dimarts, 28 de juliol de 2020

La ballarina


I amb un fràgil gest desequilibrat, la ballarina cau a plom. Dins el seu cap sent un crit uníson del públic, seguit de murmuris llunyans.

El dolor s'ha convertit ara en una afilada punxa, li travessa l'espinada. Se li escola el món i, a poc a poc, percep com les llums que la il·luminaven s'esvaeixen com fantasmes. Apareixen flaixos del passat barrejats amb somnis, aplaudiments, angunies i pors...

No sap que té. Esclataria a plorar però no pot, perquè nota la cara encarcarada. Sense llàgrimes, intenta en va posar ordre a les seves emocions, però no recorda res del seu passat, ni sap de cap parent a qui avisar en cas de fer-li falta.

Pensaments estranys l'envolten, no recorda com es diu, i li sembla que sempre ha estat ballarina però tampoc recorda cap pas de ball.

Sí, sí, -es diu- he estat molt admirada i he recorregut món. Però tristament s’adona que en aquests moments és només una ballarina desmemoriada.

-Però perquè triguen tant a venir-me a buscar?- es pregunta- no tenen por de que em mori dessagnada?  Presa del pànic, es passa la mà pel front.

-Mare de déu! -exclama- si tinc la pell gelada.

L’estona va passant i es consola pensant que la gent del públic ja està demanant ajuda o que potser l'ambulància està atrapada en un embús.

Quatre passes entre vestidors la fan posar en alerta i feixugament obre un altre cop les parpelles. Veu a un home de negre que reconeix com el conserge, l'home que cada matí, abans de la seva actuació, es cuida de preparar tot l’escenari. Estic salvada -crida per dins- però horroritzada li escolta dir:

-Maria Cinta, si us plau, porta l’escombra i el recollidor, que el gat ha trencat la ballarina de ceràmica de la prestatgeria.

Un calfred li sacseja el cos malmès i en va comença a cridar més fort.

-No, no, no, que sóc jo, la ballarina famosa. No em reconeixes?- però no obtén resposta.
El majordom, aliè al moment que viu la figureta esmicolada,  l'escombra fins a no deixar-ne ni una espurna.

Continuarà o no...

2 comentaris:

Núria Comas Fornaguera ha dit...

M'ha agradat molt! Espero que continuï.

A peu coix ha dit...

Gràcies Núria!