Collages, pintures i altres dèries artístiques...
Collage tècnica mixta sobre tela
La primera nit que em vaig quedar a dormir a ca
l'àvia vaig adonar-me aviat que el color i la frescor que s'hi respirava de dia
s'havien esfumat i les ombres donaven pas a noves interpretacions.
Havent sopat l'àvia em va acompanyar a la meva
cambra. A la cara se li veia que estava molt contenta de tenir-me allà. Em va
preparar l'habitació amb detalls d'aquells que només es fan des de l'amor: un
got de llet a la tauleta, una bossa d'aigua calenta per escalfar el llit,
l'interruptor de pera col·locat ben a l'abast...
- Bona nit, reina, fins demà! -va dir riallera
mentre m'acotxava.
Amb la foscor de l'habitació, se'm va parar el món.
Vaig notar com tota la meva energia vital es concentrava en dos únics òrgans: en
un ull expectant i en una orella tan afinada com un violí a punt de fer la
primera nota.
Sentia que l'aire entrava i sortia del meu pit com
de puntetes, per tal de que el cor no em traís de tanta fressa que feia. Un
moment abans de que desaparegués l'últim fil de llum del passadís, la bombeta
que penjava del sostre de la cambra va dibuixar damunt del meu cap un munt de
figures fantasmagòriques.
Quan l'àvia es va posar al llit i la casa va quedar
color negra nit, vaig veure que el monstre de la por ja tenia les dents ben esmolades.
Estava allà, just a tocar del botó del llum que em podia salvar. El pànic era
tal que havia arribat al punt en el qual ja se t'ha menjat la veu i perceps que
si treus el braç del llit una boca grossa i bruta te'l segarà d'una queixalada.
Sense saber com, un crit esgarrifós es va escapar
de la meva gola.
-Àvia!!!
A l'instant l'àvia va plantar-se davant la porta,
segurament esperant trobar-me daltabaix del llit o alguna cosa pitjor.
-Què passa? Què passa? -va dir ben alterada.
-Tinc por, molta por- vaig insistir.
-Por? Por de què? Si aquí no hi ha res, no veus? Només hi som tu i jo. Pensa que la por se la
fa un mateix.
Quan va veure que ni les explicacions ni el consol em
feien el més mínim efecte, va decidir, segurament pel bé de totes dues,
deixar-me anar a dormir amb ella.
Va anar a buscar uns papers, un llapis i va agafar la
caixeta de vidre que tenia al damunt del seu tocador i va venir a seure al meu
costat.
- Digue'm, quantes pors has tingut? Una, dues,
tres..?
-Tres- vaig contestar en veu baixa.
-Doncs n'escriurem una a cada tros de paper- va
respondre.
Després va doblegar els papers pel mig, els va
col·locar dins la caixeta i la va tapar.
-Demà ens cuidarem de les pors- va dir.
Al matí em vaig despertar feliç i contenta d'haver
dormit covada dins d'aquell llit tan flonjo. Vaig saltar del llit i vaig anar
corrents i riallera cap al menjador. L'àvia m'hi esperava asseguda a la taula
amb un got de llet amb cacau i galetes.
En acabar l'esmorzar va dir-me:
-Què et sembla si anem al safareig a fer la bugada?
Em va agafar la maneta i vam sortir al badiu. Just
allà, al costat del safareig, hi havia una petita palangana amb aigua i sabó i
la caixeta de les pors.
- Mira- va dir- mentre rento la meva roba al
safareig, tu renta les teves pors aquí a la palangana.
-Però àvia, és paper i el paper es desfarà a
l'aigua...
-Bé, de moment no ho freguis fort, deixa només que
s'estovi una mica.
Així ho vaig fer i vaig veure com les lletres s'esvaïen
a poc a poc.
-Àvia, si no frego també s'esborren.
-D'això es tracta- em va dir ella- que desapareguin
i t'adonis que les pors només son pors. Escrites en un paper o a dins del cap
de cadascú, si no te les creus s'esborren com aquestes que has mullat.
L'àvia em va donar una gran lliçó de vida, que he recordat en aquests moments tan crítics a nivell mundial. Vivim en un continu sacseig polític, social i sanitari i, malauradament, ho fem des del mateix ull de l'huracà. Reconec que em costa esborrar incerteses i pors en plena pandèmia, però el que tinc clar és que no deixaré caure en sac buit les bones lliçons sense haver-ho intentat. De moment, ja n'he posat algunes en remull!
Us convido a llegir Demà, el nou llibre de l'escriptora
Núria Comas Fornaguera.
El primer contacte que vaig tenir amb la Núria va ser virtual, a través dels comentaris que vam intercanviar en el seu blog personal Cal Sac i quan va tenir l'amabilitat de venir-me a portar el llibre personalment no vam poder parlar en condicions degut a la pandèmia. Per això espero poder-m'hi retrobar ben aviat.
Els relats que configuren Demà són travessats per preguntes, més que respostes. Partint de la quotidianitat (i a voltes del realisme màgic) ens interpel·len a reflexionar sobre qüestions existencials: la vida i la mort, el dolor i l'alegria, la pèrdua, la llibertat, la lluita contra els propis fantasmes, el funcionament de la ment, la nostàlgia, la vivència del temps...
La mateixa autora ens presenta el recull com un crit d'esperança per al futur i ens anima a treballar-lo i millorar-lo des de l'única realitat que existeix, el present: "El demà l'hem de fer present", ens diu.
Moltes gràcies, Núria.
Des de fa un
temps qui s'ha tornat viatgera ha estat la meva ment, que no para de portar-me
per llocs i racons que fins ara no m'havien cridat l'atenció.
A la meva dreta,
la plaça Barangé. Una plaça molt desafortunada en el seu disseny i
funcionalitat, perquè al seu lloc hi havia un parc amb arbres, paons i, si mal
no recordo, fins i tot una petita glorieta. Enyoro el parc de terra i tot el
que significava per a nosaltres. Un cop més l'asfalt ens va prendre la natura
viva.
Abans d'arribar
al pont, a la dreta, al peu de la serra de llevant, on ara hi ha l'actual via
del tren i part del Parc Torres Vilà, està situat el seu convent i el cementeri
al darrera.
El monjo minora
el pas, ja es pot veure l’edifici que imagino modest, envoltat de vegetació i
d’un hort que conreen entre tota la comunitat: pebroteres, mongeteres i unes
canyes enramades de tomaqueres plenes a vessar. Ell, aliè a les meves
aventures, toca el picador, li obren la porta i es perd a l'interior.
Deixo escapar un
sospir nostàlgic i decideixo fer una mica més de camí fins arribar a l'antiga Font
Verda. Una font situada a peu de la pujada del carrer Carles Riba on recordo
que hi rajava un broc d'aigua fresca nit i dia. A l'estiu hi anàvem a berenar
quan els avis ens hi portaven d'excursió. Era un espai tranquil amb arbres alts
i uns bancs fets de pedrissa i rajola vella que protegien la font per cada
banda.
Malauradament,
encara se'n diu Font Verda però ja no hi ha font, ni és verda, ni hi ha aigua
per apaivagar la set d'aquell que enfila la pujada del carrer, ni arbres, ni pedrissos
per seure-hi a descansar quan es torna del centre de la vila. Ara és només una
rotonda estèril amb quatre plantes escabellades, és una plaça orfe dels colors del
camp, sense olor de farigola, ni el color vermell intens dels badocs... Només
edificis.
A l'Enric li hagués agradat néixer el dia cinc del mes
cinc i de l'any mil nou-cents cinquanta cinc, un any de cincs, d’aprovats
totals. Però no, no hi va néixer i no em pregunteu per què li hagués agradat
una cosa tan estrafolària, doncs si li preguntaven ni ell ho tenia del tot
clar.
De fet, ja de ben jove, el cinc sempre va ser el seu número predilecte. Deia que amb el cinc anava a tot arreu, que podia permetre’s no ser ni molt bo ni molt dolent. Era i prou.
El quatre, per exemple, ja se li feia curt, doncs li semblava minvar i encongir no li agradava gens. De l'u ja no en volia saber res. Si algun cop hagués baixat al zero, crec que s'hagués sentir engolit dins del forat negre que ell mateix havia creat dins el seu cap. El set sempre l'havia vist com el començament d'una cursa, li semblava estressant perquè ja l’obligava a desitjar un vuit i llavors un nou i un deu... Això ja li semblava que l'abocaria a una carrera frenètica per avançar altres vuits, nous o deus...
Van anar passant els anys i a mida que es va anar fent gran, aquest pensament se li va anar esvaint. Ell, com la majoria, en acabar la carrera i entrar dins del món laboral es va trobar que, sense ni adonar-se'n, es dedicava a perseguir números. Mai es va aturar a pensar, ni per un moment, si en tenia cap necessitat.
L'èxit professional el va tornar ambiciós i va convertir la seva vida en una gran cursa per mantenir-se'n al capdavant a qualsevol preu.
Amb el número set al dorsal ja va descuidar i perdre l'estimació de la família, amb el vuit se'n van apartar els amics de la infància perquè no encaixaven en el seu estil de vida.
Al cap dels anys s'adonà que mantenir-se al capdamunt d'aquesta escala numèrica li havia portat moltes mancances personals. No havia tingut temps per a ell, no tenia la família al seu costat, ni tampoc cap amic que li donés la mà.
Pensant en tot això es va preguntar com l'equilibrista és capaç d'aguantar-se i caminar amb seguretat damunt la corda fluixa. En veure aquesta imatge va entendre que no calen curses numèriques, sinó passos ferms i harmònics, com el seu estimat cinc de joventut o qualsevol altre número en la seva justa mida.
Clar que tot això ho va recordar el dia cinc del cinc dels seus ....... anys i, just quan només li mancaven cinc minuts per tancar per sempre més les seves parpelles.
L'escola no va ser gaire benvolent amb mi, ni amb moltes altres companyes, en soc conscient. Encara recordo aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres quan les coses no ens sortien com esperàvem.
A mi
particularment la majoria de les classes em sonaven a xinès i no em motivaven. És
més, la majoria de vegades, i depenent sempre de qui impartia l'assignatura, tenia
la sensació que queien en sac buit.
Era costum del
professorat, i sobretot de les monges, que en acabar les classes preguntaven si
ho havíem entès tot.
-Ho repetiré
tantes vegades com us faci falta -deien
Mentideres! -cridava
jo per dins
De sobres sabia
que a la segona vegada que preguntaves, quan t'ho repetien ja anava acompanyat
d'una subtil sorna.
Ai de tu si havies
aixecat la mà per dir que no gaire, per si ho podien repetir. Però molt pitjor era
si després de la segona explicació et detectaven als teus ulls algun petit
dubte. Llavors sí que ja havies begut oli!
Immediatament,
les del grup capdavanter de la classe, que de tan a prop que teníem els
pupitres ja havien sentit el bum-bum accelerat d'algun cor poruc, aixecaven ansiosament
els braços perquè els hi ho deixessin explicar a elles. Si les escollien per a
la missió, els hi veies inflar les plomes com paons, mentre l'altra quedava
esclafada al terra com un escarabat.
També es podia
donar el cas que sense aixecar ningú el braç, la mateixa professora li digués a
alguna d'elles:
-A veure Esteleta,
explica-li tu.
I llavors l'Esteleta
s'aixecava de la cadira amb aquella cara de satisfacció i es dirigia a la
classe i ho explicava deixant a qui no havia entès la pregunta, tan plana com
l'estora de l'entrada.
Crec que vaig
preguntar molt poc durant tots els anys de batxillerat, per sort sempre hi
havia algú que ho feia abans que jo. Vaig aprendre aviat que del que es
tractava era de passar el més desapercebuda possible.
No cal ni dir que
les classes per a mi eren avorridíssimes. Va arribar a un punt que si no
entenia el concepte de seguida, ja no hi perdia ni un minut més. En aquell
moment la meva ment obria un espai lliure a les meves fantasies i només hi
deixava filtrar el murmuri endormiscador de la veu de la professora.
No tornava d'aquest
oasi fins que sentia el dingalandang de la campana i una veu punyent que deia:
-I aquests són
els deures de demà.
De tornada a casa,
a dins la cartera ben carregada hi duia els llibres acompanyats de la
culpabilitat, el penediment i l'abatiment, però també amb el consol d'haver
sobreviscut un dia més en aquella espessa selva.
Per sort, també
hi havia dies fantàstics per a mi, eren els dies que tocaven les assignatures
de naturals, geografia, dibuix, labors...
D'aquestes
classes, sortia la guspira que em donava forces per tirar endavant el que
quedava de la setmana, trampejant com podia les altres assignatures. De
tortures escolars n'havia aguantat moltes, sobretot en recordo una de les més
clàssiques d'aquell temps i que consistia en preguntar-nos la lliçó posant-nos
en fila com fent el tren. Et feien una pregunta i si no la sabies, les del
darrera teu t'anaven passaven al davant una darrera l'altra. Recordo haver
lluitat algun cop per ser-ne la maquinista, però si mai ho hagués aconseguit, bé
que me'n recordaria, ja era com un miracle poder mantenir-te cap al mig.
Per a mi,
l'assignatura de ciències naturals o geografia m'endinsaven tan de ple a les
aventures que em passava l'estona sense adonar-me'n. Era tan senzill seguir aquestes
classes, què només tenia que recolzar els braços damunt la taula amb les mans a
sota la barbeta i deixar-me seduir per la terra i els essers vius que
l'envoltaven.
La classe de
dibuix era un dels altres plaers que m'havia donat la vida infantil. Se'm
donava bé deixar ballar el llapis sobre el full en blanc, encara que només fos
per copiar la làmina que ens havien deixat de mostra.
La classe de
labors significava per a moltes de nosaltres un descans. Ja hi entràvem
esverades i contentes. Que llavors ens sortís millor o pitjor la feina, ja eren
peres d'un altre perer. Gairebé estic segura que mai ningú va suspendre
l'assignatura. La germana Dolors sempre intentava dissimular com fos els
nostres nyaps.
Tenia dues grans
virtuts la germana Dolors: la de la
paciència i la de la bondat. Era una dona menuda i riallera i a la qual, al
menys jo, no l'havia vist mai de mal humor. Reconec que tenia poca autoritat
sobre nosaltres, però sabia com conduir la classe en la qual ens ensenyava a
fer quatre punts en un drap blanc.
La seva còfia negra
i llarga sempre la molestava mentre cosia, i s'hi barallava tota l'estona. Era
un no parar d'enretirar-la cap al darrera, cap a un costat o cap a un altre. De
tants cops que la movia de lloc, al final se li inclinava de tal manera que nosaltres
ens enriolàvem.
Quan ella s'adonava
que la classe ja començava a pujar de to, deia:
-Voleu que us
expliqui un conte?
-Siiiii-
responíem
Em fascinaven els
seus contes! Avui n'he recordat un fragment d'un dels meus preferits:
- Nenes- deia- recordeu
sempre que Sant Pere des del cel us veu, i que va recollint tots i cadascun
dels fils que tireu a terra. Un a un, emfatitzava, i els va guardant en un gran
pot, amb el nom de cadascuna. El dia del judici final, els traurà i serviran
per veure cap a quin costat s'inclina la balança per poder entrar al cel.
Llavors ja sabíem
què tocava fer en acabar la classe.
Va ser una gran
estratega i crec que també era molt conscient de que ens deixava el seu espai per
ser el que érem: infants.
Aquest model
d'educació imposat pel regim ens va fer mal tot i que llavors no n'érem
conscients. Vam ser ànimes tendres modelables a mans de gent no preparada de
vegades o massa preparada per a programar-nos en moltes d'altres.
A dia d'avui
penso que no era jo sola la que tancava la persiana a tanta repressió i que
moltes de nosaltres vivíem gràcies a l'esbarjo que vam trobar dins les nostres
pròpies fantasies.
L'entrada, el
passadís, la cuina-menjador amb la llar de foc, l'escaleta que pujava a la
cambra. Així era la casa de la tia Maria Assumpció. La comuna a fora a
l'esquerra, sense porta, només amb una espessa cortina de sac i a dins un gran
espai gelat com el marbre a l'hivern. El fred et feia passar les ganes
d'entretenir-t'hi ni cinc minuts. Allà al fons de la paret de pedra gastada, un
bagul amb papers vells de diari, alguns tallats expressament.
Quan anava a casa
la tia, ja demanava la capseta dels botons i el pa untat amb llet d'ametlles
per berenar. Com aquelles tardes n'he tingut poques, i de llesques sucades amb aquella
crema d'ametlles cap més. Esperava amb ànsia llepar la cullereta fins gairebé
deixar-la neta.
Que contenta
estava la tia quan jugàvem, s'endinsava al personatge que ens assignàvem. Estava tan sola la tieta, com jo mateixa, i a
totes dues ens agradava compartir somnis, encara que fossin inventats. La dona
amb prou feines sabia escriure el seu nom i fer quatre números, però a mi m'era
igual, el que m'encantava era la seva atenta companyia i veure-li fer aquell
ninot amb un sis i un quatre. Em feia molta gràcia i rèiem a cor que vol totes
dues.
Quan hi anava
gairebé sempre portava algun trosset de carbonet del braser de casa, ben
embolicat amb paper per no embrutar la roba. Potser de camí havia tingut sort i
havia recollit del terra un tros de guix. Se'n trobaven molts cops en els
carrers no asfaltats, eren restes de runes que el veïnat havia fet servir per tapar
els forats que les rodes dels carros deixaven al carrer quan la pluja havia estovat
massa el terra.
El carbó servia
per dibuixar boques i ulls als botons grossos i els guixos per fer camins damunt
les rajoles mig gastades del terra, que tan podien servir de pissarra, com per jugar-hi
a la xarranca. En acabar el joc, la tia Maria Assumpció agafava un drap moll i fregava
tranquil·lament tot l'escenari.
Recordo
especialment un botó platejat, diferent dels altres, que en el seu millor
moment devia brillar com les estrelles. Suposo que aquest devia ser el botó de
la jaqueta del nuvi de la tieta, perquè quan li preguntava d'on era, no me'n
volia dir mai res. Un dia va desaparèixer misteriosament de la capsa i ja no el
vaig tornar a veure mai més.
Quan vaig ser més
gran, ja no demanava els botons, llavors el que m'hagués agradat saber era la
verdadera història que cadascun d'ells havia viscut al costat de la tia. En
saben moltes de coses els botons, són com petites memòries de temps que s'han
de saber llegir.
Del nuvi de la
tia m'hagués agradat conèixer alguna cosa, però sempre havia estat tabú,
terreny inexplorable. Estic segura que aquells botons m'haguessin explicat
moltes coses d'ella, com, per exemple, quin vestit es posava de jove per anar a
l'estació a rebre al seu promès o quin abric feia servir per anar a
acomiadar-lo. Ells ho sabien tot, fins i tot quan una mà febrosa de passió els
havia gairebé arrencat de la seva brusa després de tants dies, mesos o gairebé
anys de no veure's per culpa de la maleïda guerra.
No ho volia saber per curiositat, sinó per comprendre perquè havia escollit aquella vida solitària. Malauradament el temps ha tancat pàgina i he fet tard, me'n vaig adonar quan no vaig trobar la capsa dels botons. Es van cansar d'esperar-me i molt probablement van partir amb ella al país dels silencis oblidats.
Softcatalà ha estrenat un traductor automàtic anglès-català i català-anglès basat en tecnologia de xarxes neuronals.
Aquest nou sistema, d’accés gratuït i amb una eficàcia similar a la de Google, és un pas endavant en la traducció en català, atès que les xarxes neuronals intenten d’imitar el procés de pensament del cervell i, per tant, fan traduccions més acurades i una mica més pròximes a la traducció d’un ésser humà.
Notícia del diari VilaWeb
En Pepet vol parlar amb en Llucifer, però primer ha de demanar
hora concertada. Tot s'ha modernitzat i l’atén el contestador.
-Benvinguts a la línia d’informació telefònica de “Les Calderes d’en
Pere Boter”. Si el que necessita és informació, marqui els números que li donem
a continuació (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9
), si és per a la renovació de la seva “targeta vermella” o per alguna altra
qüestió, esperi...
Una estoneta de musiqueta i continua la gravació.
-Mentrestant, li donarem informació sobre les nostres ofertes de
viatges a les entranyes de la terra o sobre el magnífic cap de setmana per visitar
el volcà Tururú, que ara està en plena erupció. Tot i més, per una minsa
quantitat d’euros cada mes.
- Si el que vol es demanar dia i hora per a una cita, digui: “corrupte”,
si vol canviar l’hora, digui: “polític”.
- Corrupte.
Una estoneta més de musiqueta.
-Sentim molt comunicar-li que en aquests moments tots els nostres
operadors estan ocupats, si vol trucar més tard, digui un “renec”, si vol
continuar en espera, diguin dos...
- Renec, renec!
-Perfecte! Ha decidit esperar. Doncs sàpiga que han sortit unes
pantalles de plasma panoràmiques per poder seguir tots els esdeveniments de l’Infern
amb molta més resolució que fins ara. Tot per dos euros més del que ara està
pagant.
Una estoneta més de musiqueta...
-Si vol cita prèvia per visitar al Sr. Llucifer, digui: Sí. Per parlar
amb secretaria digui “també”.
En Pepet s’està posant una mica tens però aguanta una mica més i diu:
-Sí
-Recordi que quant més nerviós es posi, quants més renecs digui,
acumula més punts vermells, que podrà canviar per fer la vida menys agradable a
qui vostè vulgui.
Li recordem que una trepitjada són dos punts, fastiguejar al company de
feina, sis punts, una paraulota, vuit punts, no perdonar, deu punts...
Una estoneta més de musiqueta...
Ha passat ja mitja hora llarga i a l’altre cantó del fil s’hi sent:
tutututu tutututut ututututut tututututututut. Han penjat!
- La mare que els.., renec, renec, renec. Vuit per quatre, trenta dos
punts!
Hi havia una
vegada un cargolet, que tot just va puntejar una mica de claror al cel, va
sortir a explorar món. Decidit, va enlairar la seva closqueta del terra i va
començar a lliscar per l'herba humida per la rosada.
-Um! Que bona i
tendra que està l'herba aquest matí- deia- mentre menjava pel camí.
Estava tan distret
i content d'haver emprès aquesta aventura, que no s'adonà que, a poc a poc,
s'endinsava en un terreny cada cop més perillós. Tampoc va veure com se li
acostava un animal molt gros, fins que al seu damunt hi va veure projectada
l'ombra d'un gran bec. Quan aquest estrany animalot estava a punt d'engolir-lo,
va amagar ràpidament les banyetes, pensant que així no el veuria. De poc li
hagués servit aquesta maniobra, si no hagués estat perquè un estiracabells, que
s'havia adonat del perill que corria el cargolet, va fer una ràpida volada per
anar-lo a ajudar.
Us preguntareu què
podia fer un petit i delicat estiracabells, davant d'un animal tan gros. Doncs
sí que hi podia fer, i molt, ara veureu.
L'estiracabells
va començar a donar voltes, voltes i més voltes pel cap del gall.
Us havia dit que
era un gall?
Era un gall
preciós de plomes brillants amb una gran cresta de color vermell, la qual exhibia
orgullós cada matí abans de fer el primer cant. El fet de que l'estiracabells
li fes voltes com un ventilador davant dels ulls, el va ben marejar i també
distreure de fer el primer esmorzar amb el cargolet.
El gall, que a
aquelles hores anava per feina, va pensar que no es podia torbar, perquè havia
de fer el primer cant per cridar l'amo a les cinc en punt del matí. Sense
pensar-ho dos cops, es va enfilar al capdamunt del paller i va començar a
cantar.
-Kikiriki,
kikiriki...
Sentint-se salvat,
el cargolet va donar les gràcies a l'estiracabells i va seguir de nou el camí.
Trobava paisatges plens de flors de tots colors, blaves, vermelles, grogues,
liles, però s'anava endinsant a terres més eixutes. Estava tan content que fins
i tot es va posar a cantar la cançó de Cargol
treu banya. La coneixeu?
Cantem-la?
"Cargol treu
banya, puja la muntanya..."
Al passar pel costat d'un pi, se li va
enganxar una mica de pinassa seca sota la panxa. Al principi no hi va donar
gaire importància, però al cap d'una estona s'adonà que li costava caminar, que
fins i tot se li feia pesat caminar arrossegant tot aquell pes. Va mirar cap al
cel i a dalt de l'arbre hi va veure un petit esquirol i li va preguntar:
- Bon dia, no sabríeu
on puc trobar una mica d'aigua per desenganxar-me tota aquesta pinassa que no
em deixa ni entrar dins la meva closca? L'esquirol va parar un moment de menjar,
però no va saber d'on venia la veueta i no en va fer cas. El cargolet, una mica
trist, es va tornar a posar en marxa.
El sol cada cop
cremava més i escalfava la terra. El cargolet va començar a témer no trobar aigua
o alguna herba humida. Tot i que estava molt cansat, perquè li costava arrossegar
aquells pals secs enganxats a la panxa, no va prendre les ganes de seguir
endavant. Quan gairebé se li acabaven les forces, va veure que al damunt d'una
pedra hi havia un llangardaix prenent el sol. A ell no semblava molestar-li la
calor, perquè hi estava ben estirat amb els ulls tancats.
- Hola! -va
dir-li tímidament- Em podríeu dir on trobar aigua per netejar-me la pinassa que
duc enganxada a la panxa i no em deixa entrar dins la closca?
El llangardaix,
amb la seva mandra característica, va obrir un ull i se'l mirà de reüll tot contestant-li.
-No hi ha aigua
per aquí, ni herba fresca. Has entrat en un terreny molt sec. El terreny dels
llangardaixos i les serps.
El cargolet va
quedar callat i el va mirar amb uns ullets tan cansats, que van entendrí el
llangardaix. I li va dir:
-Si vols, jo tinc
una llengua llarga i ràpida i et podria netejar la pinassa i també deixar-te
posar aquí al meu costat i aixoplugar-te en la meva ombra fins que s'apagui el
sol.
-Siiiii- va dir
el cargolet content i així ho van fer.
Li va donar les
gràcies i ràpidament va entrar dins de la seva closca a esperar que la nit
tornés a humitejar el terra per seguir explorant món. Ara més que mai, perquè
havia vist que sempre es troben bons amics disposats a ajudar.
-Jo, quan sigui
gran, també ajudaré als altres- va pensar el cargolet.
La Laura és una
dona educada, elegant i d'edat indefinida, sobretot perquè mai l'ha volguda dir.
Ni el pas del temps ni els entrebancs li ha fet esborrar el somriure. Entre
nosaltres diem que existeix una connexió neuronal des de fa molts anys, pel fet
d'haver superat totes dues un gran repte que ens va deixar empremta. Ambdues
vàrem viure la mateixa experiència vital però amb vint anys de diferència i ens
assemblem en moltes coses.
Ella es va
convertir, sense saber-ho, en la meva tutora durant la meva adolescència, un
temps en què els miralls on t'emmiralles estan tan distorsionats, que fa
difícil veure-s'hi bé. El meu, en aquells moments reflectia una imatge que no
volia veure ni en pintura.
A casa seva, tenia
un petit cosidor durant el dia, el qual, com per art de màgia, es convertia en
dormitori de nit. Eren temps d'aprofitament, de guanyar-se la vida amb poques
despeses, no tothom és podia permetre poder pagar un lloguer a part.
Fer servir la
paraula modista per definir la seva feina no m'acaba de semblar just, perquè sempre
li he dit que ella és una artista del fil i de l'agulla. Feia veritables obres
d'art amb la roba i aprofitava fins l'últim retall. Una vegada li vaig dedicar
un relat privat, on explicava les aventures i desventures d'aquell lloc tan pintoresc.
Només vaig fer-li una pinzellada, perquè de la seva vida me'n sortiria una gran
novel·la.
Recordo que entrar
a casa seva era com endinsar-se al vell mig de l'arc de Sant Martí. Hi havia robes,
retalls i fils de tots colors. El delicat perfum que emanava d'aquella petita
casa era tan fresc que, si al tocar el timbre m'hagués sortit a obrir una fada,
no m'hagués sorprès ni mica.
Quan hi vaig anar
per primer cop, per tal de que em confeccionés un vestit, no ho vaig fer gaire
convençuda, només hi vaig anar per complaure a la mare. No tenia res clar, ni el que m'agradava, ni el
que volia, res de res!
Ella, pacientment,
em deixava triar un model d'entre els cents de figurins de moda que tenia a les
prestatgeries i sobre les cadiretes de boga. Me'ls mirava i no en treia
l'entrellat, perquè jo no volia fer encaixar el vestit en la meva discapacitat
sinó fer desaparèixer tot el meu problema amb un vestit.
-Aquest? em
preguntava ella- assenyalant-ne un.
-No -responia.
I així durant una
bona estona. Llavors, amb aquella cara de múrria que encara té, em deia:
-Tu deixa'm fer,
ja veuràs!
I al final el
vestit m'anava com un guant. Tenia molt clar com fer ressaltar les meves parts
bones i dissimular aquelles que tan poc m'agradaven.
Durant les
emproves el temps volava, perquè parlàvem de moltes coses en poca estona. Hi
havia, però, una cosa que no entenia gens ni mica, no comprenia la mania que
tenia d'explicar acudits de coixos amb un to desenfadat. Jo no els hi veia la
gràcia per enlloc.
Un dia se'n va
adonar i em va dir:
-El dia que
puguis riure de la teva discapacitat, seràs feliç
Vaig trigar anys a poder riure de mi mateixa, però efectivament el dia que ho vaig fer se'm va obrir la porta a ser-ho. Puc dir ben alt que la Laura és la meva mestra Yoda d'Star Wars, però en guapa! Que és molt presumida i encara se m'enfadaria.