçada molt gran i un petonàs. Montse Gama