De mica en mica, les velles botigues de queviures del meu carrer han anat desapareixent; com qui no vol fer soroll, i els veïns les han anat oblidant com si no passés res.
Ja veieu que aquests dies estic intentat recuperar una mica la història del meu entorn i les botigues i els botiguers hi tenen un paper molt important. Voldria dir que aquí al bloc hi plasmo records dels avis, o propis, que no solc documentar perquè crec que, per aprofundir en el tema, es pot sempre anar a les biblioteques. Penso que el meu bloc ha de ser més un recull de pensaments.
Us deia, doncs, que les petites botigues van anar tancant les portes; algunes perquè amb la competència de les grans superfícies se’ls va fer impossible igualar o equilibrar preus; altres, perquè potser els fills no van voler seguir amb el negoci...
La primera botiga que jo recordo que va tancar va ser una fruiteria: la d’en Ramon i la Rosa on, abans que ells, els seus pares ja hi havien tingut una lleteria.
Quantes vegades jo hi havia anat a buscar llet amb la lletera d’alumini!
—Tres petricons de llet i una dotzena d’ous— demanava amb el cap ben aixecat i de puntetes perquè no arribava al taulell.
Ara, al seu lloc, s’hi va posar una botiga de menjars preparats, molt interessant i útil per als caps de setmana.
Ca la Felisa va ser la segona, després que la modernitzessin per posar-se a l’altura dels temps; tampoc no va poder aguantar i, a la fi, van decidir tancar portes i llogar el local. Em va saber molt de greu també. Aquesta botiga, en temps dels meus avis, ja havia estat una taverna emblemàtica del barri.
L'última botiguera que va acomiadar-se dels veïns fidels de tota la vida va ser la Caterina. Un dia va dir que es jubilava i, a mi particularment, em va caure una galleda d’aigua freda a sobre! Per a mi era una amiga. Quan ella era jove, sortíem en família amb els meus pares i altres parelles del veïnat que tenien fills tots de la mateixa edat més o menys.
Recordo amb nostàlgia les excursions amb vespa als boscos de la rodalia, prop d’un rierol d’aigua cristal·lina. Dinars de carmanyola amb conill amb samfaina.
Inoblidable!
El carrer ha perdut el seu encant; nosaltres hem perdut poder comprar a la cantonada a casa d’un amic.
Crec que ens hauríem de replantejar si cal recuperar la botigueta de barri.
Ja veieu que aquests dies estic intentat recuperar una mica la història del meu entorn i les botigues i els botiguers hi tenen un paper molt important. Voldria dir que aquí al bloc hi plasmo records dels avis, o propis, que no solc documentar perquè crec que, per aprofundir en el tema, es pot sempre anar a les biblioteques. Penso que el meu bloc ha de ser més un recull de pensaments.
Us deia, doncs, que les petites botigues van anar tancant les portes; algunes perquè amb la competència de les grans superfícies se’ls va fer impossible igualar o equilibrar preus; altres, perquè potser els fills no van voler seguir amb el negoci...
La primera botiga que jo recordo que va tancar va ser una fruiteria: la d’en Ramon i la Rosa on, abans que ells, els seus pares ja hi havien tingut una lleteria.
Quantes vegades jo hi havia anat a buscar llet amb la lletera d’alumini!
—Tres petricons de llet i una dotzena d’ous— demanava amb el cap ben aixecat i de puntetes perquè no arribava al taulell.
Ara, al seu lloc, s’hi va posar una botiga de menjars preparats, molt interessant i útil per als caps de setmana.
Ca la Felisa va ser la segona, després que la modernitzessin per posar-se a l’altura dels temps; tampoc no va poder aguantar i, a la fi, van decidir tancar portes i llogar el local. Em va saber molt de greu també. Aquesta botiga, en temps dels meus avis, ja havia estat una taverna emblemàtica del barri.
L'última botiguera que va acomiadar-se dels veïns fidels de tota la vida va ser la Caterina. Un dia va dir que es jubilava i, a mi particularment, em va caure una galleda d’aigua freda a sobre! Per a mi era una amiga. Quan ella era jove, sortíem en família amb els meus pares i altres parelles del veïnat que tenien fills tots de la mateixa edat més o menys.
Recordo amb nostàlgia les excursions amb vespa als boscos de la rodalia, prop d’un rierol d’aigua cristal·lina. Dinars de carmanyola amb conill amb samfaina.
Inoblidable!
El carrer ha perdut el seu encant; nosaltres hem perdut poder comprar a la cantonada a casa d’un amic.
Crec que ens hauríem de replantejar si cal recuperar la botigueta de barri.
1 comentari:
Ei Núria! En llegir aquesta entrada del bloc se m'ha acudit que t'havia de comentar un projecte al qual he tingut l'honor de participar! Un escriptor de Torelló, en Joan Crosas Escudero, té un bloc que es diu VERSOS QUE EM FAN ABSENT (el trobaràs si poses el nom sencer al google). Resulta que ha decidit fer un llibre compost d'articles i poemes que anava penjant al bloc, i per fer la selecció dels textos va convidar a participar-hi les persones que el llegien. Podies comentar-li els poemes i relats, ara recentment, va enviar a través del mail una graella en la qual cada persona senyalava els poemes o relats que considerava més adequats o que més li agradaven per integrar el llibre que ara publicara a través de l'editorial Emboscall. Serà, com pots imaginar-te, un recull eclèctic però enfocat com una mena de diari personal (bona part dels blocs s'han convertit en això, oi?)
T'ho comento per si et semblava interessant la idea. Els textos que tens prou mereixerien aquesta deferència, jeje!
Una abraçada ben forta, Núria!
Publica un comentari a l'entrada