Reflexió

Cua de sargantana

De cop m’ha vingut al cap comparar la vida sentimental amb la cua de les sargantanes. Quines coses!

Les recordo al pati, corrent esbojarrades per amagar-se a cada escletxa descalçada de la paret, i ara penso que segurament elles em devien veure com un gran ciclop a prop seu. Quina por, pobretes!

Algun cop en la seva aferrissada fugida se’ls havia quedat enganxada la cua en alguna rebava de l’arrebossat de la paret, mig fet malbé pel pas del temps, i la cua es movia frenèticament durant una estona tot i que havia perdut el cap.

Ben cert era que m’impressionava; sort que sabia que al pobre animal li tornaria a créixer.Ah! Estic aquí; ja sé que me n’he anat pels núvols, però ja he tornat.

Deia que comparo la nostra vida sentimental amb la cua de la sargantana, però no amb el tros que perd el cap, sinó amb l’altre, el que queda per regenerar-se. Això sí, ens queda un petit senyal, el que ens avisa el proper cop. Un senyal com el de la petita cua del rèptil que, a vegades, si no s’hi està atent, ni es veu.
(un altre dels meus relats)