dijous, 6 d’agost de 2020

Laura, S.A. Prêt-a-porter


La Laura és una dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir. Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens assemblem en moltes coses.

Ella es va convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no volia veure ni en pintura.

A casa seva, tenia un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.

Fer servir la paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc. Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran novel·la.

Recordo que entrar a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes, retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada, no m'hagués sorprès ni mica.

Quan hi vaig anar per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare.  No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el que volia, res de res!

Ella, pacientment, em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.

-Aquest? em preguntava ella- assenyalant-ne un.

-No -responia.

I així durant una bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:

-Tu deixa'm fer, ja veuràs!

I al final el vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.

Durant les emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la gràcia per enlloc.

Un dia se'n va adonar i em va dir:

-El dia que puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç

Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.

Cap comentari: