Sota el cel de Vilafant


Quan ja no em valgui, vull lliurar de patiment als que m'envoltin, no vull sentir-me càrrega. Tampoc, que cap persona aliena tingui potestat de jutjar-me a dins de casa i saber-me forastera a la meva llar.

Quan ja no em valgui feu-me un farcellet amb les meves coses íntimes, una fotografia vostra i em dueu a una llar d'acolliment modesta, que no us faci anar malament l'economia familiar.

Quan ja no em valgui i sigui on vull ser, només demano que no patiu perquè no conec la solitud, doncs  tinc encara moltes converses per fer amb mi mateixa.  Si quan em vingueu a veure estic immòbil de cara la finestra, que no us neguitegi, perquè si mireu ben endins de les pupil·les veureu que gaudeixo de cada petit instant del que vaig ser.

Quan ja no em valgui, a estones deixaré volar els murmuris del meu voltant i ballaré sobre boires blanques recordant-vos. Potser no ho diré, però penseu que serà així, perquè avui i ara, així ho somnio.

Quan ja no em valgui, només demano, que els cuidadors de la llar de tots, no m'acariciïn ni em facin festes,  ni em facin participar en activitats que no m'agraden ni ara i, molt menys que em disfressin amb ridículs barrets de paper que m'obligui a fer caure les parpelles per poder aguantar la dignitat.

Quan ja no em valgui vull que em portin sota el cel de la llar de Vilafant.