El carrer de la Penitència

Aquest any les vacances desprenen flaire de descans amb un fi toc de merescuda mandra. Res d’allò de passar calor a la sorra o d’anar a toc de xiulet d’un costat a l’altre. Estiuegem uns dies vora la mar per fer canvi d’aigües­­ —com se sol dir—, però sense mesurar res, només amb el rellotge biològic: llevant-nos i anant a dormir quan el cos ho demana. Esmorzar cada dia a una terrassa diferent un bon entrepà , llegir una mica la premsa; després, passeig fotogràfic o una petita estona de platja... En fi, com en un paradís.

Feia temps que estava buscant un tema per fer un recull fotogràfic i crec que aquest any l’he trobat; retrato plaques amb els noms dels carrers que, per un motiu o un altre, em criden l’atenció.

Avui parlaré del carrer de la Penitència, un carrer de 195 metres de llargada i 4,5 metres d’amplada, segons la informació que he trobat a la biblioteca municipal –no recordo el títol del llibre perquè en vaig consultar alguns i no en vaig prendre nota.

Pels llibres que vaig consultar, vaig poder saber que l’origen del nom del carrer ve de principi del segle XIX, quan una casa de religioses de la Penitència s’hi va instal·lar. Es veu que, durant un període que va des del 1932 fins al 1939, va anomenar-se carrer de Salvador Seguí, però que el mateix 1939 es tornà a deixar-hi el seu nom original.

Em va semblar bé la informació, però volia aprofundir més i veure l’emplaçament d’aquesta casa del segle XIX i si encara existia. Així que vaig decidir anar a trobar gent autòctona del carrer i vaig preguntar per allà al veïnat. De moment, no vaig tenir gaire sort perquè jo estava més documentada que la majoria i van ser ells els qui van quedar sorpresos en saber-ho. Em van recomanar parlar amb gent de més edat però, de moment, em vaig donar per satisfeta. Tampoc no n’he de fer una tesi!

Us preguntareu per què començo per aquest carrer, o per què m’ha cridat tant l’atenció.
En primer lloc, perquè el títol em va resultar atractiu i em va fer sentir, per uns moments, passejant per un trosset encara original. El carrer conserva voreres de pedra antiga i són fets encara de maons els esglaons que hi ha per pujar; també hi ha alguna casa amb una bella construcció.

Però..., també he de dir que me’l vaig imaginar amb una cua de persones que anaven a expiar les seves malifetes i les vaig somniar desperta tot mirant el carrer de baix a dalt. Si mires el carrer, veus clarament que el trajecte té les seves pròpies estacions o parades; vaig continuar imaginant que, podien anar assolint els diferents graus de penitència a fi d’obtenir el perdó —perquè després de la penitencia ve el perdó, oi?

M’explico: pujar la costa i les escales a ple sol o al capvespre no pot tenir, ni de bon tros, el mateix valor. Tampoc no el té el fet de pujar les escales i la rampa estant físicament fort o tenint alguna mancança —diguem-ne finament desgast ossi—. Ni molt menys fer-ho pujant amb les dues cames o a peu coix...

Res, que aquí us deixo la informació per si voleu fer la prova. Jo, mentrestant, us espero asseguda a la rambla prenent-me una bona orxata.

Ara sense bromes; si aneu a Sant Feliu de Guíxols, a part de visitar tots els seus racons turístics, no us oblideu de visitar també el carrer de la Penitència i, si pot ser, feu-ho ben aviat: la construcció d’edificis avança a marxes forçades.

Sant Feliu de Guíxols, estiu de 2008