Aquests dies estic poc inspirada per escriure notícies i vaig endreçant l’ordinador. Espero que us agradi aquest relat.
La dona dels cartrons
La dona dels cartrons
— Si l’haguéssiu vist anys enrere! – deia la gent.
Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: de cos menut però de caminar altiu, lluïa els seus bonics vestits i anava la perruqueria setmanalment... Venia de bona família i s’ho podia permetre.
Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: de cos menut però de caminar altiu, lluïa els seus bonics vestits i anava la perruqueria setmanalment... Venia de bona família i s’ho podia permetre.
Si bé és cert que gairebé sempre havia d’anar sola a tot arreu, perquè s’havia casat amb un artista que sempre tenia una excusa per marxar de casa sense ella, ho portava prou bé; ja s’hi havia acostumat a aquella vida i no semblava que la molestés gens.
Crec que va ser a setanta anys quan va fer el tomb; els que l’havien coneguda de jove i els veïns començaren a veure coses rares i a sentir-li dir que no tenia diners.
Començà a no arreglar-se els cabells, després a descuidar altres parts del seu físic i a relacionar-se poc. Al cap d’un temps, va començar a sortir als capvespres com una ànima en pena, amb una pinta gairebé irrecognoscible, arrossegant uns espardenyots vells. A vegades, algú li preguntava si es trobava bé; però ella s’esmunyia fent veure que ni el veia ni el sentia.
Vagava pels carrers per recollir papers i cartrons i endur-se’ls a casa; fins i tot l’havien vista barallar-se amb altres “recol·lectors” més joves per una peça o per un piló de diaris bruts. A partir d’aleshores, el seu vocabulari refinat quedà de cop oblidat i fou substituït per paraules grolleres. De dia, es deixava veure ben poc, sinó era a la botigueta del barri on anava a comprar un tall de cansalada i uns cigrons cuits.
El marit, que no entenia el canvi o tant li era, cada cop va anar allargant més les seves escapades i ella, gairebé, acabà vivint en companyia de totes les deixalles que acumulava.
La situació va durar gairebé deu anys, fins que ella ja no pogué arrossegar aquells farcells de papers i cartrons. Va desaparèixer dels carrers i quedà empresonada al llit, fins que un dia el marit decidí ingressar-la en una residència i des de llavors al seu historial hi aparegué aquest curiós nom: “Síndrome de Diògenes”.
(© del meu recull de contes i relats enregistrats)
5 comentaris:
De debò, Nuria,passa-li algun relat a en Barril!!
Anna que no veus que ja se'ls fa ell els contes! S'enriuria dels meus.
D'aquest tipus de relats en tinc un piló. Els vaig enregistrar i tot per si algun dia...
una curiosa malaltia
Quin deu ser el ressort que fa que es produeixi un canvi tan radical en la vida d'una persona?. Penso que a les persones que els passa això, estan com decebuts de l'espècie humana, potser han patit molt i es tanquen en un món particular i hermètic on gairebé ningú no hi pot entrar.
És esfereïdor. Fa reflexionar. Tampoc sabia que aquesta malaltia tingués nom de síndrome.
una abraçada!
Hola a tots,
Ja veieu coses de la ment humana.
Publica un comentari a l'entrada