dilluns, 31 d’agost de 2020

Punt, repunt i cadeneta

 




L'escola no va ser gaire benvolent amb mi, ni amb moltes altres companyes, en soc conscient. Encara recordo aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres quan les coses no ens sortien com esperàvem.

A mi particularment la majoria de les classes em sonaven a xinès i no em motivaven. És més, la majoria de vegades, i depenent sempre de qui impartia l'assignatura, tenia la sensació que queien en sac buit.

Era costum del professorat, i sobretot de les monges, que en acabar les classes preguntaven si ho havíem entès tot.

-Ho repetiré tantes vegades com us faci falta -deien

Mentideres! -cridava jo per dins

De sobres sabia que a la segona vegada que preguntaves, quan t'ho repetien ja anava acompanyat d'una subtil sorna.

Ai de tu si havies aixecat la mà per dir que no gaire, per si ho podien repetir. Però molt pitjor era si després de la segona explicació et detectaven als teus ulls algun petit dubte. Llavors sí que ja havies begut oli!

Immediatament, les del grup capdavanter de la classe, que de tan a prop que teníem els pupitres ja havien sentit el bum-bum accelerat d'algun cor poruc, aixecaven ansiosament els braços perquè els hi ho deixessin explicar a elles. Si les escollien per a la missió, els hi veies inflar les plomes com paons, mentre l'altra quedava esclafada al terra com un escarabat.

També es podia donar el cas que sense aixecar ningú el braç, la mateixa professora li digués a alguna d'elles:

-A veure Esteleta, explica-li tu.

I llavors l'Esteleta s'aixecava de la cadira amb aquella cara de satisfacció i es dirigia a la classe i ho explicava deixant a qui no havia entès la pregunta, tan plana com l'estora de l'entrada.

Crec que vaig preguntar molt poc durant tots els anys de batxillerat, per sort sempre hi havia algú que ho feia abans que jo. Vaig aprendre aviat que del que es tractava era de passar el més desapercebuda possible.

No cal ni dir que les classes per a mi eren avorridíssimes. Va arribar a un punt que si no entenia el concepte de seguida, ja no hi perdia ni un minut més. En aquell moment la meva ment obria un espai lliure a les meves fantasies i només hi deixava filtrar el murmuri endormiscador de la veu de la professora.

No tornava d'aquest oasi fins que sentia el dingalandang de la campana i una veu punyent que deia:

-I aquests són els deures de demà.

De tornada a casa, a dins la cartera ben carregada hi duia els llibres acompanyats de la culpabilitat, el penediment i l'abatiment, però també amb el consol d'haver sobreviscut un dia més en aquella espessa selva.

Per sort, també hi havia dies fantàstics per a mi, eren els dies que tocaven les assignatures de naturals, geografia, dibuix, labors...

D'aquestes classes, sortia la guspira que em donava forces per tirar endavant el que quedava de la setmana, trampejant com podia les altres assignatures. De tortures escolars n'havia aguantat moltes, sobretot en recordo una de les més clàssiques d'aquell temps i que consistia en preguntar-nos la lliçó posant-nos en fila com fent el tren. Et feien una pregunta i si no la sabies, les del darrera teu t'anaven passaven al davant una darrera l'altra. Recordo haver lluitat algun cop per ser-ne la maquinista, però si mai ho hagués aconseguit, bé que me'n recordaria, ja era com un miracle poder mantenir-te cap al mig.

Per a mi, l'assignatura de ciències naturals o geografia m'endinsaven tan de ple a les aventures que em passava l'estona sense adonar-me'n. Era tan senzill seguir aquestes classes, què només tenia que recolzar els braços damunt la taula amb les mans a sota la barbeta i deixar-me seduir per la terra i els essers vius que l'envoltaven.

La classe de dibuix era un dels altres plaers que m'havia donat la vida infantil. Se'm donava bé deixar ballar el llapis sobre el full en blanc, encara que només fos per copiar la làmina que ens havien deixat de mostra.

La classe de labors significava per a moltes de nosaltres un descans. Ja hi entràvem esverades i contentes. Que llavors ens sortís millor o pitjor la feina, ja eren peres d'un altre perer. Gairebé estic segura que mai ningú va suspendre l'assignatura. La germana Dolors sempre intentava dissimular com fos els nostres nyaps.

Tenia dues grans virtuts la germana Dolors:  la de la paciència i la de la bondat. Era una dona menuda i riallera i a la qual, al menys jo, no l'havia vist mai de mal humor. Reconec que tenia poca autoritat sobre nosaltres, però sabia com conduir la classe en la qual ens ensenyava a fer quatre punts en un drap blanc.

La seva còfia negra i llarga sempre la molestava mentre cosia, i s'hi barallava tota l'estona. Era un no parar d'enretirar-la cap al darrera, cap a un costat o cap a un altre. De tants cops que la movia de lloc, al final se li inclinava de tal manera que nosaltres ens enriolàvem.

Quan ella s'adonava que la classe ja començava a pujar de to, deia:

-Voleu que us expliqui un conte?

-Siiiii- responíem

Em fascinaven els seus contes! Avui n'he recordat un fragment d'un dels meus preferits:

- Nenes- deia- recordeu sempre que Sant Pere des del cel us veu, i que va recollint tots i cadascun dels fils que tireu a terra. Un a un, emfatitzava, i els va guardant en un gran pot, amb el nom de cadascuna. El dia del judici final, els traurà i serviran per veure cap a quin costat s'inclina la balança per poder entrar al cel.

Llavors ja sabíem què tocava fer en acabar la classe.

Va ser una gran estratega i crec que també era molt conscient de que ens deixava el seu espai per ser el que érem: infants.

Aquest model d'educació imposat pel regim ens va fer mal tot i que llavors no n'érem conscients. Vam ser ànimes tendres modelables a mans de gent no preparada de vegades o massa preparada per a programar-nos en moltes d'altres.

A dia d'avui penso que no era jo sola la que tancava la persiana a tanta repressió i que moltes de nosaltres vivíem gràcies a l'esbarjo que vam trobar dins les nostres pròpies fantasies.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Núria, cada dia escrius més i millor

A peu coix ha dit...

Gràcies anònim/a! Un plaer que t'agradi el que escric.

artur ha dit...

Al col·legi de frares que jo anava, no era gaire diferent....
M'agrada el relat !
Bon setembre ;)

A peu coix ha dit...

Gràcies Artur!

XeXu ha dit...

No vaig estudiar mai en una escola religiosa. De fet, per voluntat dels pares des de petit vaig anar a una escola laica i no he estudiat mai ni una sola classe de religió ni he fet la comunió. En part, algun cop m'he avergonyit per tenir tan poca cultura en aquest camp, però per altra banda, em sembla que el preu a pagar per tenir-la era massa alt. En el que sí que coincidim és en la manera d'actuar a classe, jo solia treure força bones notes, però intentava passar desapercebut. Sovint hagués preguntat, però una barreja entre por, timidesa i ves a saber què em feien estar callat. Pensava, potser de manera una mica pedant, que si jo no ho entenia probablement altres tampoc. Esperava que fos algú altre qui preguntés. He de dir que molts cops funcionava, algú altre alçava la veu i jo me n'aprofitava per entendre allò que se m'escapava. Amb el temps, però ja de gran, he perdut la vergonya a preguntar allò que no entenc. I si passo per curtet, què hi farem, almenys no em queda res pendent.