divendres, 27 de febrer del 2009

Una pregunta interessant

Ja fa temps que veiem que molts dels nostres coneguts ens envien invitacions per formar part de Facebook.
A mi no m’atreu gens, no dic que d’aquesta aigua no en veuré, però si que de moment la deixaré córrer i més amb totes les notícies que surten últimament a la premsa, com per exemple aquesta que us deixo aquí d’elPeriodico.cat.

Avui navegant he topat amb aquesta reflexió: Està matant el facebook als blogs personals? i la fa Josep Maria Marimón en el seu bloc personal.

3 comentaris:

Narcís ha dit...

Per reflexionar.
Jo hi que estic al fecebook aquest, però tens raó s’ha d’anar amb compta

Petonets

Florenci Salesas ha dit...

A mi em passa com a tu: amics i parents m'han demanat com amic al Facebook. Ja prou malament que m'administro el temps només falta que em compliqui més la vida! Però en el meu cas és només per això.
La única cosa que no m'agrada és el fet de que les coses noves m'enpenyin, que no em deixin respirar al meu ritme i esgotar les possibilitats dels grans invents que es fan. Vull dir que obrir un bloc ja és quelcom que t'obre moltíssimes possibilitats, mai te les acabes. Després apareix el Myspace. A mi, en la meva vessant de músic - i després de que uns quants amics músics m'acabessin arraconant al racó dels obsolets si no m'hi apuntava - em convenceren de fer les meves pàgines. Les hi vaig fer i n'estic content perquè és una bona manera de tenir un eenllaç on tenir una mica de música pròpia i enviar la gent per a que la pugui sentir. Res més. Sé qe hi ha gent que s'hi passa el dia. Jo hi entro molt sovint però mai per fer cap comentari de cap tipus, simplement per ácceptar la massa "d'amics" que demanen de ser-h (la major part, després veig que són companyies que em volen vendre coses). Però no em molesta ni em fa perdre massa el temps.
Ara el Facebook! Potser és un invent fantàstic i, com tu dius, potser sí que tots ens hi acabarem fent. Però ja et dic que em sembla que estem anant massa de pressa. Tot plegat ho veig com un incendi amb unes flames que van tan de pressa que només cremen les fulles de dalt dels arbres, i en deixen els més petits - sovint, els que tenen els fruits més saborosos - sense cremar. Si jo vull ser un incendi i cremar un bosc (la metàfora és bèstia "de c..." que diria el nostre estimat Rubianes, i anti-ecològica, si ens l'agafem al peu de la lletra, però crec que efectiva) m'agrada anar a poc a poc i no deixar ni un rostoll per devastar.
Bé, per ser el primer rotllo que et deixo al bloc, déu n'hi do, pobra.
Au, bona tarda!

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Florenci, això si que és un comentari treballat!!!!!
Un plaer llegir-te de nou. Gràcies per la visita, jo també viatjo pel teu espai.
Una abraçada