L’any passat vaig anar a la presentació del llibre Les llengües en joc, el joc entre llengües. L'ús interpersonal del català entre els infants i joves de Catalunya.
Em va agradar l’exposició que l’autora Mireia Galindo Solé va fer del seu llibre. He de confessar que fins avui no l’he pogut començar a llegir.
El llibre analitza quantes llengües s’escolten a les hores del pati a les escoles de Catalunya, en quina llengua expliquen els acudits o canten els nostres nens i nenes.
En el resum de contraportada hi podeu llegir:
Saber què parlen i com parlen les futures generacions de catalans ens permet saber alguna cosa més sobre la salut actual del català i, el que és més important, ens dóna pistes per intentar millorar-la. Les llengües en joc, el joc entre llengües és un llibre que evita caure tant en el rebentisme («els docents no se'n surten de catalanitzar») com en el catastrofisme («el català retrocedeix arreu i poca cosa s'hi pot fer»), i, en comptes de plorar i lamentar-se, proposa iniciatives per fer que el català visqui durant molts anys més...
1 comentari:
Ha d'estar bé aquest llibre.
El tema és delicat. No passa un dia que no tingui alguna experiència de cal i una altra d'arena. Si no ens toquessin els nassos des de fora (i desgraciàdament des de dins) l'assumpte del català es resoldria en crèixer els fills dels immigrats, deu anys més i problema mig resolt: els pares no el parlen i pocs ho faran, però ells seran capaços de fer-ho i, per malament que ho féssin les nostres institucions, sempre hi haurà algun referent emocional-sentimental que els lligarà al català. Haurien de viure en un ambient d'extrem odi i sentiment exterminista contra la nostra cultura perquè una mica d'amor al que tenim aquí no s'empelti (a part del coi del Barça, vull dir). Confio - toco fusta - en que això de l'odi al català només passi en una minoria d'ambients. L'odi és sempre una cosa que no porta enlloc més que a la destrucció mútua.
Publica un comentari a l'entrada