Plou!


Quin vici això de fer relats!

Plou!
Quan plou m’agrada amorrar-me al vidre de la finestra com quan era menuda, i enganxar-hi ben fort la galta esperant que aquella gota que baixa mandrosa pel vidre passi prop de la meva boca.

Abans ho feia sense dissimular, l’edat m’ho permetia; ara tinc la boca i els ulls tancats i només m’ho imagino. Els records s’amunteguen per uns moments, i només la fredor de l’aigua, o algun tro em desperten uns instants.

Veig baixar les llàgrimes del cel enterbolit de negres boires; les veig com entre elles s’ajuden i com s’ajunten i fan camí per acabar en una gran bassa. Les grans gotes convertides en rierol enllustren les llambordes del carrer deixant-les d’un polit immaculat, fins que algun transeünt, a qui el xàfec ha enxampat d’imprevist, les embruta de fang flonjo en trepitjar-les.

Les fulles febles dels arbres que han estat arrabassades de les branques cauen al terra i fan de petits vaixells, i xuclades pel corrent fan carrera carrer avall. Potser alguna porta de capità una formiga al damunt que es creu sorpresa per un marejol.
Tot això em deixa captar de la natura tots aquests sentits; i sóc feliç de veure que puc gaudir-ne aquí i ara, a l’aixopluc, tot i que algun cop no puc deixar de pensar en tots aquells qui, en països llunyans, no són tan afortunats.

Crec que els bons records sempre seran això: records que ens fan volar amb la flaire de la terra molla, de l’herba humida, amb l’essència sola. Llavors respiro a fons i carrego d’aire net els pulmons.

De blau net queda el cel quan tot ha passat si és de dia; de negre brillant, si és de nit. A poc a poc, veig sortir la gent dels portals com els cargols quan vas al camp. La vida i el seu cicle, què hi pot haver de millor?


2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la pluja estimula els nostres sentits

A peu coix ha dit...

Tens raó