La dona dels cartrons, un altre relat meu


Aquests dies estic poc inspirada per escriure notícies i vaig endreçant l’ordinador. Espero que us agradi aquest relat.

La dona dels cartrons
— Si l’haguéssiu vist anys enrere! – deia la gent.

Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: de cos menut però de caminar altiu, lluïa els seus bonics vestits i anava la perruqueria setmanalment... Venia de bona família i s’ho podia permetre.

Si bé és cert que gairebé sempre havia d’anar sola a tot arreu, perquè s’havia casat amb un artista que sempre tenia una excusa per marxar de casa sense ella, ho portava prou bé; ja s’hi havia acostumat a aquella vida i no semblava que la molestés gens.

Crec que va ser a setanta anys quan va fer el tomb; els que l’havien coneguda de jove i els veïns començaren a veure coses rares i a sentir-li dir que no tenia diners.

Començà a no arreglar-se els cabells, després a descuidar altres parts del seu físic i a relacionar-se poc. Al cap d’un temps, va començar a sortir als capvespres com una ànima en pena, amb una pinta gairebé irrecognoscible, arrossegant uns espardenyots vells. A vegades, algú li preguntava si es trobava bé; però ella s’esmunyia fent veure que ni el veia ni el sentia.

Vagava pels carrers per recollir papers i cartrons i endur-se’ls a casa; fins i tot l’havien vista barallar-se amb altres “recol·lectors” més joves per una peça o per un piló de diaris bruts. A partir d’aleshores, el seu vocabulari refinat quedà de cop oblidat i fou substituït per paraules grolleres. De dia, es deixava veure ben poc, sinó era a la botigueta del barri on anava a comprar un tall de cansalada i uns cigrons cuits.

El marit, que no entenia el canvi o tant li era, cada cop va anar allargant més les seves escapades i ella, gairebé, acabà vivint en companyia de totes les deixalles que acumulava.

La situació va durar gairebé deu anys, fins que ella ja no pogué arrossegar aquells farcells de papers i cartrons. Va desaparèixer dels carrers i quedà empresonada al llit, fins que un dia el marit decidí ingressar-la en una residència i des de llavors al seu historial hi aparegué aquest curiós nom: “Síndrome de Diògenes”.
(© del meu recull de contes i relats enregistrats)

5 comentaris:

anna ha dit...

De debò, Nuria,passa-li algun relat a en Barril!!

A peu coix ha dit...

Anna que no veus que ja se'ls fa ell els contes! S'enriuria dels meus.
D'aquest tipus de relats en tinc un piló. Els vaig enregistrar i tot per si algun dia...

Jesús M. Tibau ha dit...

una curiosa malaltia

Helena Arumi ha dit...

Quin deu ser el ressort que fa que es produeixi un canvi tan radical en la vida d'una persona?. Penso que a les persones que els passa això, estan com decebuts de l'espècie humana, potser han patit molt i es tanquen en un món particular i hermètic on gairebé ningú no hi pot entrar.
És esfereïdor. Fa reflexionar. Tampoc sabia que aquesta malaltia tingués nom de síndrome.

una abraçada!

A peu coix ha dit...

Hola a tots,
Ja veieu coses de la ment humana.